Què ens passa ?
![[Img #40131]](upload/img/periodico/img_40131.jpg)
Cada vegada més parlem de fets de Madrid, fixeu-vos, aquestos darrers dies s’ ha parlat més de la crisi dels socialistes madrilenys que de qualsevol tema del nostre país, si observem la premsa o les xarxes trobarem com els noms i temes més citats serien: Gabilondo, Iglesias, Aguirre, cas Monedero, Tania Sánchez,...Certament, no podem ignorar com la pressió mediàtica situa els temes en funció del centre, a més a més, reduint-los a persones. L’oferta periodística reprodueix el model integrador de la nació espanyola, igualment és evident com els mitjans de comunicació més potents, que son les televisions, les tenim sols en versió espanyola, especialment des dels tancaments dels repetidors de TV-3 i de Canal 9.
Ignorar el marc estatal, no tenint en compte que els nuclis de decisions més importants estan el centre, a Madrid més concretament, va estar un error en algun moment, per exemple a la Unitat del Poble València, ara en teoria, esta molt clar que cal fer-se present i visible a Madrid, o que les aliances i les complicitats a nivell d’ estat son inevitables o necessàries , no sols en funció la conformació de les majories parlamentaries, sinó, igualment , de la tasca del dia a dia, allò d’ anar assolint objectius i reivindicacions, aspecte aquest darrer que al meu parer encara no acaba de concretar-se suficientment.
On caldria situar els nostres debats? A voltant de quins temes o persones, al seu cas, caldria prioritzar comentaris i opinions?. La respostes vindrien a produir-se segons la consciencia i voluntat de ser un poble amb identitat diferenciada. D’ aquells que vol ser “província” per “ofrenar glòries a Espanya” no esperem gran cosa. Tenim com tasca convèncer, ampliar l’ espai del valencianisme, o, tanmateix, de sentir-se valencians. Per això, que en àmbits conscients es parlem de tants temes i persones del centre peninsular resulta incoherent. Caldria consolidar més un marc valencià de debat, de confrontació i opcions en funció del país, o siga dels seus problemes i alternatives . En certa mesura, i sense voler-ho, podem caure en una mena de provincialisme , fent-li el joc al sucursalisme. Sembla com si els complexes que el teatre Escalante evidenciava amb l’ arribada dels forasters de Madrid a València subsistiren.
No ignorem la rellevància d’ alguns esdeveniments forans, allò que es cou a l’ altiplà, ací,però, al nostre país tenim realitats, problemes, corrupcions, i, òbviament, molt de positiu, d’ experiències o iniciatives engrescadores. Veient dies enrere a Vilafamés el documental “Què ens passa valencians”li donava voltes a aquestes preocupacions, i la veritat és que allò de “què ens passa” resulta clarificador i significatiu. Si l’ esmentat documental es centra a l’ús del valencià, malgrat això, la conclusió final podria entendre’s a més àmbits de la vida social i pública, puix, hem anat perdent autoestima i deguem recuperar-la.
Vicent Àlvarez
Cada vegada més parlem de fets de Madrid, fixeu-vos, aquestos darrers dies s’ ha parlat més de la crisi dels socialistes madrilenys que de qualsevol tema del nostre país, si observem la premsa o les xarxes trobarem com els noms i temes més citats serien: Gabilondo, Iglesias, Aguirre, cas Monedero, Tania Sánchez,...Certament, no podem ignorar com la pressió mediàtica situa els temes en funció del centre, a més a més, reduint-los a persones. L’oferta periodística reprodueix el model integrador de la nació espanyola, igualment és evident com els mitjans de comunicació més potents, que son les televisions, les tenim sols en versió espanyola, especialment des dels tancaments dels repetidors de TV-3 i de Canal 9.
Ignorar el marc estatal, no tenint en compte que els nuclis de decisions més importants estan el centre, a Madrid més concretament, va estar un error en algun moment, per exemple a la Unitat del Poble València, ara en teoria, esta molt clar que cal fer-se present i visible a Madrid, o que les aliances i les complicitats a nivell d’ estat son inevitables o necessàries , no sols en funció la conformació de les majories parlamentaries, sinó, igualment , de la tasca del dia a dia, allò d’ anar assolint objectius i reivindicacions, aspecte aquest darrer que al meu parer encara no acaba de concretar-se suficientment.
On caldria situar els nostres debats? A voltant de quins temes o persones, al seu cas, caldria prioritzar comentaris i opinions?. La respostes vindrien a produir-se segons la consciencia i voluntat de ser un poble amb identitat diferenciada. D’ aquells que vol ser “província” per “ofrenar glòries a Espanya” no esperem gran cosa. Tenim com tasca convèncer, ampliar l’ espai del valencianisme, o, tanmateix, de sentir-se valencians. Per això, que en àmbits conscients es parlem de tants temes i persones del centre peninsular resulta incoherent. Caldria consolidar més un marc valencià de debat, de confrontació i opcions en funció del país, o siga dels seus problemes i alternatives . En certa mesura, i sense voler-ho, podem caure en una mena de provincialisme , fent-li el joc al sucursalisme. Sembla com si els complexes que el teatre Escalante evidenciava amb l’ arribada dels forasters de Madrid a València subsistiren.
No ignorem la rellevància d’ alguns esdeveniments forans, allò que es cou a l’ altiplà, ací,però, al nostre país tenim realitats, problemes, corrupcions, i, òbviament, molt de positiu, d’ experiències o iniciatives engrescadores. Veient dies enrere a Vilafamés el documental “Què ens passa valencians”li donava voltes a aquestes preocupacions, i la veritat és que allò de “què ens passa” resulta clarificador i significatiu. Si l’ esmentat documental es centra a l’ús del valencià, malgrat això, la conclusió final podria entendre’s a més àmbits de la vida social i pública, puix, hem anat perdent autoestima i deguem recuperar-la.
Vicent Àlvarez
