Església i ajuntaments, cal encetar el canvi
![[Img #43762]](upload/img/periodico/img_43762.jpg)
El canvi es va visualitzant, resta, però, molt per fer, les inèrcies, els hàbits, i, òbviament, la pressió ideològica conservadora hi estan presents. Alguns governs locals jas han pres decisions exemplars en matèries tan significatives com son les processons i actes religiosos, o, com seria el cas de la ciutat de València, també, de manifestacions cíviques amb alguns protocols religiosos. Parlem d’elements que en altres moments o estadis podien ser normals,però que a hores d’ara no tenen justificació en termes teòrics. La presència de les institucions en actes de culte o expressió de la fe no escau en una democràcia moderna, això és manifest.
Possiblement a les ciutats grans el problema te més fàcil solució, als pobles, però, processons, comunions, festes patronals...continuen evidenciant que cal aprofundir als canvis, i això, és alhora una tasca que tant els ajuntaments, amb el debat i les explicacions necessàries, com la gent més conscient, tindran que afrontar. De moment aplaudim les iniciatives que ja s’ han donat en la línea de l’aconfessionalitat de les institucions, tot i esperant que el canvi es generalitzes, puix, com evidencia la realitat, com son les festes estiuenques on bous, actes culturals, i processons van de la ma seguint les pautes de sempre.
Altra qüestió que te prou a veure amb la gestió local i l’ Església Catòlica afecta a les finances, ja que, ens trobem amb el privilegi del que gaudeix de no contribuir a les despeses municipals pagant el impost de bens immobles, que com sabeu és una de les fons més rellevants de les arques locals. No ignore que tal privilegi naix dels acords que al mil nou cents setanta nou es van concertar entre el Govern Espanyol i la Santa Seu, uns acords que s’han mantes pels diversos governs centrals, i, que, per tant no es poden canviar per actes dels governs municipals; ara bé, en tant això no produeix, hi ha alguns bens de l’ Església que no estan afectes al culte o activitat religiosa, i que al meu parer si deurien tributar. Intentar encetar el camí no estaria de més.
També en aquest darrer punt he llegit que algun ajuntament esta estudiant el tema, en concret de nou el del Cap i Casal, caldria que els nous ajuntaments, aquells amb uns govern de signes aperturista i de canvi, unificaren criteris, consultaren als experts corresponents, i tot seguit adoptaren decisions fonamentades i justes. El cas podria ser semblant al de les universitat públiques, les quals després de batalles judicials gaudeixen igualment del mateix privilegi per aquells immobles dedicats a l’ensenyament o la recerca, però, que tributen per altres tipus de locals.
Allò de “amb l’Església hem topat” resulta evident, el canvi deu anar més enllà, algunes passes s’han donat,a la gran majoria, però, de municipis el canvi s’ha quedat curt.
El canvi es va visualitzant, resta, però, molt per fer, les inèrcies, els hàbits, i, òbviament, la pressió ideològica conservadora hi estan presents. Alguns governs locals jas han pres decisions exemplars en matèries tan significatives com son les processons i actes religiosos, o, com seria el cas de la ciutat de València, també, de manifestacions cíviques amb alguns protocols religiosos. Parlem d’elements que en altres moments o estadis podien ser normals,però que a hores d’ara no tenen justificació en termes teòrics. La presència de les institucions en actes de culte o expressió de la fe no escau en una democràcia moderna, això és manifest.
Possiblement a les ciutats grans el problema te més fàcil solució, als pobles, però, processons, comunions, festes patronals...continuen evidenciant que cal aprofundir als canvis, i això, és alhora una tasca que tant els ajuntaments, amb el debat i les explicacions necessàries, com la gent més conscient, tindran que afrontar. De moment aplaudim les iniciatives que ja s’ han donat en la línea de l’aconfessionalitat de les institucions, tot i esperant que el canvi es generalitzes, puix, com evidencia la realitat, com son les festes estiuenques on bous, actes culturals, i processons van de la ma seguint les pautes de sempre.
Altra qüestió que te prou a veure amb la gestió local i l’ Església Catòlica afecta a les finances, ja que, ens trobem amb el privilegi del que gaudeix de no contribuir a les despeses municipals pagant el impost de bens immobles, que com sabeu és una de les fons més rellevants de les arques locals. No ignore que tal privilegi naix dels acords que al mil nou cents setanta nou es van concertar entre el Govern Espanyol i la Santa Seu, uns acords que s’han mantes pels diversos governs centrals, i, que, per tant no es poden canviar per actes dels governs municipals; ara bé, en tant això no produeix, hi ha alguns bens de l’ Església que no estan afectes al culte o activitat religiosa, i que al meu parer si deurien tributar. Intentar encetar el camí no estaria de més.
També en aquest darrer punt he llegit que algun ajuntament esta estudiant el tema, en concret de nou el del Cap i Casal, caldria que els nous ajuntaments, aquells amb uns govern de signes aperturista i de canvi, unificaren criteris, consultaren als experts corresponents, i tot seguit adoptaren decisions fonamentades i justes. El cas podria ser semblant al de les universitat públiques, les quals després de batalles judicials gaudeixen igualment del mateix privilegi per aquells immobles dedicats a l’ensenyament o la recerca, però, que tributen per altres tipus de locals.
Allò de “amb l’Església hem topat” resulta evident, el canvi deu anar més enllà, algunes passes s’han donat,a la gran majoria, però, de municipis el canvi s’ha quedat curt.
