Sobre la fallida del model valenciá
El professor Josep Vicent Boira vol donar respostes a una sèrie d´interrogants que ens fem, o deguem fer-nos no sols els valencians, sinó, també, la resta de ciutadans de l´estat, i ho fa en un recent llibre que he llegit amb interès, el seu títol resulta ja significatiu,“València la tormenta perfecta”. Què ha passat al nostre país als darrers anys: fracàs del model, corrupció, malversació de recursos, desfeta del sistema producció, manca de finançament just, desencís ciutadà.
Ni els governs del PSOE ni del PP han sabut, segons afirma l’autor, dotar als valencians d’una consciència i d’una capacitat d’acció col•lectiva, rica, plural i enèrgica;per tal d’esbrinar las causes, Boira es remunta a períodes anteriors, amb dades, referències, cites que avalen el seu discurs, fetes des de posicions gens sospitoses de “partí pris”, d’apriorismes ideològics, ja que provenen del camp acadèmic, de la premsa conservadora, fins i tot, de determinats centres de poder econòmic o empresarial.
Es pot buscar una justificació dient que el nostre cas no es una excepció, doncs, el que remarca el llibre és que al nostre cas, la caiguda, la desfeta, ha estat superior, i més, quan des de la dreta es venia presentant a València com un model a imitar.
El ciutat preocupat per les coses que estem observant, que vol explicacions, demanant-ne,tot alhora responsabilitats, trobarà a les pàgines d´aquest llibre matèria, arguments, algunes propostes de cara a un nou model econòmic, basat, entre altres elements, per un nou finançament, una industria de proximitat, o el turisme, amb una percepció identitària, la qual cosa comportaria una nova resubjectivització de l´identitat col•lectiva, que al igual que el territori, deurà ser racional, compartida i plural.
Tot i coincidint-ne, en molts elements amb el contingut del llibre, i, recomanant-ne la seua lectura, vull afegir com des de fa temps el model valencià ha estat objecte de crítiques i alternatives, fetes des de perspectives minoritàries, ignorades o marginades, plantejades des del moments de l´industrialització valenciana dels anys 60 - 70, tan valorada per Boira, passant per la transició, l’estatut, o el tsunami immobiliari dels darrers anys. No estaria de més donar la raó als crítics, del sistema i del model.
Quan estem recordant, almenys els valencianistes, el “Nosaltres” de Fuster, reflexions, anàlisi, com el present, poden ser un inici d´ una mena de renovació, de posta al dia de la voluntat de continuar essent un país, si volen dir-li comunitat és el mateix, en la cruïlla del segle XXI, la dels canvis tecnològics, del benestar social, de l’activitat productiva no especulativa i la cultura.
Des de espais d´esquerra oberta, sense dogmes, hem estat crítics amb el model, aquest ha fet fallida, cal, com sosté Boira, un nou model, i al meu parer hi podem compartir moltes coses, això sí, tenint, tanmateix, present els ideals igualitaris, sense els quals el benestar i la justícia no son suficientment satisfactoris.
VICENT ÀLVAREZ, ex membre del Consell Valencià de Cultura
El professor Josep Vicent Boira vol donar respostes a una sèrie d´interrogants que ens fem, o deguem fer-nos no sols els valencians, sinó, també, la resta de ciutadans de l´estat, i ho fa en un recent llibre que he llegit amb interès, el seu títol resulta ja significatiu,“València la tormenta perfecta”. Què ha passat al nostre país als darrers anys: fracàs del model, corrupció, malversació de recursos, desfeta del sistema producció, manca de finançament just, desencís ciutadà.
Ni els governs del PSOE ni del PP han sabut, segons afirma l’autor, dotar als valencians d’una consciència i d’una capacitat d’acció col•lectiva, rica, plural i enèrgica;per tal d’esbrinar las causes, Boira es remunta a períodes anteriors, amb dades, referències, cites que avalen el seu discurs, fetes des de posicions gens sospitoses de “partí pris”, d’apriorismes ideològics, ja que provenen del camp acadèmic, de la premsa conservadora, fins i tot, de determinats centres de poder econòmic o empresarial.
Es pot buscar una justificació dient que el nostre cas no es una excepció, doncs, el que remarca el llibre és que al nostre cas, la caiguda, la desfeta, ha estat superior, i més, quan des de la dreta es venia presentant a València com un model a imitar.
El ciutat preocupat per les coses que estem observant, que vol explicacions, demanant-ne,tot alhora responsabilitats, trobarà a les pàgines d´aquest llibre matèria, arguments, algunes propostes de cara a un nou model econòmic, basat, entre altres elements, per un nou finançament, una industria de proximitat, o el turisme, amb una percepció identitària, la qual cosa comportaria una nova resubjectivització de l´identitat col•lectiva, que al igual que el territori, deurà ser racional, compartida i plural.
Tot i coincidint-ne, en molts elements amb el contingut del llibre, i, recomanant-ne la seua lectura, vull afegir com des de fa temps el model valencià ha estat objecte de crítiques i alternatives, fetes des de perspectives minoritàries, ignorades o marginades, plantejades des del moments de l´industrialització valenciana dels anys 60 - 70, tan valorada per Boira, passant per la transició, l’estatut, o el tsunami immobiliari dels darrers anys. No estaria de més donar la raó als crítics, del sistema i del model.
Quan estem recordant, almenys els valencianistes, el “Nosaltres” de Fuster, reflexions, anàlisi, com el present, poden ser un inici d´ una mena de renovació, de posta al dia de la voluntat de continuar essent un país, si volen dir-li comunitat és el mateix, en la cruïlla del segle XXI, la dels canvis tecnològics, del benestar social, de l’activitat productiva no especulativa i la cultura.
Des de espais d´esquerra oberta, sense dogmes, hem estat crítics amb el model, aquest ha fet fallida, cal, com sosté Boira, un nou model, i al meu parer hi podem compartir moltes coses, això sí, tenint, tanmateix, present els ideals igualitaris, sense els quals el benestar i la justícia no son suficientment satisfactoris.
VICENT ÀLVAREZ, ex membre del Consell Valencià de Cultura
