Festes de Sant Pere
La Torre de la Sal, emblema de la Valéncia marítima del Segle XVI
El Secretari Autonòmic Josep Vicent Boira publica en el programa de festes de Sant Pere de la Ribera un article inèdit sobre Torre la Sal
Aquest article el podràs gaudir al programa de festes de Sant Pere de la Ribera, i hem tingut el plaer de contar amb la col·laboració desinteressada d’una eminencia com el professor Boira.
Recorda que el programa el tens: http://cabanes.es/files/u6/OTROS/programa-sant-pere.pdf
LA TORRE DE LA SAL, EMBLEMA DE LA VALÈNCIA MARÍTIMA DEL SEGLE XVI
Josep Vicent Boira
![[Img #49850]](upload/img/periodico/img_49850.jpg)
La relació dels valencians amb la mar no ha estat fàcil. El País Valencià és un territori costaner on, això sí, la muntanya també hi està ben a prop. Els quatre-cents i escaig quilòmetres de costa valenciana han afavorit tradicionalment el comerç i l’intercanvi, però també han permès les incursions de pirates i corsaris, d’homes de fortuna procedents de les platges i espadats d’Itàlia, dels ports atlàntics de Castella, de les illes i de les cales del nord d’Àfrica... Viure al costat de la mar era perillós, més del que sembla avui! Fet i fet, tot just per aquesta raó van nàixer tota una sèrie de torres –als segles XV i XVI-, al llarg de la costa del regne de València i sota l’administració específica de les Corts Valencianes de l’època. Cabanes en va tenir-ne una que encara perdura i de la que en sabem algunes coses: la coneguda com Torre de la Sal, situada sobre un tell o turonet on s'han recuperat restes arqueològiques ibèriques i romanes i que domina un rerepaís que, adés, seria marjalenc.
Un dels testimonis més antics d’aquesta talaia el va proporcionar un militar al servei de Felip II, de nom Juan de Acuña en un document conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En una relació remesa al rei el 1585 i que recull el seu viatge pel litoral mediterrani, aquest soldat va escriure:
La torre de la Sal está una legua de la de Oropesa, la qual es quadrada y buena, tiene dos garitas redondas a las dos esquinas contrarias, tiene necesidad de hazerle una garita que guarde la puerta. Ay en ella una piecezuela de artillería que hecha la pelota como naranja, tienen para ella como ocho pelotas y arrova y media de pólvora. Ay cerca della un poço y ay en ella dos guardas con sus arcabuzes, y un atajador de a cavallo que ataja hasta el Barranco de Chinchel(.)s que está hazía Oropesa. Desde esta torre a la del Capicor ay legua y media de playa descubierta y llana
En aquell castellà del moment, Acuña ens descriu la torre que a hores d’ara conserva encara una part substancial d’aquell aspecte de finals del segle XVI. Es tracta d’un edifici quadrangular de paredat i pedra picada als cantons. Podem concloure que la seua missió era la defensa d'un reduït barri mariner i la protecció de l'accés vers l'interior, cap al poble de Cabanes. A finals del segle XVI, estava dotada d’artilleria. Tant el 1585, com el 1673, la torre disposava d’un únic atallador –és a dir, d’un soldat que havia de recórrer el litoral pròxim per vigilar la presència d’enemics-, que recorria diàriament a cavall els més de tres quilòmetres fins al riu Xinxilla, al sud. Aquest soldat recorria el camí que, encara hui, es coneix com "de l'Atall" i que, naixent al riu Xinxilla, voreja el litoral per a endinsar-se cap l'interior en penetrar en el terreny marjalenc de la Ribera d'Orpesa i Torreblanca. Amb aquesta vigilància diària restava defensada la terra ferma situada entre aquesta zona marjalenca, al nord, i l'Albufereta d'Orpesa, al sud. Segons els treballs d’Andreu, del 1988, la torre era el límit sud del privilegi de la gabella de la sal del districte de Peníscola. Pot ser siga aquest l'origen del seu nom, tot i que alguns, com ara Mesado va identificar el 1973 uns murets pròxims com a restes d'una salina ibèrica. Una altra hipòtesi que deixem als historiadors.
