Aniversari especial
![[Img #17336]](upload/img/periodico/img_17336.jpg)
M’ arriba un correu d’ un antic company de lluita, em diu que vol compartir amb mi un aniversari especial, el 42 de la seua eixida del penal de presos polítics de Jaen, al 11 de gener de 1963, un record que no pot esborrar, ja, entre altres coses, en aquell centre penitenciari va viure les noticies del procés de Burgos, en el qual es jutjà a sis membre d’ ETA, igualment, recorda el meu amic, les manifestacions franquistes davant la presó demanant “Rojos al paredón” i “nosaltres, dins, cantant l’ internacional”, coses que visqué amb un sentiment difícil de descriure avui,”com fou la comunicació de les seus sentències de mort als jutjats a Burgos”.
De l’ epístola paga la pena llegir : “Mirar avui cap enrere i veure el temps l’ història personal i col•lectiva transcorri da en aquest país, en ve afirmar dues coses: Primera, no em penedeix de la vida que vaig tindré, ni de la raó per la qual vaig lluita, ni contra allò contra el que vaig lluitar; era per la meua dignitat personal i pels meus ideals...A ningú li reclame res , vaig fer allò que creia en consciencia que calia fer, no esperava ni espere agraïment social ni històrics. Segon, vivim en un règim de llibertats democràtiques ...tot això per si mateix val mereix tot allò lluitat, pagat i viscut. Dit això, maleeix sense límits ni perdó possible de cap tipus a tots aquells polítics bastards, amorals, mediocres i corruptes... ja que estan destrossant ...tot allò pel que un grapat( pocs) d’ homes i dones lluitaren...”.
Fins aquest punt la carta del meu amic i company, crec que molta més gent experimenta aquest sentiment, molts més testimonis abundarien en la mateixa direcció, la qual ens afecta no sols a les generacions que ja estem en una etapa de la vida avançada, sinó als joves, puix cal dependre de l’ experiència, del que pot ocórrer quan la activitat política va convertint-se en una professió, deixant de costat la seua vessant de compromís. Amb l’ arribada al govern de l’esquerra oficial, al 1982, es va encetar la via de la gestió de, ha passat prou temps, malgrat això recordar el perills no esta de més.
La corrupció sempre ha estat una constant de la dreta, és un tema que hem denunciat, tanmateix, l’ esquerra no ha estat lliure, també, d’aquesta lacra. Les noves opcions emergents, que volen superar la política clàssica, deuen, tanmateix estar atentes a un mal que naix del culte al càrrec, i en ocasions de l’arribisme de persones amb poques conviccions i moltes ganes manar o figurar, calen mecanismes de control democràtic.
Queden, doncs, aquestes observacions, les del meu company i les meus, com una simple línea de preocupació per la present situació, de la qual la corrupció,tant la més sonada, com la més menuda, no son més que el resultat més estrident del sistema de representació o mediació institucional vigent.
Vicent Àlvarez
M’ arriba un correu d’ un antic company de lluita, em diu que vol compartir amb mi un aniversari especial, el 42 de la seua eixida del penal de presos polítics de Jaen, al 11 de gener de 1963, un record que no pot esborrar, ja, entre altres coses, en aquell centre penitenciari va viure les noticies del procés de Burgos, en el qual es jutjà a sis membre d’ ETA, igualment, recorda el meu amic, les manifestacions franquistes davant la presó demanant “Rojos al paredón” i “nosaltres, dins, cantant l’ internacional”, coses que visqué amb un sentiment difícil de descriure avui,”com fou la comunicació de les seus sentències de mort als jutjats a Burgos”.
De l’ epístola paga la pena llegir : “Mirar avui cap enrere i veure el temps l’ història personal i col•lectiva transcorri da en aquest país, en ve afirmar dues coses: Primera, no em penedeix de la vida que vaig tindré, ni de la raó per la qual vaig lluita, ni contra allò contra el que vaig lluitar; era per la meua dignitat personal i pels meus ideals...A ningú li reclame res , vaig fer allò que creia en consciencia que calia fer, no esperava ni espere agraïment social ni històrics. Segon, vivim en un règim de llibertats democràtiques ...tot això per si mateix val mereix tot allò lluitat, pagat i viscut. Dit això, maleeix sense límits ni perdó possible de cap tipus a tots aquells polítics bastards, amorals, mediocres i corruptes... ja que estan destrossant ...tot allò pel que un grapat( pocs) d’ homes i dones lluitaren...”.
Fins aquest punt la carta del meu amic i company, crec que molta més gent experimenta aquest sentiment, molts més testimonis abundarien en la mateixa direcció, la qual ens afecta no sols a les generacions que ja estem en una etapa de la vida avançada, sinó als joves, puix cal dependre de l’ experiència, del que pot ocórrer quan la activitat política va convertint-se en una professió, deixant de costat la seua vessant de compromís. Amb l’ arribada al govern de l’esquerra oficial, al 1982, es va encetar la via de la gestió de, ha passat prou temps, malgrat això recordar el perills no esta de més.
La corrupció sempre ha estat una constant de la dreta, és un tema que hem denunciat, tanmateix, l’ esquerra no ha estat lliure, també, d’aquesta lacra. Les noves opcions emergents, que volen superar la política clàssica, deuen, tanmateix estar atentes a un mal que naix del culte al càrrec, i en ocasions de l’arribisme de persones amb poques conviccions i moltes ganes manar o figurar, calen mecanismes de control democràtic.
Queden, doncs, aquestes observacions, les del meu company i les meus, com una simple línea de preocupació per la present situació, de la qual la corrupció,tant la més sonada, com la més menuda, no son més que el resultat més estrident del sistema de representació o mediació institucional vigent.
Vicent Àlvarez
