Cavaller la carretera és teua
Durant els darrers anys de la dictadura hi havia una cançó, que es cantava en castellà, crec que era de Adolfo Celdán, la qual tenia una estrofa que deia : “cavaller del sis cents la carretera es teua”. La cançoneta venia a ridiculitzar moltes coses, amb el sis cents de SEAT entravem al progrés, el conductor es convertia en l´ amo de la carretera. Tot això, ho he recordat quan em trobava a la cerimònia d´ acomiadament de la vida del fill d´ uns bons amics, aquest xicot, en plena joventut, ha trobar la mort a la carretera en travessar ser-li a la carretera un pobre gos abandonat.
El fet irreparable, fortuït, com solen ser gran part del accidents de tràfic, presenta unes vessants que crec que ens deuen fer reflexionar. La carretera ha acabat convertint-se en un enemic dels ciutadans, no en un servei més, fàcil, o útil. U dels signes del nostre temps és la velocitat, la necessitat d´ arribar en poc temps als llocs, tots i totes caiguem al parany, guanyar uns minuts sembla molt important, quasi vital; així, alguna gent de forma absurda posa en perill la vida seua i la dels demés; les autopistes i les autovies semblen mes segures, doncs,bé, accelerem, de no res importa que les senyals indiquen una o altra velocitats o precaució.
Mesos enrere es va reduir el límit a cent deu, una bona mesura al meu parer, ara de nou el tenim a 120. La gent s´ ha quedà ja satisfeta. La carretera és nostra com indicava aquella cançó.
Per altra banda, com és el cas que servei de base a aquestes notes, està el tema dels pobres animals( gossos i gats) que son abandonats i vaguem perduts pels carrers de les ciutats, pels camps, i fins i tot per les carreteres. Estic habituat a veure com després de les vacances molts gossos son abandonats a la seua sort, van d’urbanització en urbanització buscant menjar, o simplement nous amos. Aquesta practica te poc a veure amb l’estima als animals, ja que son utilitzats per donar entreteniment als fills, i no es te en compte que pot ocórrer al abandonar-los. Un mostra més de l’egoisme, de l´ insolidaritat present a la societat en la qual vivim.
Aquestes coses, que dissortadament poden tindre conseqüències mortals, com acabem de comprovar, no son, però, titulars importants a la premsa, ni prioritats pels poders públics, doncs, al ser ja tan habituals semblen normals i, sols, en tot cas, mereixen la corresponent noteta a la secció de successos. Que hi podem fer?. Son coses ja inevitables i una necessitat dels sistema?. Ens hem resignat ja a veure tantes morts a la carretera?.
Durant els darrers anys de la dictadura hi havia una cançó, que es cantava en castellà, crec que era de Adolfo Celdán, la qual tenia una estrofa que deia : “cavaller del sis cents la carretera es teua”. La cançoneta venia a ridiculitzar moltes coses, amb el sis cents de SEAT entravem al progrés, el conductor es convertia en l´ amo de la carretera. Tot això, ho he recordat quan em trobava a la cerimònia d´ acomiadament de la vida del fill d´ uns bons amics, aquest xicot, en plena joventut, ha trobar la mort a la carretera en travessar ser-li a la carretera un pobre gos abandonat.
El fet irreparable, fortuït, com solen ser gran part del accidents de tràfic, presenta unes vessants que crec que ens deuen fer reflexionar. La carretera ha acabat convertint-se en un enemic dels ciutadans, no en un servei més, fàcil, o útil. U dels signes del nostre temps és la velocitat, la necessitat d´ arribar en poc temps als llocs, tots i totes caiguem al parany, guanyar uns minuts sembla molt important, quasi vital; així, alguna gent de forma absurda posa en perill la vida seua i la dels demés; les autopistes i les autovies semblen mes segures, doncs,bé, accelerem, de no res importa que les senyals indiquen una o altra velocitats o precaució.
Mesos enrere es va reduir el límit a cent deu, una bona mesura al meu parer, ara de nou el tenim a 120. La gent s´ ha quedà ja satisfeta. La carretera és nostra com indicava aquella cançó.
Per altra banda, com és el cas que servei de base a aquestes notes, està el tema dels pobres animals( gossos i gats) que son abandonats i vaguem perduts pels carrers de les ciutats, pels camps, i fins i tot per les carreteres. Estic habituat a veure com després de les vacances molts gossos son abandonats a la seua sort, van d’urbanització en urbanització buscant menjar, o simplement nous amos. Aquesta practica te poc a veure amb l’estima als animals, ja que son utilitzats per donar entreteniment als fills, i no es te en compte que pot ocórrer al abandonar-los. Un mostra més de l’egoisme, de l´ insolidaritat present a la societat en la qual vivim.
Aquestes coses, que dissortadament poden tindre conseqüències mortals, com acabem de comprovar, no son, però, titulars importants a la premsa, ni prioritats pels poders públics, doncs, al ser ja tan habituals semblen normals i, sols, en tot cas, mereixen la corresponent noteta a la secció de successos. Que hi podem fer?. Son coses ja inevitables i una necessitat dels sistema?. Ens hem resignat ja a veure tantes morts a la carretera?.
