Ametla i figa, les mares de les barretes energètiques
(Per un comerç de proximitat, per la defensa dels nostres productes, per la millor terreta del món)
![[Img #69231]](http://el7set.es/upload/images/12_2018/3522_almendra.jpg?23)
De Maria Cristina Laborda Martinez
Lleials i resistents. Ens acompanyen des de fa… no se sap! Ens donen ombra, bellesa i aliment. Es conformen amb un poc de terra i un glop d’aigua. En canvi ens ho donen tot en els darrers dies de l’estiu. Però la seua generositat no ha estat prou perquè nosaltres els estimem suficient. No ha estat prou perquè els protegim com es mereixen. A poc a poc s’han allunyat de les nostres vides, quedant relegats davant nous amics més moderns. Parle de l’Ametler i la Figuera.
Les polítiques agràries dels darrers anys han estat les culpables. I el canvi de preferències d'aliments de la població, ha fet la resta. Des de fa uns anys ens hem decantat per nous fruits amb noms més glamurosos, que ametla o figa. Els temps que corren són volubles, capritxosos, i la lleialtat no és massa valorada. El resultat és que pocs, i molt menys les noves generacions, podran comprar figues a una verduleria. Però si trobaran altres fruites portades des de l’altre costat del món…
Tampoc aquestes noves generacions podran viure la “festa” que era l’arribada de l’ametla, sobretot en els pobles. Per això, si em deixeu, us contaré com la vam viure fins als anys 80. Que no fa tant de temps però pareix que hagen passat segles.
En acabar-se les festes d’agost, la gent anava a l’ametla. S’eixia de casa en apuntar el dia, carregats el carro, la muleta mecánica o el cotxe amb sacs, cabassos, teles i canyes. En arribar escampaves les teles baix l’ametler i començava la música en colpejar les canyes damunt les rames dels arbres.
Cloc,cloc – cloc,cloc…. Aquella cançó era fàcil escoltar-la per tot el terme. Quan el terme encara tenia vida, i les finques estaven ben conreades, i donaven el suficient per a traure un jornal, per just que aquest fora.
cloc,cloc - cloc,cloc…. I anaves canviant d’arbre, arreplegant les ametles que caient fora de les teles, buidant les ametles de les teles en els sacs… fins hora de dinar, on buscaves l’ombra d’un arbre, per menjar els entrepans o les fiambreres preparades en casa, per a agafar forces. Després t’estiraves una curta estona perquè el coll el tenies carregat de tant alçar el cap a la cerca de les ametles més altes… del llom no cal parlar, endolorit després de tanta estona arreplegant ametles de terra….
En arribar a casa els sacs anaven tirant-se damunt d’unes taules que tenien com un marc alt pel voltant, perquè no rodaren a terra les ametles. Al voltant de les taules les dones ens assentàvem per a fer la tria. Primer triaves totes les ametles pelades, després pelaves totes les que tenien pell i deixaves per al últim els secalls, que guardaves a banda.
Els hòmens s’encarregaven d’anar buidant els sacs, d’anar escampant al sol les ametles perquè s'assecaren, d’anar amuntonant les pells als carrerons, formant una alta muntanya, de la que donava bon compte el pastor, que venia a carregar aquelles pells per emportar-se-les per al ramat. Això quan quedaven pastors al poble. Però abans que el pastor vinguera, els xiquets i xiquetes ens feien els amos i les ames d’aquelles muntanyes de pells verdes, aspres i d’olor forta. Ens encantava tirar-nos damunt, com si foren matalassos. Gaudíem de fer baralles, tirar-nos pells d’uns als altres, fins que eixia l’amo, l’ama i ens pegava tres crits perquè li tocaria amuntonar-les de nou.
De la collita de l’ametla es venia tota la que es podia (el llaurador, ja se sap, sempre estirant la perra). Els secalls es quedaven per a casa i servien per a fer totes eixes coques artesanes tan delicioses que les nostres avantpassades sabien fer: almendraos, coca cristina, rosegons, massapà, …
Les figueres en aquells temps també tenien el seu valor. La gent collia l’abundant collita, perquè ja sabeu que totes les figueres són de les més generoses. Assecaven amb cura les figues, escampades i esteses en llargs canyissos a la part més alta de la casa. Ai les figues, quina fruita més modesta i generosa: et regala el seu fresc sabor a finals d’estiu, i t’ajuda a passar tot l’hivern.
I ara… fiquem juntes el tàndem ametla i figa.
Quantes voltes heu escoltat als vostres avantpassats dir que anaven al camp amb un grapat d’ametles i de figues seques i que en això passaven tot el dia? Jo moltes voltes, i no sóc tan major.
Efectivament eren temps de fan i injustícia, que millor serà que no tornen. Però no per això cal descartar aquells menús tan sans dels nostres avis i àvies.
Jo no puc evitar somriure cada volta que vaig al super i veig en l’estanteria eixes barretes energètiques modernes…. Que costen un ull de la cara, i que tan ben embolicades van, sumant contaminació amb tant de plàstic i paperet. Barretes per altra banda que no són tan sanes com diuent, si ens entretenim a llegir la quantitat de sucre que porten.
Si, somric, mentre pense en el grapat d’ametles de la terreta, i el grapat de figues, de la terreta, que em porte dins una borsa per esmorcar en el treball. Somric, perquè hi ha costums que cal no oblidar, i sí preservar. Perquè cal que arribe l'hora de començar a valorar els nostres productes, i aprendre a defensar-los.
