Vint anys de llei de patrimoni
![[Img #69152]](http://el7set.es/upload/images/11_2018/3539_vicent-alvarez.jpg?28)
La llei de patrimoni cultural valencià afirmava que una de les principals senyes d’ identitat del nostre poble era el seu llegat cultural. Han passat ja vint anys, des de que la norma entrés a formar part del nostre sistema jurídic, ara amb la seua aplicació i les experiències hagudes podem avaluar els resultats, i, allò que pot ser més rellevant, quins han estat els progressos i quines les mancances.
Les lleis son eines que marquen criteris i procediments, o siga, regles a seguir per part de la ciutadania, obligant a les institucions a vetllar pel seu compliment i, també, és important, dedicant recursos humans i materials. Cal, igualment, considerar com malgrat les seus imperfeccions les lleis poden anar millorant-se. Durant el temps transcorregut, el llistat de bens declarats d’interès o, al seu cas, o de rellevància local, s’ ha ampliat de forma evident aquest increment de protecció formal o jurídica, però, això, ha significat una real recuperació?. Tanmateix, apreciem més sensibilitat i l’ aparició de grups i entitats que s’ ocupen i reivindiquen.
La controvèrsia del Teatre Romà de Sagunt evidencià les insuficiències de les normes, així com, la necessitat de debat sobre les intervencions arqueològiques. La degradació dels centres històrics, resultat del seu buidament per part dels habitants, restant quasi com parc temàtics, o com atracció turística, obligaria a uns anàlisis a fons, o, és que es considera que el problema no té solució? En quant a la necessària participació en la tasca de recuperació per part de l’iniciativa privada poc s’ ha fet, a excepció de casos concrets, però, aïllats.
Sens cap dubte el major definit a l’ hora de l’aplicació de la norma estaria al títol VI, el qual contenia una llarga sèrie de previsions de foment, de compensacions i incentius de tota mena, per afavorir la participació de les iniciatives privades. Certament, la conjuntura econòmica actual no permet alegries, així i tot, ajornant algunes alternatives de major calat, serien possibles d’altres més assumibles?
He de manifestar que m’ha sorprès no veure, ignorant si hi ha algun projecte en curs, cap iniciativa al voltant d’aquesta diguem-ne efemèride, ni les institucions ni altres instàncies han reparat en la matèria, una vegada més es podria aprofitar el moment per alguna mena de balanç, i més quan estem a les portes dels comicis d’ una nova legislatura.
Vicent Àlvarez
La llei de patrimoni cultural valencià afirmava que una de les principals senyes d’ identitat del nostre poble era el seu llegat cultural. Han passat ja vint anys, des de que la norma entrés a formar part del nostre sistema jurídic, ara amb la seua aplicació i les experiències hagudes podem avaluar els resultats, i, allò que pot ser més rellevant, quins han estat els progressos i quines les mancances.
Les lleis son eines que marquen criteris i procediments, o siga, regles a seguir per part de la ciutadania, obligant a les institucions a vetllar pel seu compliment i, també, és important, dedicant recursos humans i materials. Cal, igualment, considerar com malgrat les seus imperfeccions les lleis poden anar millorant-se. Durant el temps transcorregut, el llistat de bens declarats d’interès o, al seu cas, o de rellevància local, s’ ha ampliat de forma evident aquest increment de protecció formal o jurídica, però, això, ha significat una real recuperació?. Tanmateix, apreciem més sensibilitat i l’ aparició de grups i entitats que s’ ocupen i reivindiquen.
La controvèrsia del Teatre Romà de Sagunt evidencià les insuficiències de les normes, així com, la necessitat de debat sobre les intervencions arqueològiques. La degradació dels centres històrics, resultat del seu buidament per part dels habitants, restant quasi com parc temàtics, o com atracció turística, obligaria a uns anàlisis a fons, o, és que es considera que el problema no té solució? En quant a la necessària participació en la tasca de recuperació per part de l’iniciativa privada poc s’ ha fet, a excepció de casos concrets, però, aïllats.
Sens cap dubte el major definit a l’ hora de l’aplicació de la norma estaria al títol VI, el qual contenia una llarga sèrie de previsions de foment, de compensacions i incentius de tota mena, per afavorir la participació de les iniciatives privades. Certament, la conjuntura econòmica actual no permet alegries, així i tot, ajornant algunes alternatives de major calat, serien possibles d’altres més assumibles?
He de manifestar que m’ha sorprès no veure, ignorant si hi ha algun projecte en curs, cap iniciativa al voltant d’aquesta diguem-ne efemèride, ni les institucions ni altres instàncies han reparat en la matèria, una vegada més es podria aprofitar el moment per alguna mena de balanç, i més quan estem a les portes dels comicis d’ una nova legislatura.
Vicent Àlvarez
