M Cristina Laborda, escriptora i coordinadora taller escritura creativa
Lunes, 09 de Marzo de 2020
Dia de la Dona
L'associació cultural Per amor a l'art de Torreblanca va oferir relats per al 8M
![[Img #78035]](http://el7set.es/upload/images/03_2020/8154_img_20200308_235110.jpg)
Des de fa uns mesos en Torreblanca s'ha format un taller d'escriptura creativa, dins l'associació cultural “Per amor a l'art de Torreblanca”. Els participants del taller hi han col·laborat en els actes que des de l'ajuntament es van organitzar aquest passat cap de setmana per a celebrar el 8M, dia internacional de la Dona, amb relats on la protagonista és la dona. Cada relat té el seu estil i temàtica pròpia. Des del més reivindicatiu, al més quotidià. Part d'aquests relats, es van llegir davant l’edifici de l’ajuntament, el diumenge 8 de març, esperant que el seu contingut emocionara i transportara als presents, a records personals, o reflexions socials, en un desig que a partir de hui, les paraules que ens envolten, puguen transformar el món, fins a convertir-lo en un lloc més just i igualitari.
L'associació "Per amor a l'art de Torreblanca", el diumenge 8 març, dins del taller de pintura, ha exposat unes pintures en la plaça del poble, sent el tema la dona.
Escriptors/res dels relats: Juan Mas, Constanti Traver, Pilar Rodrigo, Teresa Griñó, Mónica Forés,Pepita Barberá, Alicia Mulet.
Escriptora i coordinadora del taller: Cristina Laborda.
Colaboració en la lectura dels relats: profesora Cristina Domenech i alumnes Angelica Micailic, Celia Espejo, Ana Nos, Ana Pitarc.
Com a mostra us deixem tres relats. Però podeu trobar la resta (16) en aquest enllaç: https://relatosdetaller.blogspot.com/2020/02/8m-dia-internacional-de-la-mujer.html
![[Img #78036]](http://el7set.es/upload/images/03_2020/1286_img-20200226-wa0009.jpg)
La tina.
Les mans de ma mare eren aspres i descuidades, mans que no deixaven de trafegar en els llavadors públics, fent un tap improvisat amb un trosset de roba i refregant una volta i una altra, la roba en aquells trossets de sabó que feia la meua àvia i que abans havia deixat curar a la falsa, dins un caixonet de fusta de codonyat.
Passat un temps ja va arribar aigua a casa, però aleshores ens faltava el safareig, als pobres sempre ens falten coses... Era quan feia l'aparició estel·lar la tina, aquella tina que aprofitava per a tot: per a rentar la roba, i quan feia bon temps, plena d'aigua es treia al carrer perquè el solet escalfara l'aigua i dins ens rentaven els cossets menuts de la casa, bruts per fòra però amb els seus corets blancs com la neu.
La diadema
"La diadema esta torcida" me decías mientras lavabas en la tinaja. Pero ahora ya no lavas.
A veces me miras un rato. Yo espero. A veces te cojo la mano, la pongo en mi diadema.
Sigo esperando: La diadema esta torcida.... Ya no me dices nada.
Avisa quan arribis.
Com totes les nits, darrere de l'adéu d'acomiadament venia el... "Avisa quan arribes a casa", seguit d'un... "Que sí pesada, t'enviaré un whatsapp"
Com totes les nits, elles s'acomiadaven i cadascuna agafava el seu camí. Una es quedava en casa i l'altra caminava 10 minuts més per arribar a la seua. Com totes les nits, la que caminava sola accelerava el pas i agafava les claus amb força entre les mans.
Eren tan sols 10 minuts caminant assoles, però eren els minuts més llargs de tota la setmana. Mai passava res, sempre arribava a casa, obria la porta de pressa i amb la respiració encara entretallada enviava el missatge a la seua amiga. "En casa".
Però aquella nit va ser diferent. De camí a casa dos nois començaren a seguir-la.
Ella va parar de cop quan un dels nois la va agafar fort del braç. La clau que tenia agafada amb força entre les mans li va caure a terra i no va poder ni cridar. La van portar a un carreró fosc on la van agredir a pesar de la lluita.
Quan van acabar, ella es va vestir i, amb pas vacil·lant, es va dirigir al centre de salut. Li van fer el reconeixement mèdic, va denunciar, i a la fi va arribar a casa.
Els dies que seguiren a la violació el que més es va sentir dir va ser... "On anava sola pel carrer?". "Devia anar borratxa". "Van provocant per ahí i després passa el que passa". "Va lluitar suficient?". "Per què no va córrer més?".