La torre fou restaurada el 1960 -i en anys successius-, i se’n va eliminar una porxada sobre la terrassa i al mateix temps s’hi va afegir un balcó i una finestra aprofitant un forat obert al mur. No trobem allò que Acuña, el 1585, sí hi va veure: dues garites (o torretes) als cantons oposats sobre la terrassa. Tampoc no sabem si, com recomanava el militar, es va construir un matacà de protecció de la porta que, en aquell moment, no existia. La porta, un accés arran de terra i vulnerable, restava protegida pel matacà superior i una torreta a un dels angles. A més, la presència d'espitlleres als quatre murs en permetia la defensa. Tot i que el text d’Acuña de 1585 és la primera descripció acurada de la torre, no n’és el primer esment. En els documents de la defensa del litoral valencià que l’enginyer Giovanni Battista Antonelli va remetre a Carles I ja se cita –cap al 1563-, a la torre de la Sal.
Aquesta torre, com tantes altres del litoral valencià, formava part d’un sistema ben estructurat on cadascuna era peça essencial per a la seguretat del regne. Amb avisos de focs i senyals de fum, les notícies d’atacs o desembarcaments a la costa podien arribar d’una punta a l’altra de l’arc litoral valencià en poques hores. Per això, la Torre de la Sal no és sols un monument de rellevància local per a Cabanes, sinó una baula més en el patrimoni general d’una cadena defensiva dotada de coherència i que disposava de reglaments específics i una dotació militar permanent. Fet i fet, al nord de la Torre de la Sal, a uns 8’5 quilòmetres, trobem Torrenostra (nom indicatiu de la funció del lloc) i, cap al sud, a poc més de sis quilòmetres, la Torre del Cap d'Orpesa o del Rei. Eren les torres que, a nord i sud, donaven continuïtat al sistema.
Cabanes disposa, amb la Torre de la Sal, d’un testimoni emblemàtic d’aquell país que, en la transició del segle XV al XVI i perllongant la seua funció encara un bon grapat d’anys, va haver de combatre els perills de la mar amb fortificacions com aquestes. Conservar la torre, conèixer una poc de la seua història i difondre-la és retre homenatge a aquella dura vida i, d’altra banda, a l’esforç que els mateixos valencians van fer pel país construint un sistema de torres amb els diners de tots administrats, com ara per les Corts i la Generalitat de llavors. És, sense dubte, un testimoni que va més enllà d’un senzill edifici amb valor artístic o històric local.
![[Img #49849]](upload/img/periodico/img_49849.jpg)
Josep Vicent Boira i Maiques
Secretari Autonòmic d´Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana
Doctor en Geografía por la Universitat de València y profesor en el Departament de Geografia de la misma.
Premio Extraordinario de Licenciatura en 1986 y Premio Extraordinario de Doctorado en 1992.
Ha ampliado estudios en universidades italianas (Parma, Macerata, Vercelli) y ha sido profesor visitante en la Miami University (Ohio, Estados Unidos, 2008 y 2011).
Autor de diferentes libros relacionados con la realidad urbana de la ciudad de Valencia. Ha colaborado con la Cámara de Comercio de Valencia y la Asociación Valenciana de Empresarios (AVE). Además, cuenta con trabajos relacionados con el territorio y la economía valenciana y el eje mediterráneo. Pertenece a la Asociación de Geógrafos Españoles y ha sido miembro de la Association of American Geographers, asistiendo como ponente a los congresos del Los Ángeles (2002), Filadelfia (2004), Chicago (2006), Boston (2008), Washington (2010) y Nueva York (2012). Ha formado parte del Jurado Europeo de los Premios a Tesis Doctorales del Comité de las Regiones (CdR) en Bruselas en el año 2006 y es miembro del Consejo Científico de la revista italiana Ambiente, Societa, Territorio editada por l’Associazione Italiana Insegnanti di Geografia. Al mismo tiempo, es evaluador externo de la revista Bolettino de la Società Geografica Italiana (Società Geografica Italiana). Ha obtenido el premio 25 de Abril de Investigación del Ayuntamiento de Benissa (1995), el de ensayo Joan Fuster de los Premis Octubre (2002), el Premio Demetrio Ribes de Ingeniería, Urbanismo y Obras Públicas de la Generalitat Valenciana (2005), el Premi Vicent Andrés Estellés (2007) de Narrativa Científica por una novela ambientada en la Menorca del siglo XVIII y el Premi d’Assaig Polític Ramon Trias Fargas (2009) por un ensayo sobre las relaciones económicas entre Catalunya y Valencia: “La Commonwealth catalana-valenciana. La formació de l’eix mediterrani al segle XX” (Edicions 62, 2010) Escribe semanalmente en el periódico Levante-EMV (sección “Café de Viena”, los domingos) y mensualmente en el periódico La Vanguardia sobre actualidad política y social valenciana y participa en diversas tertulias radiofónicas. Así mismo, colabora con Radio Valencia-Cadena SER con un comentario editorial un domingo al mes.
