AL DIA SEGÜENT

Molt s’ ha parlat sobre els resultats electorals, dins de l’ esquerra tenim el cas la de la crisi al sí de la socialdemocràcia, que sembla va concretar-se sols amb el relleu a la direcció, per la seua part, les esquerres critiques amb el sistema, mostren satisfacció, uns, per que han augmentat en vots, altres per que han aconseguit un eurodiputat, i uns tercers, cas de Podem, per que del no res han tret un inesperat i bon resultat.
   
La dreta ha sofert una pèrdua notable de vots, no es creurà de mans, manipularà de segur. Al conjunt les opcions situades a l’ esquerra del PSOE han capitalitzat gran part el descontent social existent, i tal vegada la feina feta. No puc fer altra cosa que congratular-me, i manifestar que aquesta vegada hem gaudit de moments d’ alegria. Ara,però, s’ imposa un poc de realisme, puix si be es cert que s’ han obert possibilitats, també ho és que la història i l’ experiències ens plantegen molts interrogants, i sobre tot, ens alerten sobre les dificultats i la futilitats d’ uns resultats electorals.
   
Alguna gent assenyala que les opcions alternatives al statu quo son diverses i que existeix fragmentació. Aquesta és una situació pareguda a que es produí al final del franquisme i començament de la transició quan Santiago Carilló ens va dir que “era millor ser cua de lleó que cap de ratolí”, invitant-nos a la resta de “revolucionaris” a integrar-nos al PCE, més tard el PSOE inventaria allò de la “casa comuna” per tractar d’ integrar a un sector del PCE.
   
La diversitat existent respon a una realitat, la qual cosa en si mateix ni és bona ni dolenta, igualment, hi ha proximitat, objectius compartits, els problemes poden vindre si eixa diversitat genera “veritats absolutes”, tal i com ens passà a nosaltres, a aquella esquerra de veritats absolutes incompatibles. Serà possible una articulació de les opcions que volen canviar el sistema?. Sabrà la socialdemocràcia acostar-se a la seua esquerra?. Els ideals, els plantejaments radicals, contra un model injust donarà pas a practiques recolzades per la gent?. Els objectius necessitaran mediacions, tant dins de les institucions com a fora, aquest és un repte que cal afrontar.
   
Deguem, igualment, parlar del paper de les persones, aquell que determinades persones acaben jugant, en gran part en funció de la seua projecció mediàtica. No podem ignorar com, a  més a més, de les segles hi ha el lideratge, i en ocasions les aspiracions dels líders, siguen homes o dones, condicionen en excés les decisions i sobre tot acords o desacords. Caldria demanar altura de mires, situar en primer terme els interessos del conjunt de la gent que vol un canvi radical.
   
Hi diferencies es cer també, son,però tan grans?. Després d’ anys de democràcia representativa, de ser sol un  votant cada quatre anys, esta molt be reivindicar la democràcia participativa, la qual com remarca Touraine és “caminar en el bon sentit”, però, hi ha tasques que es fan dia a dia i que no es poden materialitzar en  una assemblea.

Disposem de dades ,d’ experiències, en la vida local o municipal,o altres àmbits de gestió, que seran útils, es tracta d’ un caudal por ser un punt de partença, i element de reflexió i diàleg per part de les noves esquerres emergents. .Estem,doncs, en un bon moment,aprofitem-lo.