Opinión
El llenguatge de les pedres
![[Img #76170]](http://el7set.es/upload/images/12_2019/4623_80058775_996385780721169_2406073557193850880_n.jpg)
La consideració de què el que fem dia a dia tinga un caràcter de normalitat fa que només guardem testimoni abans escrit i huí en dia també gràfic d´aquells fets molt importants sense pensar que moltes de les menudes coses a les quals no donem importància passats docents anys poden ser històriques.
Cal recordar en aquest moment també que l´home amb el seu caràcter de vegades autodestructiu llença a perdre el que durant molts anys altres predecessors de la seua espècie es van preocupar de conservar per a les generacions futures, com per exemple en la crema d´arxius històrics a la guerra civil.
Al tòpic de què tot el que no està escrit es perd jo li afegiria també" mentre no estiga derrocat" ja que a pesar de no existir els documents gràfics mentre un edifici es manté en peu les pedres que el formen ens parlen a través del seu peculiar llenguatge.
Fent un passeig pel poble m´he detingut en tres edificis i les pedres d´ells m´han ensenyat algunes coses ....
El primer d´ells és una casa particular al carrer Dau, en concret la cantonada amb el carrer Bisbe que en el seu origen vindria a ser de principis del segle XVII. Com solia ser habitual a l´època i sobretot en una economia familiar possibilista el cantó de la casa es reforçava en sillars de pedra i la resta de la façana es feia de mamposteria per resultar més barat. Aquesta casa a meitat del segle XX amb falta de protecció va ser en tota seguretat derrocada i feta nova però no van desestimar el sillars de pedra i com que ja no era costum ficar-ne als cantos els van aprofitar com a fonament per a fer la paret nova. D'ahí podem veure que si els ordenarem d´una altra manera aconseguiríem fer l´ arc que amb tota probabilitat va tindre a l'entrada.
El segon correspondria a l´ermita de Sant Francesc i més en concret a la façana nord per ser tal vegada la que menys intervencions ha tingut.. En la part superior es veu clarament la zona almenada corresponent a l´època en què la torre era de defensa i com després les almenes van ser cegades amb pedra per poder fer la teulada que la convertira en església.
El tercer i tal vegada el més paradigmàtic seria l´església de Sant Bartomeu. Ací caldria diferenciar el que es veu des de dins i el que es veu des de fora. Per al primer deuriem d' entrar al campanar i travessar la porta de baix del tou de l´escala per trobar-nos un tram del sòcoll de remat de la façana sud el que ens permetria veure fins on arribava l´antiga església del segle XVII abans de la reforma d´ampliació del segle XVIII.
Per al segon simplement en plantar-nos als peus de l'escalinata ens donem compte quina és la façana del XVII i quines són les ampliacions que es van portar a efecte.
Als xicotets murs del XVIII el que crida l´atenció és la gran quantitat de sillars que hi ha sent un mur menut i de poca càrrega. Que es col·locaran gran número de sillars però no s´acabara tot el mur amb silleria i també es recorrera a la mamposteria ens fa veure que allí anaren a parar les restes sobrants de sillars en el tram final de les obres.
En la part contrària al campanar cal ressenyar que els sillars apareguen no des de el sol com haguera segut el normal sinó des de la ratlla de l´ampliació a meitat de la façana. L'explicació a aquest fet inusual la trobem en la decoració que reste del segle XVII a l´interior i que a través de la cual es dedueix que hi havia una segona porta d´accés a través del carrer Bonaire molt més alineat del que està ara i que per poder fer la nau lateral va haver de ser eliminada arrancant-se d´aquesta manera tots els sillars compartits amb la façana principal.
La consideració de què el que fem dia a dia tinga un caràcter de normalitat fa que només guardem testimoni abans escrit i huí en dia també gràfic d´aquells fets molt importants sense pensar que moltes de les menudes coses a les quals no donem importància passats docents anys poden ser històriques.
Cal recordar en aquest moment també que l´home amb el seu caràcter de vegades autodestructiu llença a perdre el que durant molts anys altres predecessors de la seua espècie es van preocupar de conservar per a les generacions futures, com per exemple en la crema d´arxius històrics a la guerra civil.
Al tòpic de què tot el que no està escrit es perd jo li afegiria també" mentre no estiga derrocat" ja que a pesar de no existir els documents gràfics mentre un edifici es manté en peu les pedres que el formen ens parlen a través del seu peculiar llenguatge.
Fent un passeig pel poble m´he detingut en tres edificis i les pedres d´ells m´han ensenyat algunes coses ....
El primer d´ells és una casa particular al carrer Dau, en concret la cantonada amb el carrer Bisbe que en el seu origen vindria a ser de principis del segle XVII. Com solia ser habitual a l´època i sobretot en una economia familiar possibilista el cantó de la casa es reforçava en sillars de pedra i la resta de la façana es feia de mamposteria per resultar més barat. Aquesta casa a meitat del segle XX amb falta de protecció va ser en tota seguretat derrocada i feta nova però no van desestimar el sillars de pedra i com que ja no era costum ficar-ne als cantos els van aprofitar com a fonament per a fer la paret nova. D'ahí podem veure que si els ordenarem d´una altra manera aconseguiríem fer l´ arc que amb tota probabilitat va tindre a l'entrada.
El segon correspondria a l´ermita de Sant Francesc i més en concret a la façana nord per ser tal vegada la que menys intervencions ha tingut.. En la part superior es veu clarament la zona almenada corresponent a l´època en què la torre era de defensa i com després les almenes van ser cegades amb pedra per poder fer la teulada que la convertira en església.
El tercer i tal vegada el més paradigmàtic seria l´església de Sant Bartomeu. Ací caldria diferenciar el que es veu des de dins i el que es veu des de fora. Per al primer deuriem d' entrar al campanar i travessar la porta de baix del tou de l´escala per trobar-nos un tram del sòcoll de remat de la façana sud el que ens permetria veure fins on arribava l´antiga església del segle XVII abans de la reforma d´ampliació del segle XVIII.
Per al segon simplement en plantar-nos als peus de l'escalinata ens donem compte quina és la façana del XVII i quines són les ampliacions que es van portar a efecte.
Als xicotets murs del XVIII el que crida l´atenció és la gran quantitat de sillars que hi ha sent un mur menut i de poca càrrega. Que es col·locaran gran número de sillars però no s´acabara tot el mur amb silleria i també es recorrera a la mamposteria ens fa veure que allí anaren a parar les restes sobrants de sillars en el tram final de les obres.
En la part contrària al campanar cal ressenyar que els sillars apareguen no des de el sol com haguera segut el normal sinó des de la ratlla de l´ampliació a meitat de la façana. L'explicació a aquest fet inusual la trobem en la decoració que reste del segle XVII a l´interior i que a través de la cual es dedueix que hi havia una segona porta d´accés a través del carrer Bonaire molt més alineat del que està ara i que per poder fer la nau lateral va haver de ser eliminada arrancant-se d´aquesta manera tots els sillars compartits amb la façana principal.
