Opinió
L´esquerra com a tema
L’ esquerra es motiu de preocupació, de reflexió, en alguna ocasió he pres com referència algú text forà, ara ho faig sobre la base de dos llibres escrits molt a prop, i que al meu parer, ens obrin una sèrie de propostes útils, la qual cosa no equival a receptes miraculoses, ni fórmules, o models a seguir, ja que això dels “models” ha estat qüestionat per la realitat històrica.
El filòsof Josep Ramoneda en “La izquierda necesaria”, davant de la degradació de la democràcia en benefici del autoritarisme, ens emplaça a transformar l’esquerra, tenint en compte el món globalitzat. Els professors de la Universitat de València Joan Romero i Joaquim Azagra, a “Desde la margen izquierda”, des d’una perspectiva diferent, també, ens situen en aquest espai de reflexió per canviar de l’esquerra, si bé, ho fan pensant en la situació del socialisme valencià, en tant que concreció de la socialdemocràcia.
Els dos llibres comparteixen terrenys, amb coincidències i divergències. Ramoneda considera que la socialdemocràcia fa temps que ha tocat sostre i la seua crisis considerant-ne que ja no pot jugar un paper central al si de les esquerres, puix s’ ha adaptat al sistema, ha deixat de ser un element de transgressió, posant-se al servei dels interessos de les minories dominants, puix ha optat per ser alternança i no alternativa. L’ esquerra deu ser una proposta alternativa, formular preguntes excloïes; puix resulta prioritari no donar per bo l’ordre establert, aspirant a superiors quotes d’igualtat i llibertat,cosa que implica, entre altres moltes coses, una dosi de cultura de la transgressió.
Azagra i Romero, ens parlen de la necessitat de que la socialdemocràcia trobe el seu espai propi, diferent del que fins ara tenia, fent un nou relat en valors positius, la qual cosa, concretant-ne al cas del PSPV, comportaria encetar els canvis a la pròpia casa, en suma, proposar un discurs creïble i renovat en continguts i persones.
No vull fer un resum dels esmentats papers, més aviat recomanaria als ciutadans, i, especialment, als que estan fent política, la lectura. Allò que jo remarcaria seria com la gent d’esquerra estem insatisfets per la manca de rigor, i en ocasions, per rutines, per les baralles internes i externes. Coincidiria amb Romero i Azagra quan diuen que ara pots ser el temps de l’esquerra, en tant que plural, i amb Ramoneda en afirmar que la recuperació de l’ esperit crític és imprescindible per desafiar qualsevol forma d’abús de poder i les desigualtats.
No es tracta d’un problema de simple estratègia electoral,o de líders. La hegemonia present de la dreta ens obliga a anar més enllà, també, és cert, que no cal perdre la perspectiva de la gent, de la ciutadania. Ninguna opció es pot lliurar, doncs, de la reflexió crítica, de situar els errors propis, de no viure de veritats absolutes tant als casos de les, noves opcions, o de tancar-se en si mateix, com passa a les més tradicionals .
Vicent Àlvarez, membre de Valencians pel Canvi.
L’ esquerra es motiu de preocupació, de reflexió, en alguna ocasió he pres com referència algú text forà, ara ho faig sobre la base de dos llibres escrits molt a prop, i que al meu parer, ens obrin una sèrie de propostes útils, la qual cosa no equival a receptes miraculoses, ni fórmules, o models a seguir, ja que això dels “models” ha estat qüestionat per la realitat històrica.
El filòsof Josep Ramoneda en “La izquierda necesaria”, davant de la degradació de la democràcia en benefici del autoritarisme, ens emplaça a transformar l’esquerra, tenint en compte el món globalitzat. Els professors de la Universitat de València Joan Romero i Joaquim Azagra, a “Desde la margen izquierda”, des d’una perspectiva diferent, també, ens situen en aquest espai de reflexió per canviar de l’esquerra, si bé, ho fan pensant en la situació del socialisme valencià, en tant que concreció de la socialdemocràcia.
Els dos llibres comparteixen terrenys, amb coincidències i divergències. Ramoneda considera que la socialdemocràcia fa temps que ha tocat sostre i la seua crisis considerant-ne que ja no pot jugar un paper central al si de les esquerres, puix s’ ha adaptat al sistema, ha deixat de ser un element de transgressió, posant-se al servei dels interessos de les minories dominants, puix ha optat per ser alternança i no alternativa. L’ esquerra deu ser una proposta alternativa, formular preguntes excloïes; puix resulta prioritari no donar per bo l’ordre establert, aspirant a superiors quotes d’igualtat i llibertat,cosa que implica, entre altres moltes coses, una dosi de cultura de la transgressió.
Azagra i Romero, ens parlen de la necessitat de que la socialdemocràcia trobe el seu espai propi, diferent del que fins ara tenia, fent un nou relat en valors positius, la qual cosa, concretant-ne al cas del PSPV, comportaria encetar els canvis a la pròpia casa, en suma, proposar un discurs creïble i renovat en continguts i persones.
No vull fer un resum dels esmentats papers, més aviat recomanaria als ciutadans, i, especialment, als que estan fent política, la lectura. Allò que jo remarcaria seria com la gent d’esquerra estem insatisfets per la manca de rigor, i en ocasions, per rutines, per les baralles internes i externes. Coincidiria amb Romero i Azagra quan diuen que ara pots ser el temps de l’esquerra, en tant que plural, i amb Ramoneda en afirmar que la recuperació de l’ esperit crític és imprescindible per desafiar qualsevol forma d’abús de poder i les desigualtats.
No es tracta d’un problema de simple estratègia electoral,o de líders. La hegemonia present de la dreta ens obliga a anar més enllà, també, és cert, que no cal perdre la perspectiva de la gent, de la ciutadania. Ninguna opció es pot lliurar, doncs, de la reflexió crítica, de situar els errors propis, de no viure de veritats absolutes tant als casos de les, noves opcions, o de tancar-se en si mateix, com passa a les més tradicionals .
Vicent Àlvarez, membre de Valencians pel Canvi.
