Vilafamés deu anys BIC
El Diari Oficial de la
Generalitat del 26 d'abril de dos mil cinc publicà el Decret pel qual es
declarava com Bé d’Interès Cultural el conjunt històric de Vilafamés. Amb
aquest acte jurídic es reconeixia el valor patrimonial d’un conjunt que segons
la mateixa declaració era u dels més importants de la Comunitat Valenciana, per
la seua bellesa i alt grau de conservació, així, com, també, pel seu
enclavament paisatgístic. Doncs, cal dir clar que aquest reconeixement es
produí després de prop de vint i cinc anys d’oblit i desinterès per part de
les dos administracions autonòmiques, com reconeix la pròpia resolució al esmentar
que ja el Ministeri de Cultura amb data 6 de febrer de 1981 havia encetat l’expedient de declaració corresponent, quedant aturat per raons que ignorem.
Davant tal paralització injustificada jo i altra persona instarem amb data
setge d’octubre de 2003 a l’administració a que continues el tràmit, cosa que
es feu per la Conselleria de Cultura en 9 de juliol de 2004.
Dins de pocs dies es
compliran deu anys des de la declaració que comente, i que afecta a la part
alta del poble, al seu nucli mes antic, dins del qual es troba el Museu d`Art
Contemporani, i que a finals dels anys seixanta es trobava quasi abandonat, amb
la gran majoria de cases buides sense llum i aigua, recordem com gràcies al
impuls dels artistes i els seus amics comprant cases i arreglant-les, es va
recuperar, seguint els criteris de la seua arquitectura singular. L’aniversari
del BIC ens ofereix l’oportunitat de fer algunes consideracions al voltant de
com estem i que caldria fer, una mena de reflexió que apunte cap un nou impuls
de recuperació, i alhora que aporte una experiència que pot ser útil a la tasca
de recuperar els centres històrics dels nostres pobles menuts.
El cas de Vilafamés és
el d’una primera recuperació espontània, com apunta l’arquitecte Fernando
Gaja al seu estudi “Intervenciones en centros històricos de la Comunidad
Valenciana”, aquest expert en la matèria remarca les insuficiencies de l’activitat institucional- la poca que s’ha fet- i aconsella una estratègia de recolzament als residents o habitant dels
centres històrics, a més a més de regles urbanístiques. A Vilafamés tal
estratègia no existeix, hi ha un poc més de sensibilitat, s’han fet algunes
millores com es veu en alguns carrers, i actualment el govern local s’ha
interessat pel tema en funció de l’activitat turística. Anys enrere es va
apostar per l’expansió de la població, i per un polígon industrial sense
reparar amb seu impacte visual o paisatgístic. Es van cometre alguns errors.
Ara cal considerar el
tema, un casc antic viu, amb activitat i vida és allò que garanteix la plena
conservació, i això implica mesures socials, resoldre problemes que
possibiliten comoditats, com és saber on cal deixar el cotxe per exemple, o
afavorir el petit comerç, que a Vilafamés va abandonar el casc antic. Tenim experiències
a casa nostra, estudis, i materials per recuperar de veritat el patrimoni que
tenim, la qual cosa és compatible amb ser reclam turístic raonable i sense
excessos. Cal pensar en re habitar de nou el casc antic, dotant-lo de
condicions, això comporta un pla des de l’ajuntament amb la participació ampla
de la ciutadania.
El Diari Oficial de la
Generalitat del 26 d'abril de dos mil cinc publicà el Decret pel qual es
declarava com Bé d’Interès Cultural el conjunt històric de Vilafamés. Amb
aquest acte jurídic es reconeixia el valor patrimonial d’un conjunt que segons
la mateixa declaració era u dels més importants de la Comunitat Valenciana, per
la seua bellesa i alt grau de conservació, així, com, també, pel seu
enclavament paisatgístic. Doncs, cal dir clar que aquest reconeixement es
produí després de prop de vint i cinc anys d’oblit i desinterès per part de
les dos administracions autonòmiques, com reconeix la pròpia resolució al esmentar
que ja el Ministeri de Cultura amb data 6 de febrer de 1981 havia encetat l’expedient de declaració corresponent, quedant aturat per raons que ignorem.
Davant tal paralització injustificada jo i altra persona instarem amb data
setge d’octubre de 2003 a l’administració a que continues el tràmit, cosa que
es feu per la Conselleria de Cultura en 9 de juliol de 2004.
Dins de pocs dies es compliran deu anys des de la declaració que comente, i que afecta a la part alta del poble, al seu nucli mes antic, dins del qual es troba el Museu d`Art Contemporani, i que a finals dels anys seixanta es trobava quasi abandonat, amb la gran majoria de cases buides sense llum i aigua, recordem com gràcies al impuls dels artistes i els seus amics comprant cases i arreglant-les, es va recuperar, seguint els criteris de la seua arquitectura singular. L’aniversari del BIC ens ofereix l’oportunitat de fer algunes consideracions al voltant de com estem i que caldria fer, una mena de reflexió que apunte cap un nou impuls de recuperació, i alhora que aporte una experiència que pot ser útil a la tasca de recuperar els centres històrics dels nostres pobles menuts.
El cas de Vilafamés és el d’una primera recuperació espontània, com apunta l’arquitecte Fernando Gaja al seu estudi “Intervenciones en centros històricos de la Comunidad Valenciana”, aquest expert en la matèria remarca les insuficiencies de l’activitat institucional- la poca que s’ha fet- i aconsella una estratègia de recolzament als residents o habitant dels centres històrics, a més a més de regles urbanístiques. A Vilafamés tal estratègia no existeix, hi ha un poc més de sensibilitat, s’han fet algunes millores com es veu en alguns carrers, i actualment el govern local s’ha interessat pel tema en funció de l’activitat turística. Anys enrere es va apostar per l’expansió de la població, i per un polígon industrial sense reparar amb seu impacte visual o paisatgístic. Es van cometre alguns errors.
Ara cal considerar el
tema, un casc antic viu, amb activitat i vida és allò que garanteix la plena
conservació, i això implica mesures socials, resoldre problemes que
possibiliten comoditats, com és saber on cal deixar el cotxe per exemple, o
afavorir el petit comerç, que a Vilafamés va abandonar el casc antic. Tenim experiències
a casa nostra, estudis, i materials per recuperar de veritat el patrimoni que
tenim, la qual cosa és compatible amb ser reclam turístic raonable i sense
excessos. Cal pensar en re habitar de nou el casc antic, dotant-lo de
condicions, això comporta un pla des de l’ajuntament amb la participació ampla
de la ciutadania.



















