En record de Antonio Machado
Xàtiva i “Al vent”
![[Img #30300]](upload/img/periodico/img_30300.jpg)
Teníem sis anys, escoltava bocabadat com el meu company de classe “Ramoncín”, el “pequeño rabsoda”, recitava uns versos al saló d’ actes en acte de falles, eren poemes com es podeu imaginar al ús, des d’ aleshores aquell xiquet de pantalons curs i jo creixerem junts al col•legi “San Antonio Maria Claret”, encetant un camí que va ser coincident fins el final de les nostres carreres patint misses, rosaris, llors a la creuada, i tota la parafernàlia del nacional catolicisme,així també en diverses ocasions algun càstig.
A l’ institut, ja amb pantalons bombatxos, trobaríem noves amistats o afinitats, tinguérem la sort de gaudir d’ uns professors excepcionals, represàlies que en tren venien a Xàtiva perquè no els deixàvem estar al lloc que lis pertocava pels seus mèrits. Hi havia també el poder, la direcció, el cap d’ estudis amb el seu entorn franquista, però, les circumstàncies van fer que la nostra ràbia, que el nostre sentiment de contestació i alhora de recerca, de perspectives de llibertat, de cultura, anaren arrelant. El "Pele", aquell xicot cantava, interpretava a Sinatra, llegia poesia, cantava expressant allò que sentíem. Érem pocs, caminàvem amunt i avall -com diu la cançó- enmig d’ aquell silenci.
El crit de “Al vent”, que va esclatar ja quasi al final e la nostra estada a la Universitat, era el resultat dels sentiments nascuts temps enrere a Xàtiva, de revolta, d’ aspiracions i desitjos.
El “Pele” esdevingué Raimón, emergia una força, un desafiament davant de la situació, perquè nosaltres ni érem ni volíem ser d’ eixe món.
Fa poc des de Xàtiva es plantejà recuperar l’ esperit d’ aquells primers moments, tot i coincidint amb els cinquanta anys d’ un concert memorable del “Pele” al nostre poble, l’ idea seria arreplegar el legat del Raimón en un CD amb versions de les de les seues cançons, a càrrec de músics xativins amb estils interpretatius diferents, tot i acompanyant-lo d’ un llibret amb comentaris d’ alguns que formarem la colla del "Pele", amb un text de Joan Fuster.
Aquest fet, em feu reflexionar sobre la vigència del crit que emergia de “Al vent”, ara quan de nou ens volen imposant silencis, cas de la TVV,o en altres àmbits o temes que tenen a veure amb la llengua o, la cultura o les llibertats.
Veníem d’ un silenci, que creiem superat, pretenen, però, en nom de majories manipulades, imposar un nou silenci, basat en la marginació, i en la tergiversació. Les noves generacions , i tots plegats, tenim més experiència i recursos. Sense caure al parany de les polèmiques o controvèrsies provocades des del poder cal seguir la nostra fulla de ruta. Amb modèstia la gent de Xàtiva ens ha donat un exemple a seguir amb aquestes versions de les cançons de Raimón, es tracta de recuperar aquell crit no sols de protesta o reivindicació, sinó de perspectiva de futur.
Vicent Àlvarez
Teníem sis anys, escoltava bocabadat com el meu company de classe “Ramoncín”, el “pequeño rabsoda”, recitava uns versos al saló d’ actes en acte de falles, eren poemes com es podeu imaginar al ús, des d’ aleshores aquell xiquet de pantalons curs i jo creixerem junts al col•legi “San Antonio Maria Claret”, encetant un camí que va ser coincident fins el final de les nostres carreres patint misses, rosaris, llors a la creuada, i tota la parafernàlia del nacional catolicisme,així també en diverses ocasions algun càstig.
A l’ institut, ja amb pantalons bombatxos, trobaríem noves amistats o afinitats, tinguérem la sort de gaudir d’ uns professors excepcionals, represàlies que en tren venien a Xàtiva perquè no els deixàvem estar al lloc que lis pertocava pels seus mèrits. Hi havia també el poder, la direcció, el cap d’ estudis amb el seu entorn franquista, però, les circumstàncies van fer que la nostra ràbia, que el nostre sentiment de contestació i alhora de recerca, de perspectives de llibertat, de cultura, anaren arrelant. El "Pele", aquell xicot cantava, interpretava a Sinatra, llegia poesia, cantava expressant allò que sentíem. Érem pocs, caminàvem amunt i avall -com diu la cançó- enmig d’ aquell silenci.
El crit de “Al vent”, que va esclatar ja quasi al final e la nostra estada a la Universitat, era el resultat dels sentiments nascuts temps enrere a Xàtiva, de revolta, d’ aspiracions i desitjos.
El “Pele” esdevingué Raimón, emergia una força, un desafiament davant de la situació, perquè nosaltres ni érem ni volíem ser d’ eixe món.
Fa poc des de Xàtiva es plantejà recuperar l’ esperit d’ aquells primers moments, tot i coincidint amb els cinquanta anys d’ un concert memorable del “Pele” al nostre poble, l’ idea seria arreplegar el legat del Raimón en un CD amb versions de les de les seues cançons, a càrrec de músics xativins amb estils interpretatius diferents, tot i acompanyant-lo d’ un llibret amb comentaris d’ alguns que formarem la colla del "Pele", amb un text de Joan Fuster.
Aquest fet, em feu reflexionar sobre la vigència del crit que emergia de “Al vent”, ara quan de nou ens volen imposant silencis, cas de la TVV,o en altres àmbits o temes que tenen a veure amb la llengua o, la cultura o les llibertats.
Veníem d’ un silenci, que creiem superat, pretenen, però, en nom de majories manipulades, imposar un nou silenci, basat en la marginació, i en la tergiversació. Les noves generacions , i tots plegats, tenim més experiència i recursos. Sense caure al parany de les polèmiques o controvèrsies provocades des del poder cal seguir la nostra fulla de ruta. Amb modèstia la gent de Xàtiva ens ha donat un exemple a seguir amb aquestes versions de les cançons de Raimón, es tracta de recuperar aquell crit no sols de protesta o reivindicació, sinó de perspectiva de futur.
Vicent Àlvarez