L'únic que es va dir dels nois va ser "Segur que eres estrangers"
Ella no va ser víctima per anar sola, ni per la seua forma de vestir, ni per haver begut més del compte. El delicte dels nois no fou ser o no estrangers, sinó ser violadors.
I el problema de la societat segueix sent jutjar a la dona primer.
Des de fa uns mesos en Torreblanca s'ha format un taller d'escriptura creativa, dins l'associació cultural “Per amor a l'art de Torreblanca”. Els participants del taller hi han col·laborat en els actes que des de l'ajuntament es van organitzar aquest passat cap de setmana per a celebrar el 8M, dia internacional de la Dona, amb relats on la protagonista és la dona. Cada relat té el seu estil i temàtica pròpia. Des del més reivindicatiu, al més quotidià. Part d'aquests relats, es van llegir davant l’edifici de l’ajuntament, el diumenge 8 de març, esperant que el seu contingut emocionara i transportara als presents, a records personals, o reflexions socials, en un desig que a partir de hui, les paraules que ens envolten, puguen transformar el món, fins a convertir-lo en un lloc més just i igualitari.L'associació "Per amor a l'art de Torreblanca", el diumenge 8 març, dins del taller de pintura, ha exposat unes pintures en la plaça del poble, sent el tema la dona.
Escriptora i coordinadora del taller: Cristina Laborda.
Colaboració en la lectura dels relats: profesora Cristina Domenech i alumnes Angelica Micailic, Celia Espejo, Ana Nos, Ana Pitarc.
Com a mostra us deixem tres relats. Però podeu trobar la resta (16) en aquest enllaç: https://relatosdetaller.blogspot.com/2020/02/8m-dia-internacional-de-la-mujer.html
Com a mostra us deixem tres relats. Però podeu trobar la resta (16) en aquest enllaç: https://relatosdetaller.blogspot.com/2020/02/8m-dia-internacional-de-la-mujer.html
La tina. Les mans de ma mare eren aspres i descuidades, mans que no deixaven de trafegar en els llavadors públics, fent un tap improvisat amb un trosset de roba i refregant una volta i una altra, la roba en aquells trossets de sabó que feia la meua àvia i que abans havia deixat curar a la falsa, dins un caixonet de fusta de codonyat.
Passat un temps ja va arribar aigua a casa, però aleshores ens faltava el safareig, als pobres sempre ens falten coses... Era quan feia l'aparició estel·lar la tina, aquella tina que aprofitava per a tot: per a rentar la roba, i quan feia bon temps, plena d'aigua es treia al carrer perquè el solet escalfara l'aigua i dins ens rentaven els cossets menuts de la casa, bruts per fòra però amb els seus corets blancs com la neu.
La diadema
"La diadema esta torcida" me decías mientras lavabas en la tinaja. Pero ahora ya no lavas.
A veces me miras un rato. Yo espero. A veces te cojo la mano, la pongo en mi diadema.
Sigo esperando: La diadema esta torcida.... Ya no me dices nada.
Avisa quan arribis.
Com totes les nits, darrere de l'adéu d'acomiadament venia el... "Avisa quan arribes a casa", seguit d'un... "Que sí pesada, t'enviaré un whatsapp"
Com totes les nits, elles s'acomiadaven i cadascuna agafava el seu camí. Una es quedava en casa i l'altra caminava 10 minuts més per arribar a la seua. Com totes les nits, la que caminava sola accelerava el pas i agafava les claus amb força entre les mans.
Eren tan sols 10 minuts caminant assoles, però eren els minuts més llargs de tota la setmana. Mai passava res, sempre arribava a casa, obria la porta de pressa i amb la respiració encara entretallada enviava el missatge a la seua amiga. "En casa".
Però aquella nit va ser diferent. De camí a casa dos nois començaren a seguir-la.
Ella va parar de cop quan un dels nois la va agafar fort del braç. La clau que tenia agafada amb força entre les mans li va caure a terra i no va poder ni cridar. La van portar a un carreró fosc on la van agredir a pesar de la lluita.
Quan van acabar, ella es va vestir i, amb pas vacil·lant, es va dirigir al centre de salut. Li van fer el reconeixement mèdic, va denunciar, i a la fi va arribar a casa.
Els dies que seguiren a la violació el que més es va sentir dir va ser... "On anava sola pel carrer?". "Devia anar borratxa". "Van provocant per ahí i després passa el que passa". "Va lluitar suficient?". "Per què no va córrer més?".
L'únic que es va dir dels nois va ser "Segur que eres estrangers"
Ella no va ser víctima per anar sola, ni per la seua forma de vestir, ni per haver begut més del compte. El delicte dels nois no fou ser o no estrangers, sinó ser violadors.
I el problema de la societat segueix sent jutjar a la dona primer.
