CINQUANTA ANYS DE NOSALTRES ELS VALENCIANS
Segons s´ ha divulgat, més de tres mil persones han visitat l´ exposició a la Universitat de Valencia, centrada en el cinquanta anys de l´ edició del llibre de Joan Fuster” Nosaltres els Valencians”; ara es troba a Ontinyent, i, després anirà a altres ciutats. No és corrent una exposició sobre un llibre i les seues circumstàncies, el detall, doncs, indica per si que no estem solament davant d´ un llibre important, que ho és, sinó de quelcom més: una represa o fins i tot d´ un punt de partida?.
Han passat cinquanta anys i moltes coses han canviat, i no pense sols en els canvis polítics: final de la dictadura, la democràcia les autonomies, la caiguda del mur, entre altres. L´ exposició ha estat una iniciativa oportuna, puix ens obliga a un exercici de reflexió en tant que ciutadans del segle XXI des de moltes i variades perspectives. Una primera cosa que considere oportuna seria rellegir el llibre, i tal vegada que les joves generacions ho feren també.
Moltes causes aparentment perdudes amb el tremps, però, han marcat la historia, i, segurament, aquest és el cas que ens ocupa. Des d´ aleshores, he estat qualificat de fusterià, quan algú ha pensat que em desqualificava dient-ho, he replicat “ si amb molta honra”. Una part dels valencians, no sabria quantificar ni el nombre ni la seua influència, això ho deixaria en mans dels historiadors o dels sociòlegs, hem estat fills del “ nosaltres”, com, tanmateix, dels valors que emergien al maig francès del 68, o la critica al fals socialisme real, apostant per una visió de la cultura i la política en termes heterodoxes i, alhora adjectivables, com, per exemple, marxistes i fusterians.
“Nosaltres els valencians” forma part de la nostra història. Ens serveix encara?. Què vol dir o pot significar ara allò de fer país?. Tenim prou clar que no hi ha veritats absolutes, malgrat que això no implicaria que els valors, i les utopies juguen un paper d´ impuls cap canvis de debò. Doncs, ara ens podem preguntar: cap on orientar el valencianisme?.
Totes aquelles coses del present , que apel•len a exigències radicals, com és el cas de dació en pagament dels pisos hipotecats, per citar un exemple, tenen a prou a veure en allò de fer país, almenys amb una forma de fer-lo, de construir-lo col•lectivament, enfrontant-se a poders fàctics i institucionals. Crec que l’efemèride no és pot reduir al simple record, o convertir el llibre de Fuster en una mena d´ ideari. En una curta conversa amb el vicerector Ariño, persona que te prou a veure amb l’exposició i la sociologia, ens fèiem aquestes reflexions, i, certament, com ja he apuntat al principi, no estaria de més la lectura, en uns casos, i la relectura, en altres, com és el meu, des de la perspectiva actual i del desig de futur.
Segons s´ ha divulgat, més de tres mil persones han visitat l´ exposició a la Universitat de Valencia, centrada en el cinquanta anys de l´ edició del llibre de Joan Fuster” Nosaltres els Valencians”; ara es troba a Ontinyent, i, després anirà a altres ciutats. No és corrent una exposició sobre un llibre i les seues circumstàncies, el detall, doncs, indica per si que no estem solament davant d´ un llibre important, que ho és, sinó de quelcom més: una represa o fins i tot d´ un punt de partida?.
Han passat cinquanta anys i moltes coses han canviat, i no pense sols en els canvis polítics: final de la dictadura, la democràcia les autonomies, la caiguda del mur, entre altres. L´ exposició ha estat una iniciativa oportuna, puix ens obliga a un exercici de reflexió en tant que ciutadans del segle XXI des de moltes i variades perspectives. Una primera cosa que considere oportuna seria rellegir el llibre, i tal vegada que les joves generacions ho feren també.
Moltes causes aparentment perdudes amb el tremps, però, han marcat la historia, i, segurament, aquest és el cas que ens ocupa. Des d´ aleshores, he estat qualificat de fusterià, quan algú ha pensat que em desqualificava dient-ho, he replicat “ si amb molta honra”. Una part dels valencians, no sabria quantificar ni el nombre ni la seua influència, això ho deixaria en mans dels historiadors o dels sociòlegs, hem estat fills del “ nosaltres”, com, tanmateix, dels valors que emergien al maig francès del 68, o la critica al fals socialisme real, apostant per una visió de la cultura i la política en termes heterodoxes i, alhora adjectivables, com, per exemple, marxistes i fusterians.
“Nosaltres els valencians” forma part de la nostra història. Ens serveix encara?. Què vol dir o pot significar ara allò de fer país?. Tenim prou clar que no hi ha veritats absolutes, malgrat que això no implicaria que els valors, i les utopies juguen un paper d´ impuls cap canvis de debò. Doncs, ara ens podem preguntar: cap on orientar el valencianisme?.
Totes aquelles coses del present , que apel•len a exigències radicals, com és el cas de dació en pagament dels pisos hipotecats, per citar un exemple, tenen a prou a veure en allò de fer país, almenys amb una forma de fer-lo, de construir-lo col•lectivament, enfrontant-se a poders fàctics i institucionals. Crec que l’efemèride no és pot reduir al simple record, o convertir el llibre de Fuster en una mena d´ ideari. En una curta conversa amb el vicerector Ariño, persona que te prou a veure amb l’exposició i la sociologia, ens fèiem aquestes reflexions, i, certament, com ja he apuntat al principi, no estaria de més la lectura, en uns casos, i la relectura, en altres, com és el meu, des de la perspectiva actual i del desig de futur.



















