Les llistes
![[Img #38149]](upload/img/periodico/img_38149.jpg)
Quan s’ acosta la cita electoral, apareix el dilema de les llistes, aleshores, seleccionar a les persones que van a poder ocupar càrrecs institucionals esdevé un assumpte públic que centra l’ atenció dels mitjans de comunicació, acabant per convertir-se en la qüestió central del discurs polític, substituint, fins i tot, a programes o propostes. Òbviament, la publicitat evita l’ opacitat i el secretisme.
Sovint el tema activa conflictes, afloren les diferencies internes entre sensibilitats, o en alguns casos es generen crisi de difícil solució com hem vist. El partits de dreta tenen una estructura oligàrquica, les elits i els poders fàctics decideixen, per natura tot sol quedar en casa; els d’ esquerra, però, presenten una problemàtica poc estudiada i més complexa. Els desitjos d’ acostar-se a la ciutadania i aprofundir en la democràcia interna exigeixen assajar noves fórmules, com és el cas de les primàries obertes o restringides.
En aquestos anys de democràcia, que és més representativa que participativa, recordem com a les primeres eleccions va renàixer el PSOE però, no va poder arribar al govern fins el 82 quan va aconseguir la majoria absoluta, aleshores, l’ aparell, van donar cabuda a un al•luvió d’ aspirants a càrrecs, la qual cosa explica moltes de les disfuncions que hem observat. Els comunistes, han anat evolucionant des del sistema de la coaptació, al de repartiment de quotes i, ara estan també per les primàries. Les noves opcions d’ esquerra, intenten innovar, no sense reproduir en ocasions les quotes i entrar en contradiccions.
La perspectiva de assumir responsabilitats suscita expectatives per part de les persones, i interrogats envers l’ idoneïtat d’ aquestes per a les possibles tasques de govern. Allò que s’ ha produït al si de Compromís evidencia les dificultats i contradiccions a l’ hora d’ elegir als candidats o candidates. En anteriors ocasions semblants problemes els he conegut a la Unitat del Poble Valencià i a Esquerra Unida.
Caldria establir criteris d’ idoneïtat per fer la selecció de líders, dissortadament poc debat sols haver-hi sobre aquest extrem, hi ha líders carismàtics, gent que sap connectar amb els sentiments, fins i tot, agressius front l’ adversari, pressuposa això major capacitat de govern?. Apuntava Bertrand Rusell fa anys “el més hàbil (amb criteri de política de partit) pot abogar honradament per mesures que la majoria creuran bones, però que els experts sabran que son dolentes”.
En quan a les primàries alguns experts assenyalen que acceleren el personalisme en detriment de les idees i el partit, impulsant la tendència cap una versió moderna de culte a la persona. No podem, però, ignorar el seu paper de renovació davant del burocratisme i com eina participativa, això ja hi és prou al seu favor!
Deixar,però, el tema pels darrers moments, pot portar a nous o vells paranys, substituint les propostes per personalismes, ignorant, tanmateix, la necessitat de mecanismes col•lectius o equips amb capacitats de gestió.
Vicent Àlvarez
Quan s’ acosta la cita electoral, apareix el dilema de les llistes, aleshores, seleccionar a les persones que van a poder ocupar càrrecs institucionals esdevé un assumpte públic que centra l’ atenció dels mitjans de comunicació, acabant per convertir-se en la qüestió central del discurs polític, substituint, fins i tot, a programes o propostes. Òbviament, la publicitat evita l’ opacitat i el secretisme.
Sovint el tema activa conflictes, afloren les diferencies internes entre sensibilitats, o en alguns casos es generen crisi de difícil solució com hem vist. El partits de dreta tenen una estructura oligàrquica, les elits i els poders fàctics decideixen, per natura tot sol quedar en casa; els d’ esquerra, però, presenten una problemàtica poc estudiada i més complexa. Els desitjos d’ acostar-se a la ciutadania i aprofundir en la democràcia interna exigeixen assajar noves fórmules, com és el cas de les primàries obertes o restringides.
En aquestos anys de democràcia, que és més representativa que participativa, recordem com a les primeres eleccions va renàixer el PSOE però, no va poder arribar al govern fins el 82 quan va aconseguir la majoria absoluta, aleshores, l’ aparell, van donar cabuda a un al•luvió d’ aspirants a càrrecs, la qual cosa explica moltes de les disfuncions que hem observat. Els comunistes, han anat evolucionant des del sistema de la coaptació, al de repartiment de quotes i, ara estan també per les primàries. Les noves opcions d’ esquerra, intenten innovar, no sense reproduir en ocasions les quotes i entrar en contradiccions.
La perspectiva de assumir responsabilitats suscita expectatives per part de les persones, i interrogats envers l’ idoneïtat d’ aquestes per a les possibles tasques de govern. Allò que s’ ha produït al si de Compromís evidencia les dificultats i contradiccions a l’ hora d’ elegir als candidats o candidates. En anteriors ocasions semblants problemes els he conegut a la Unitat del Poble Valencià i a Esquerra Unida.
Caldria establir criteris d’ idoneïtat per fer la selecció de líders, dissortadament poc debat sols haver-hi sobre aquest extrem, hi ha líders carismàtics, gent que sap connectar amb els sentiments, fins i tot, agressius front l’ adversari, pressuposa això major capacitat de govern?. Apuntava Bertrand Rusell fa anys “el més hàbil (amb criteri de política de partit) pot abogar honradament per mesures que la majoria creuran bones, però que els experts sabran que son dolentes”.
En quan a les primàries alguns experts assenyalen que acceleren el personalisme en detriment de les idees i el partit, impulsant la tendència cap una versió moderna de culte a la persona. No podem, però, ignorar el seu paper de renovació davant del burocratisme i com eina participativa, això ja hi és prou al seu favor!
Deixar,però, el tema pels darrers moments, pot portar a nous o vells paranys, substituint les propostes per personalismes, ignorant, tanmateix, la necessitat de mecanismes col•lectius o equips amb capacitats de gestió.
Vicent Àlvarez