El Secretari Autonòmic Josep Vicent Boira publica en el programa de festes de Sant Pere de la Ribera un article inèdit sobre Torre la Sal
Aquest article el podràs gaudir al programa de festes de Sant Pere de la Ribera, i hem tingut el plaer de contar amb la col·laboració desinteressada d’una eminencia com el professor Boira.
Recorda que el programa el tens: http://cabanes.es/files/u6/OTROS/programa-sant-pere.pdf
LA TORRE DE LA SAL, EMBLEMA DE LA VALÈNCIA MARÍTIMA DEL SEGLE XVI
Josep Vicent Boira
La relació dels valencians amb la mar no ha estat fàcil. El País Valencià és un territori costaner on, això sí, la muntanya també hi està ben a prop. Els quatre-cents i escaig quilòmetres de costa valenciana han afavorit tradicionalment el comerç i l’intercanvi, però també han permès les incursions de pirates i corsaris, d’homes de fortuna procedents de les platges i espadats d’Itàlia, dels ports atlàntics de Castella, de les illes i de les cales del nord d’Àfrica... Viure al costat de la mar era perillós, més del que sembla avui! Fet i fet, tot just per aquesta raó van nàixer tota una sèrie de torres –als segles XV i XVI-, al llarg de la costa del regne de València i sota l’administració específica de les Corts Valencianes de l’època. Cabanes en va tenir-ne una que encara perdura i de la que en sabem algunes coses: la coneguda com Torre de la Sal, situada sobre un tell o turonet on s'han recuperat restes arqueològiques ibèriques i romanes i que domina un rerepaís que, adés, seria marjalenc.
Un dels testimonis més antics d’aquesta talaia el va proporcionar un militar al servei de Felip II, de nom Juan de Acuña en un document conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. En una relació remesa al rei el 1585 i que recull el seu viatge pel litoral mediterrani, aquest soldat va escriure:
La torre de la Sal está una legua de la de Oropesa, la qual es quadrada y buena, tiene dos garitas redondas a las dos esquinas contrarias, tiene necesidad de hazerle una garita que guarde la puerta. Ay en ella una piecezuela de artillería que hecha la pelota como naranja, tienen para ella como ocho pelotas y arrova y media de pólvora. Ay cerca della un poço y ay en ella dos guardas con sus arcabuzes, y un atajador de a cavallo que ataja hasta el Barranco de Chinchel(.)s que está hazía Oropesa. Desde esta torre a la del Capicor ay legua y media de playa descubierta y llana
En aquell castellà del moment, Acuña ens descriu la torre que a hores d’ara conserva encara una part substancial d’aquell aspecte de finals del segle XVI. Es tracta d’un edifici quadrangular de paredat i pedra picada als cantons. Podem concloure que la seua missió era la defensa d'un reduït barri mariner i la protecció de l'accés vers l'interior, cap al poble de Cabanes. A finals del segle XVI, estava dotada d’artilleria. Tant el 1585, com el 1673, la torre disposava d’un únic atallador –és a dir, d’un soldat que havia de recórrer el litoral pròxim per vigilar la presència d’enemics-, que recorria diàriament a cavall els més de tres quilòmetres fins al riu Xinxilla, al sud. Aquest soldat recorria el camí que, encara hui, es coneix com "de l'Atall" i que, naixent al riu Xinxilla, voreja el litoral per a endinsar-se cap l'interior en penetrar en el terreny marjalenc de la Ribera d'Orpesa i Torreblanca. Amb aquesta vigilància diària restava defensada la terra ferma situada entre aquesta zona marjalenca, al nord, i l'Albufereta d'Orpesa, al sud. Segons els treballs d’Andreu, del 1988, la torre era el límit sud del privilegi de la gabella de la sal del districte de Peníscola. Pot ser siga aquest l'origen del seu nom, tot i que alguns, com ara Mesado va identificar el 1973 uns murets pròxims com a restes d'una salina ibèrica. Una altra hipòtesi que deixem als historiadors.
