Opinió
Crònica sobre la trajectòria del valencianisme
El periodista Francesc Viadel ha escrit una mena de crònica, no exempta de apreciacions subjectives, sobre la trajectòria del valencianisme partint de l´ any 62, data coincident amb l’aparició del "Nosaltres els valencians". Tot el que ha volgut dir es pot llegir que tenim a l’ abast. L´ autor, em va demanar la meua opinió sobre el treball, i ho he fet amb gust puix la seua és una reflexió feta des del compromís, i alhora, útil perquè ens ajuda a revisar trajectòries, fets passats, ja que, com apunta al final del paper “ de nou totes les hipòtesis estan obertes”.
A “Valencianisme, l´ aportació positiva” , aquest el títol del llibre, observem, un primer apriorisme, hi ha un valencianisme que ha fet aportacions positives al progrés de la societat, als canvis, en la perspectiva d´ un territori amb senyes pròpies , com és el valencià. Es pot considerar que el llibre pretén abastar un període i un conjunt de camps i aspectes excessius, sobre els quals encara ens manquen més treballs d´ investigació professionals, o amb mes rigor científic. Així’ i tot, temes que encara son objecte de controvèrsia, com és el de la relació, i tanmateix dels des encontres, entre el valencianisme cultural i el polític, o, el de la trasversalitat, o siga la diversificació o la concentració del valencianisme, encara necessiten un examen a fons.
Amb tot, però, el paper és útil, i ho és com eina de treball, no sols per aquells que ens sentim valencianistes, més o menys fusteries, sinó pel conjunt del societat valenciana, i deuria resultar, també útil para aquella gent que en governa basada en majories basades en la desinformació i la tergiversació. En relació a als nostres governats cal , fins i tot, fer-los veure que la seua”valenciana”, naix precisament d’un tímid reconeixement de la pressió feta des del valencianisme, i de la necessitat de la reivindicació front el poder central.
Òbviament hi ha important buits a cobrir, l’autor sembla haver-ne marcat uns límits, normals en aquesta mena de treball, manquen uns estudis a fons: com en determinats moments el nou valencianisme, el que emergia després de la mort del dictador, va viure cert subjectivisme, en quant a les possibilitats que tenia, al no considerar el nivell del seu arrelament social, i, també, resultaria prou rellevant situar les circumstancies que van envoltar a la redacció del •” Estatutet”, no sols, com ja s’ha fet, des del punt de mira parlamenti, i institucional, sinó, des del carrer o el nivell de consciencia social.
Doncs, be, cal llegir els papers, i sobre tot dependre dels passat per fer present i futur. Aquest és allò que deguem fer, les hipòtesis estan obertes, òbviament, i Viadel aposta per una, en la qual coincidia plenament amb ell: eixir de la mera resistència, que ha servit per algunes coses, guanyant en protagonisme històric, i, connectant-ne amb els paradigmes del segle XXI, en el sentit proposat per Alain Touraine.
VICENT ALVAREZ, membre de Valencians pel Canvi.
El periodista Francesc Viadel ha escrit una mena de crònica, no exempta de apreciacions subjectives, sobre la trajectòria del valencianisme partint de l´ any 62, data coincident amb l’aparició del "Nosaltres els valencians". Tot el que ha volgut dir es pot llegir que tenim a l’ abast. L´ autor, em va demanar la meua opinió sobre el treball, i ho he fet amb gust puix la seua és una reflexió feta des del compromís, i alhora, útil perquè ens ajuda a revisar trajectòries, fets passats, ja que, com apunta al final del paper “ de nou totes les hipòtesis estan obertes”.
A “Valencianisme, l´ aportació positiva” , aquest el títol del llibre, observem, un primer apriorisme, hi ha un valencianisme que ha fet aportacions positives al progrés de la societat, als canvis, en la perspectiva d´ un territori amb senyes pròpies , com és el valencià. Es pot considerar que el llibre pretén abastar un període i un conjunt de camps i aspectes excessius, sobre els quals encara ens manquen més treballs d´ investigació professionals, o amb mes rigor científic. Així’ i tot, temes que encara son objecte de controvèrsia, com és el de la relació, i tanmateix dels des encontres, entre el valencianisme cultural i el polític, o, el de la trasversalitat, o siga la diversificació o la concentració del valencianisme, encara necessiten un examen a fons.
Amb tot, però, el paper és útil, i ho és com eina de treball, no sols per aquells que ens sentim valencianistes, més o menys fusteries, sinó pel conjunt del societat valenciana, i deuria resultar, també útil para aquella gent que en governa basada en majories basades en la desinformació i la tergiversació. En relació a als nostres governats cal , fins i tot, fer-los veure que la seua”valenciana”, naix precisament d’un tímid reconeixement de la pressió feta des del valencianisme, i de la necessitat de la reivindicació front el poder central.
Òbviament hi ha important buits a cobrir, l’autor sembla haver-ne marcat uns límits, normals en aquesta mena de treball, manquen uns estudis a fons: com en determinats moments el nou valencianisme, el que emergia després de la mort del dictador, va viure cert subjectivisme, en quant a les possibilitats que tenia, al no considerar el nivell del seu arrelament social, i, també, resultaria prou rellevant situar les circumstancies que van envoltar a la redacció del •” Estatutet”, no sols, com ja s’ha fet, des del punt de mira parlamenti, i institucional, sinó, des del carrer o el nivell de consciencia social.
Doncs, be, cal llegir els papers, i sobre tot dependre dels passat per fer present i futur. Aquest és allò que deguem fer, les hipòtesis estan obertes, òbviament, i Viadel aposta per una, en la qual coincidia plenament amb ell: eixir de la mera resistència, que ha servit per algunes coses, guanyant en protagonisme històric, i, connectant-ne amb els paradigmes del segle XXI, en el sentit proposat per Alain Touraine.
VICENT ALVAREZ, membre de Valencians pel Canvi.
