Esglésies, convents...
![[Img #22475]](upload/img/periodico/img_22475.jpg)
Als darrers anys la jerarquia de l’església catòlica, al empara de la vetusta legislació que tenim, esta inscrivint com propietats edificis religiosos, la norma permet que l’ocupació immemorial legitima la titularitat del be, tot això, amb independència de que els bens afectats van ser finançats pels municipis o pel veïnat dels pobles o ciutats. De nou podem observar la clara situació de privilegi que gaudeix l’ església.
Durant la meua estada al CVC en vaig ocupar del tema en varies ocasions, no podem ignorar com una part molt rellevant del nostre patrimoni és el religiós, format por edificis i per una sèrie de bens tals com pintures, escultures, i, orfebreria, la major part dels quals, cal insistir, van ser donades inicialment pel culte, però, que avui tenen un valor cultural.
Al nostre cas disposem d’ una legislació estatal i altra autonòmica, les dues regulen el deure de conservar el patrimoni cultural i el dret de la ciutadania a gaudir-lo, amb regles que tracten d’ evitar els espolis, el seu malbaratament, així com el dret de visita per part dels ciutadans. Doncs, continuem sense poder visitar els edificis religiosos de forma general, en alguns casos explicable, com son els convents de clausura- la qual cosa podria resoldre’s amb visites guiades i en hores determinades-, es tanquen convents i no se cab on van els bens dipositats en ells, com va ocórrer als Convent de Santa Clara de Xàtiva o el de San Josep en València.
Els poders públics en ocasions estan contribuint a la conservació i recuperació d’ aquest patrimoni immens i valuós, com exemple tenim l’ inversió que es ve fent en “La Llum de les Imatges”, o la Vall digna, que ja era de propietat pública. El cas és que els responsables eclesiàstics continuen pensant que aquest patrimoni es seu i no de la societat, quan acaben les misses els temples resten tancats en la gran majoria d’ ocasions.
La situació “crida al cel”, mai millor dit, tots els edificis dedicats al culte gaudeixen d’ exempcions tributàries, com és l’ IBI que tots i totes paguem religiosament, i , malgrat aquest premi, clarament pur privilegi nascut al caliu dels acords de 1979, no hi ha correspondència, no dotant al esmentat patrimoni religiós d’ una funció cultural, tal i com en altres estats hem vist quan hem viatjat a fóra.
Recorde com en certa ocasió, amb Rosa Serrano, aní al Genovès a informar sobre el projecte d’ enderrocar l’ església vella del poble, ens va rebre una representació de l’ alcaldia i, també, el capellà, digueren que s’ havia construït un edifici nou, i que el vell edifici no era la catedral de Burgos , per tant, que més valia enderrocar-lo i vendre el solar per un Mercadona. Quina falta de sensibilitat!.
Podem concloure, doncs, que aquest és un problema de modernitat, de situar-se en el segle XXI, de fer compatible el dret al culte religiós arrelat en una part de la societat, i el dret de tota aquesta darrera a gaudir d’ uns bens que son de tots.
Vicent Àlvarez
Als darrers anys la jerarquia de l’església catòlica, al empara de la vetusta legislació que tenim, esta inscrivint com propietats edificis religiosos, la norma permet que l’ocupació immemorial legitima la titularitat del be, tot això, amb independència de que els bens afectats van ser finançats pels municipis o pel veïnat dels pobles o ciutats. De nou podem observar la clara situació de privilegi que gaudeix l’ església.
Durant la meua estada al CVC en vaig ocupar del tema en varies ocasions, no podem ignorar com una part molt rellevant del nostre patrimoni és el religiós, format por edificis i per una sèrie de bens tals com pintures, escultures, i, orfebreria, la major part dels quals, cal insistir, van ser donades inicialment pel culte, però, que avui tenen un valor cultural.
Al nostre cas disposem d’ una legislació estatal i altra autonòmica, les dues regulen el deure de conservar el patrimoni cultural i el dret de la ciutadania a gaudir-lo, amb regles que tracten d’ evitar els espolis, el seu malbaratament, així com el dret de visita per part dels ciutadans. Doncs, continuem sense poder visitar els edificis religiosos de forma general, en alguns casos explicable, com son els convents de clausura- la qual cosa podria resoldre’s amb visites guiades i en hores determinades-, es tanquen convents i no se cab on van els bens dipositats en ells, com va ocórrer als Convent de Santa Clara de Xàtiva o el de San Josep en València.
Els poders públics en ocasions estan contribuint a la conservació i recuperació d’ aquest patrimoni immens i valuós, com exemple tenim l’ inversió que es ve fent en “La Llum de les Imatges”, o la Vall digna, que ja era de propietat pública. El cas és que els responsables eclesiàstics continuen pensant que aquest patrimoni es seu i no de la societat, quan acaben les misses els temples resten tancats en la gran majoria d’ ocasions.
La situació “crida al cel”, mai millor dit, tots els edificis dedicats al culte gaudeixen d’ exempcions tributàries, com és l’ IBI que tots i totes paguem religiosament, i , malgrat aquest premi, clarament pur privilegi nascut al caliu dels acords de 1979, no hi ha correspondència, no dotant al esmentat patrimoni religiós d’ una funció cultural, tal i com en altres estats hem vist quan hem viatjat a fóra.
Recorde com en certa ocasió, amb Rosa Serrano, aní al Genovès a informar sobre el projecte d’ enderrocar l’ església vella del poble, ens va rebre una representació de l’ alcaldia i, també, el capellà, digueren que s’ havia construït un edifici nou, i que el vell edifici no era la catedral de Burgos , per tant, que més valia enderrocar-lo i vendre el solar per un Mercadona. Quina falta de sensibilitat!.
Podem concloure, doncs, que aquest és un problema de modernitat, de situar-se en el segle XXI, de fer compatible el dret al culte religiós arrelat en una part de la societat, i el dret de tota aquesta darrera a gaudir d’ uns bens que son de tots.
Vicent Àlvarez
