Turisme d'interior
![[Img #41473]](upload/img/periodico/img_41473.jpg)
A molts pobles del interior es planteja com alternativa a la crisi el negoci del turisme, puix, poden oferint als visitants un bell patrimoni cultural i també uns espais naturals de gran valor paisatgístic. Tal i com ha passat en altres coses, pot ocórrer que per manca de debat o de trellat es preguen decisions errònies des del punt de vista de la conservació d’eixe patrimoni que amb seny podríem recuperar i millorar. Venim escoltant propostes, en la seua gran majoria improvisades, sense cap debat previ i menys encara sense haver fet les oportunes consultes a experts. Tinc la percepció que buscant una eixida ràpida que limite els efectes de la crisi s’ ha trobat un nou “miracle”, cal aturar-se una mica i dedicar-li un poc de reflexió.
Aquest breu comentari surt al constatar que tenim pobles que mantenen un ric patrimoni en peu, en la gran majoria d’ ocasions sense habitants, amb edificis històrics singulars com llonges,ermites, esglésies, castells, santuaris,restes arqueològiques, pintures, masos, molins,mobles, obres d’ art, eines de feina, i d’ altres tipus, tanmateix, esta el paisatge, amb serralades, zones boscoses, oliveres centenàries...en fi, tot un variat llegat cultural que ha sobreviscut malgrat l’oblit i les modes de “lo nou o modern”. Els treballs d’ Agustí Hernández sobre els pobles valencians abandonats o les denuncies fetes des de diferents àmbits ciutadans en son mostra de la desídia.
Hi ha més preocupació en relació al patrimoni cultural, existeixen lleis, fins i tot l’ UNESCO i altres institucions han convocat convencions per tal de conciliar l’ activitat turística i la conservació, ja que l’experiència ha evidenciat com en ocasions els excessos han afectat negativament als bens patrimonials, citaria algunes conclusions del Seminari Internacional sobre el Turisme Cultural de 1999 a la ciutat uzbeka de Khive, i que jo resumiria: Cal diversificar l’ oferta de turisme cultural per evitar la concentració de persones i vehicles i mesurar més la pressió dels turistes sobre els bens, aleshores cal promoure la conservació integral monuments educant als visitants en el respecte al patrimoni.
Un detall insignificant , afecta al patrimoni immaterial que ens afecta, segons Convenció de l’ UNESCO de 2003 una molt part important està formada per les llengües autòctones, en tant que “tradicions i expressions orals i l’ idioma como vehiculo del patrimoni cultural immaterial”. Al nostre país,però, quan autoritats i agents turístics generen instruments s’ oblida la qüestió de la llengua, menús, carrers, papers, tot es fa en castellà, ¿no seria millor que gent que ens visita s’ en adones que no son a Burgos?.Sols demanaria visualitzar eixa part de la nostra cultura.
Al país en tenim d’experiències, manca,però, coordinació , i fer-ne balanç, un model seria el de Morella i altre el de Penyíscola, jo apostaria més pel primer encara que coses a millorar.
Vicent Àlvarez
A molts pobles del interior es planteja com alternativa a la crisi el negoci del turisme, puix, poden oferint als visitants un bell patrimoni cultural i també uns espais naturals de gran valor paisatgístic. Tal i com ha passat en altres coses, pot ocórrer que per manca de debat o de trellat es preguen decisions errònies des del punt de vista de la conservació d’eixe patrimoni que amb seny podríem recuperar i millorar. Venim escoltant propostes, en la seua gran majoria improvisades, sense cap debat previ i menys encara sense haver fet les oportunes consultes a experts. Tinc la percepció que buscant una eixida ràpida que limite els efectes de la crisi s’ ha trobat un nou “miracle”, cal aturar-se una mica i dedicar-li un poc de reflexió.
Aquest breu comentari surt al constatar que tenim pobles que mantenen un ric patrimoni en peu, en la gran majoria d’ ocasions sense habitants, amb edificis històrics singulars com llonges,ermites, esglésies, castells, santuaris,restes arqueològiques, pintures, masos, molins,mobles, obres d’ art, eines de feina, i d’ altres tipus, tanmateix, esta el paisatge, amb serralades, zones boscoses, oliveres centenàries...en fi, tot un variat llegat cultural que ha sobreviscut malgrat l’oblit i les modes de “lo nou o modern”. Els treballs d’ Agustí Hernández sobre els pobles valencians abandonats o les denuncies fetes des de diferents àmbits ciutadans en son mostra de la desídia.
Hi ha més preocupació en relació al patrimoni cultural, existeixen lleis, fins i tot l’ UNESCO i altres institucions han convocat convencions per tal de conciliar l’ activitat turística i la conservació, ja que l’experiència ha evidenciat com en ocasions els excessos han afectat negativament als bens patrimonials, citaria algunes conclusions del Seminari Internacional sobre el Turisme Cultural de 1999 a la ciutat uzbeka de Khive, i que jo resumiria: Cal diversificar l’ oferta de turisme cultural per evitar la concentració de persones i vehicles i mesurar més la pressió dels turistes sobre els bens, aleshores cal promoure la conservació integral monuments educant als visitants en el respecte al patrimoni.
Un detall insignificant , afecta al patrimoni immaterial que ens afecta, segons Convenció de l’ UNESCO de 2003 una molt part important està formada per les llengües autòctones, en tant que “tradicions i expressions orals i l’ idioma como vehiculo del patrimoni cultural immaterial”. Al nostre país,però, quan autoritats i agents turístics generen instruments s’ oblida la qüestió de la llengua, menús, carrers, papers, tot es fa en castellà, ¿no seria millor que gent que ens visita s’ en adones que no son a Burgos?.Sols demanaria visualitzar eixa part de la nostra cultura.
Al país en tenim d’experiències, manca,però, coordinació , i fer-ne balanç, un model seria el de Morella i altre el de Penyíscola, jo apostaria més pel primer encara que coses a millorar.
Vicent Àlvarez
