Al tren a Suècia
![[Img #24209]](upload/img/periodico/img_24209.jpg)
Fa anys que a les vacances faig intercanvi de casa, és un sistema de viatjar que m’ ha donat bons resultats,i, també, gràcies al qual he aprés molt; enguany, he tornat a Suècia, en concret a una ciutat mitjana, Eslöv, a poca distància de Malmö, circumstancia que et permet anar a Copenhage sols amb un hora de tren. Doncs bé,en aquesta nova estada he emprat més el tren, una nova experiència que m’ha possibilitat constatar alguns elements d’ interès que comentaré.
L’aeroport de Copenhage és el punt d’ arribada a la zona, ja que al soterrani te una estació de ferrocarril que connecta, entre altres, Dinamarca amb Suècia. El preu del trajecte en tren era de poc més de dues-centes corones, en tant, que de fer-ho amb cotxe el peatge del pont costava el doble, una mesura clara de foment del transport públic. Quan va arribar el tren pujaren a un vagó que tenia seient lliures, a més a més era tranquil, parlarem una mica i aviat notaren quelcom d’ estrany, aleshores, una dona ens va indicar, amb un cert aire de disgust, que no es podia parlar, era el departament de la gent silenciosa, com que ens restava poc pel nostre distí quedarem en silenci. Curiós,no?
Als dies successius, poc a poc, descobrirem que hi havia vagons per tots els gustos, al exterior hi figuraven les icones corresponent, vagons per ciclistes, per gent amb gossos, per gent amb xiquets i carrets; a tots els casos la gent respectava i complia les indicacions i normes. Quan ens aclarirem amb el sistema de treure els bitllets a les maquines, observarem detalls interessant, com era l’ existència d’ un bitllet familiar el qual cobria fins cinc persones.
En resum, la gent va en tren, deixa les bicicletes i els vehicles privats als aparcaments de les estacions, la xarxa prima les rodalies, així, com he dit, l’ ús el transport públic, donant les facilitats corresponents,i amb puntualitat, confort. Altre detall a remarcar:la plataforma esta al mateix nivell que la porta del tren. Tot un bon exemple a tindre present, especialment en un país com és el nostre, enlluernat per l’ alta velocitat, amb un traçat centralista, diferent a la resta d’ Europa, i amb un parc de cotxes i camions més que excessiu.
El punt final de l’ experiència,fou el comentari que ens feu el nostre amic suec Björk, al parlar de l’ anècdota del silenci que he esmentat adés, ja que ens manifestà que a ell li agradava més el nostre soroll mediterrani, el follo dels nostres bars i llocs públics, sense oblidar les “tapes”. Ironies de la vida...
Vicent Àlvarez
Fa anys que a les vacances faig intercanvi de casa, és un sistema de viatjar que m’ ha donat bons resultats,i, també, gràcies al qual he aprés molt; enguany, he tornat a Suècia, en concret a una ciutat mitjana, Eslöv, a poca distància de Malmö, circumstancia que et permet anar a Copenhage sols amb un hora de tren. Doncs bé,en aquesta nova estada he emprat més el tren, una nova experiència que m’ha possibilitat constatar alguns elements d’ interès que comentaré.
L’aeroport de Copenhage és el punt d’ arribada a la zona, ja que al soterrani te una estació de ferrocarril que connecta, entre altres, Dinamarca amb Suècia. El preu del trajecte en tren era de poc més de dues-centes corones, en tant, que de fer-ho amb cotxe el peatge del pont costava el doble, una mesura clara de foment del transport públic. Quan va arribar el tren pujaren a un vagó que tenia seient lliures, a més a més era tranquil, parlarem una mica i aviat notaren quelcom d’ estrany, aleshores, una dona ens va indicar, amb un cert aire de disgust, que no es podia parlar, era el departament de la gent silenciosa, com que ens restava poc pel nostre distí quedarem en silenci. Curiós,no?
Als dies successius, poc a poc, descobrirem que hi havia vagons per tots els gustos, al exterior hi figuraven les icones corresponent, vagons per ciclistes, per gent amb gossos, per gent amb xiquets i carrets; a tots els casos la gent respectava i complia les indicacions i normes. Quan ens aclarirem amb el sistema de treure els bitllets a les maquines, observarem detalls interessant, com era l’ existència d’ un bitllet familiar el qual cobria fins cinc persones.
En resum, la gent va en tren, deixa les bicicletes i els vehicles privats als aparcaments de les estacions, la xarxa prima les rodalies, així, com he dit, l’ ús el transport públic, donant les facilitats corresponents,i amb puntualitat, confort. Altre detall a remarcar:la plataforma esta al mateix nivell que la porta del tren. Tot un bon exemple a tindre present, especialment en un país com és el nostre, enlluernat per l’ alta velocitat, amb un traçat centralista, diferent a la resta d’ Europa, i amb un parc de cotxes i camions més que excessiu.
El punt final de l’ experiència,fou el comentari que ens feu el nostre amic suec Björk, al parlar de l’ anècdota del silenci que he esmentat adés, ja que ens manifestà que a ell li agradava més el nostre soroll mediterrani, el follo dels nostres bars i llocs públics, sense oblidar les “tapes”. Ironies de la vida...
Vicent Àlvarez