Comences tu?
De Maria Cristina Laborda Martinez
Lleials i resistents. Ens acompanyen des de fa… no se sap! Ens donen ombra, bellesa i aliment. Es conformen amb un poc de terra i un glop d’aigua. En canvi ens ho donen tot en els darrers dies de l’estiu. Però la seua generositat no ha estat prou perquè nosaltres els estimem suficient. No ha estat prou perquè els protegim com es mereixen. A poc a poc s’han allunyat de les nostres vides, quedant relegats davant nous amics més moderns. Parle de l’Ametler i la Figuera.
Les polítiques agràries dels darrers anys han estat les culpables. I el canvi de preferències d'aliments de la població, ha fet la resta. Des de fa uns anys ens hem decantat per nous fruits amb noms més glamurosos, que ametla o figa. Els temps que corren són volubles, capritxosos, i la lleialtat no és massa valorada. El resultat és que pocs, i molt menys les noves generacions, podran comprar figues a una verduleria. Però si trobaran altres fruites portades des de l’altre costat del món…
Tampoc aquestes noves generacions podran viure la “festa” que era l’arribada de l’ametla, sobretot en els pobles. Per això, si em deixeu, us contaré com la vam viure fins als anys 80. Que no fa tant de temps però pareix que hagen passat segles.
En acabar-se les festes d’agost, la gent anava a l’ametla. S’eixia de casa en apuntar el dia, carregats el carro, la muleta mecánica o el cotxe amb sacs, cabassos, teles i canyes. En arribar escampaves les teles baix l’ametler i començava la música en colpejar les canyes damunt les rames dels arbres.
Cloc,cloc – cloc,cloc…. Aquella cançó era fàcil escoltar-la per tot el terme. Quan el terme encara tenia vida, i les finques estaven ben conreades, i donaven el suficient per a traure un jornal, per just que aquest fora.
cloc,cloc - cloc,cloc…. I anaves canviant d’arbre, arreplegant les ametles que caient fora de les teles, buidant les ametles de les teles en els sacs… fins hora de dinar, on buscaves l’ombra d’un arbre, per menjar els entrepans o les fiambreres preparades en casa, per a agafar forces. Després t’estiraves una curta estona perquè el coll el tenies carregat de tant alçar el cap a la cerca de les ametles més altes… del llom no cal parlar, endolorit després de tanta estona arreplegant ametles de terra….
En arribar a casa els sacs anaven tirant-se damunt d’unes taules que tenien com un marc alt pel voltant, perquè no rodaren a terra les ametles. Al voltant de les taules les dones ens assentàvem per a fer la tria. Primer triaves totes les ametles pelades, després pelaves totes les que tenien pell i deixaves per al últim els secalls, que guardaves a banda.
Els hòmens s’encarregaven d’anar buidant els sacs, d’anar escampant al sol les ametles perquè s'assecaren, d’anar amuntonant les pells als carrerons, formant una alta muntanya, de la que donava bon compte el pastor, que venia a carregar aquelles pells per emportar-se-les per al ramat. Això quan quedaven pastors al poble. Però abans que el pastor vinguera, els xiquets i xiquetes ens feien els amos i les ames d’aquelles muntanyes de pells verdes, aspres i d’olor forta. Ens encantava tirar-nos damunt, com si foren matalassos. Gaudíem de fer baralles, tirar-nos pells d’uns als altres, fins que eixia l’amo, l’ama i ens pegava tres crits perquè li tocaria amuntonar-les de nou.
De la collita de l’ametla es venia tota la que es podia (el llaurador, ja se sap, sempre estirant la perra). Els secalls es quedaven per a casa i servien per a fer totes eixes coques artesanes tan delicioses que les nostres avantpassades sabien fer: almendraos, coca cristina, rosegons, massapà, …
Les figueres en aquells temps també tenien el seu valor. La gent collia l’abundant collita, perquè ja sabeu que totes les figueres són de les més generoses. Assecaven amb cura les figues, escampades i esteses en llargs canyissos a la part més alta de la casa. Ai les figues, quina fruita més modesta i generosa: et regala el seu fresc sabor a finals d’estiu, i t’ajuda a passar tot l’hivern.
I ara… fiquem juntes el tàndem ametla i figa.
Quantes voltes heu escoltat als vostres avantpassats dir que anaven al camp amb un grapat d’ametles i de figues seques i que en això passaven tot el dia? Jo moltes voltes, i no sóc tan major.
Efectivament eren temps de fan i injustícia, que millor serà que no tornen. Però no per això cal descartar aquells menús tan sans dels nostres avis i àvies.
Jo no puc evitar somriure cada volta que vaig al super i veig en l’estanteria eixes barretes energètiques modernes…. Que costen un ull de la cara, i que tan ben embolicades van, sumant contaminació amb tant de plàstic i paperet. Barretes per altra banda que no són tan sanes com diuent, si ens entretenim a llegir la quantitat de sucre que porten.
Si, somric, mentre pense en el grapat d’ametles de la terreta, i el grapat de figues, de la terreta, que em porte dins una borsa per esmorcar en el treball. Somric, perquè hi ha costums que cal no oblidar, i sí preservar. Perquè cal que arribe l'hora de començar a valorar els nostres productes, i aprendre a defensar-los.
Comences tu?
