Turisme raonable i apunt a l’Església
A finals dels cinquanta del segle passat travessar els Pirineus representava descobrir la llibertat, era l’oportunitat de trobar llibres prohibits, veure pel·lícules de Buñuel, assistir mítings de partits d’esquerra, de relacions personals lliures,conèixer gent de l’ exili...També hi ha havia molta gent que eixia per buscar feina i poder estalviar descobrint-ne el paper dels sindicats de classe. Viatjar fou una forma d’ enriquir la nostra existència. Paral·lelament, molta gent venia passant la frontera fent”turisme”, buscaven sol i platja, ens mostraven noves costums, permissibilitat moral, com contrapartida es produí l’ urbanització de la costa amb excessos evidents que ara sofrim.
Viatjar i fer turisme son dos conceptes diferents, al primer comporta una actitud de recerca de continguts, el turisme, però, tal i com es practica, malgrat que en ocasions es presentat com cultural, sol comportar excessos que a la llarga van a generar perjudicis. Hi exemples prou cridaners, com seria es el cas dels creuers pel Nil amb visites massificades a les tombes o temples. Aquestos dies he fet una escapada a Sant Petersburg, una ciutat encisadora, amb un continents culturals, com és l’ Ermitage, de gran valor, però,la massificació existent no et permet gaudir de la bellesa, i sens cap dubte causarà perjudis als bens i obres d’art. Des de diverses instàncies s`esta insistint en la necessitat de marcar límits, caldrà pensar-ho, ara tenim el cas de Barcelona, on l’ Ajuntament intenta fer sostenible el fet turístic.
De tornada del viatge esmentat, donant-li voltes al tema, em vaig trobar a l’ avió amb Raquel Ortiz, de València Laica, venia de Bruxel.les, que hi havia comparegut davant una comissió del Parlament Europeu per estudiar la qüestió de les immatriculacions de bens que ha fet l’Església a Espanya, una practica legal que permet atribuir la propietat de temples a l’ església catòlica malgrat, que al seu moment els bens es finançaran amb aportacions municipals i dels ciutadans. Un tracte de favor més que escandalós. Doncs, a la premsa he buscat alguna referència que donarà fe del fet, poca cosa he trobat, sols alguna nota a les xarxes. Altre silenci injustificat, quan de poder continua tenint l’Església!.
A finals dels cinquanta del segle passat travessar els Pirineus representava descobrir la llibertat, era l’oportunitat de trobar llibres prohibits, veure pel·lícules de Buñuel, assistir mítings de partits d’esquerra, de relacions personals lliures,conèixer gent de l’ exili...També hi ha havia molta gent que eixia per buscar feina i poder estalviar descobrint-ne el paper dels sindicats de classe. Viatjar fou una forma d’ enriquir la nostra existència. Paral·lelament, molta gent venia passant la frontera fent”turisme”, buscaven sol i platja, ens mostraven noves costums, permissibilitat moral, com contrapartida es produí l’ urbanització de la costa amb excessos evidents que ara sofrim.
Viatjar i fer turisme son dos conceptes diferents, al primer comporta una actitud de recerca de continguts, el turisme, però, tal i com es practica, malgrat que en ocasions es presentat com cultural, sol comportar excessos que a la llarga van a generar perjudicis. Hi exemples prou cridaners, com seria es el cas dels creuers pel Nil amb visites massificades a les tombes o temples. Aquestos dies he fet una escapada a Sant Petersburg, una ciutat encisadora, amb un continents culturals, com és l’ Ermitage, de gran valor, però,la massificació existent no et permet gaudir de la bellesa, i sens cap dubte causarà perjudis als bens i obres d’art. Des de diverses instàncies s`esta insistint en la necessitat de marcar límits, caldrà pensar-ho, ara tenim el cas de Barcelona, on l’ Ajuntament intenta fer sostenible el fet turístic.
De tornada del viatge esmentat, donant-li voltes al tema, em vaig trobar a l’ avió amb Raquel Ortiz, de València Laica, venia de Bruxel.les, que hi havia comparegut davant una comissió del Parlament Europeu per estudiar la qüestió de les immatriculacions de bens que ha fet l’Església a Espanya, una practica legal que permet atribuir la propietat de temples a l’ església catòlica malgrat, que al seu moment els bens es finançaran amb aportacions municipals i dels ciutadans. Un tracte de favor més que escandalós. Doncs, a la premsa he buscat alguna referència que donarà fe del fet, poca cosa he trobat, sols alguna nota a les xarxes. Altre silenci injustificat, quan de poder continua tenint l’Església!.



