La torre fou restaurada el 1960 -i en anys successius-, i se’n va eliminar una porxada sobre la terrassa i al mateix temps s’hi va afegir un balcó i una finestra aprofitant un forat obert al mur. No trobem allò que Acuña, el 1585, sí hi va veure: dues garites (o torretes) als cantons oposats sobre la terrassa. Tampoc no sabem si, com recomanava el militar, es va construir un matacà de protecció de la porta que, en aquell moment, no existia. La porta, un accés arran de terra i vulnerable, restava protegida pel matacà superior i una torreta a un dels angles. A més, la presència d'espitlleres als quatre murs en permetia la defensa. Tot i que el text d’Acuña de 1585 és la primera descripció acurada de la torre, no n’és el primer esment. En els documents de la defensa del litoral valencià que l’enginyer Giovanni Battista Antonelli va remetre a Carles I ja se cita –cap al 1563-, a la torre de la Sal.
Aquesta torre, com tantes altres del litoral valencià, formava part d’un sistema ben estructurat on cadascuna era peça essencial per a la seguretat del regne. Amb avisos de focs i senyals de fum, les notícies d’atacs o desembarcaments a la costa podien arribar d’una punta a l’altra de l’arc litoral valencià en poques hores. Per això, la Torre de la Sal no és sols un monument de rellevància local per a Cabanes, sinó una baula més en el patrimoni general d’una cadena defensiva dotada de coherència i que disposava de reglaments específics i una dotació militar permanent. Fet i fet, al nord de la Torre de la Sal, a uns 8’5 quilòmetres, trobem Torrenostra (nom indicatiu de la funció del lloc) i, cap al sud, a poc més de sis quilòmetres, la Torre del Cap d'Orpesa o del Rei. Eren les torres que, a nord i sud, donaven continuïtat al sistema.
Cabanes disposa, amb la Torre de la Sal, d’un testimoni emblemàtic d’aquell país que, en la transició del segle XV al XVI i perllongant la seua funció encara un bon grapat d’anys, va haver de combatre els perills de la mar amb fortificacions com aquestes. Conservar la torre, conèixer una poc de la seua història i difondre-la és retre homenatge a aquella dura vida i, d’altra banda, a l’esforç que els mateixos valencians van fer pel país construint un sistema de torres amb els diners de tots administrats, com ara per les Corts i la Generalitat de llavors. És, sense dubte, un testimoni que va més enllà d’un senzill edifici amb valor artístic o històric local.
Secretari Autonòmic d´Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori de la Generalitat Valenciana
Doctor en Geografía por la Universitat de València y profesor en el Departament de Geografia de la misma.
Premio Extraordinario de Licenciatura en 1986 y Premio Extraordinario de Doctorado en 1992.
Ha ampliado estudios en universidades italianas (Parma, Macerata, Vercelli) y ha sido profesor visitante en la Miami University (Ohio, Estados Unidos, 2008 y 2011).
Autor de diferentes libros relacionados con la realidad urbana de la ciudad de Valencia. Ha colaborado con la Cámara de Comercio de Valencia y la Asociación Valenciana de Empresarios (AVE). Además, cuenta con trabajos relacionados con el territorio y la economía valenciana y el eje mediterráneo. Pertenece a la Asociación de Geógrafos Españoles y ha sido miembro de la Association of American Geographers, asistiendo como ponente a los congresos del Los Ángeles (2002), Filadelfia (2004), Chicago (2006), Boston (2008), Washington (2010) y Nueva York (2012). Ha formado parte del Jurado Europeo de los Premios a Tesis Doctorales del Comité de las Regiones (CdR) en Bruselas en el año 2006 y es miembro del Consejo Científico de la revista italiana Ambiente, Societa, Territorio editada por l’Associazione Italiana Insegnanti di Geografia. Al mismo tiempo, es evaluador externo de la revista Bolettino de la Società Geografica Italiana (Società Geografica Italiana). Ha obtenido el premio 25 de Abril de Investigación del Ayuntamiento de Benissa (1995), el de ensayo Joan Fuster de los Premis Octubre (2002), el Premio Demetrio Ribes de Ingeniería, Urbanismo y Obras Públicas de la Generalitat Valenciana (2005), el Premi Vicent Andrés Estellés (2007) de Narrativa Científica por una novela ambientada en la Menorca del siglo XVIII y el Premi d’Assaig Polític Ramon Trias Fargas (2009) por un ensayo sobre las relaciones económicas entre Catalunya y Valencia: “La Commonwealth catalana-valenciana. La formació de l’eix mediterrani al segle XX” (Edicions 62, 2010) Escribe semanalmente en el periódico Levante-EMV (sección “Café de Viena”, los domingos) y mensualmente en el periódico La Vanguardia sobre actualidad política y social valenciana y participa en diversas tertulias radiofónicas. Así mismo, colabora con Radio Valencia-Cadena SER con un comentario editorial un domingo al mes.
