El dia després del Covid-19
Iniciada la segona quinzena de tancament obligat i necessari en les nostres cases, després d’anar sentint l’intens i continu bombardeig de notícies sobre el coronavirus, continuant amb l’anàlisi diari de les gràfiques que ens diuen que encara no hem arribat al pic de l’evolució de la pandèmia, després del diari aplaudiment dedicat a tot el personal sanitari que està treballant per nosaltres, moltes vegades sense l’equipament de seguretat indispensable, després de tot això i amb l’expectativa de seguir amb la reclusió domèstica, crec que ja toca parlar del dia després. Hi haurà vida després del coronavirus? Lògicament sí, però serà igual que la d’abans? Com canviarà, en quina direcció anirem, com ens afectarà?
Molta gent està fent càlculs i previsions, supose que ho faran els distints governs; en primer lloc el de l’Estat, i també els autonòmics, cadascú dins de les seues atribucions i responsabilitats. Però també ho estan fent altres institucions, amb tota seguretat el grans agents econòmics, l’IBEX 35, els bancs, les patronals, no perden el temps, i vist com s’ha gestionat la crisi econòmica anterior, que és l’actual perquè encara n’estàvem dins d’ella, no estic massa segur de què no es torne a beneficiar els mateixos i siguen els treballadors i els xicotets autònoms es que ho seguisquen pagant.
No està de més fer un repàs històric a les teories econòmiques que diuen haver trobat solucions per a eixir de les crisis.
![[Img #78275]](http://el7set.es/upload/images/04_2020/5330_screenshot_2020-04-07-editar-noticia.png)
La primera gran crisi del segle XX va ser la de 1929; els feliços anys 20 van acabar amb la gran depressió. La desmesurada especulació en borsa va ser un dels factors que van intervindre en la gestació de la crisi, i el 24 d’octubre, conegut com el dijous negre, la borsa de Nova York es va enfonsar, la gran oferta d’accions combinada amb la nul·la demanda va fer que el valor de les accions de les empreses quedara reduït al no res, en no trobar comprador. La gent es va llançar a retirar el seu crèdit dels bancs al temps que no podien pagar els rebuts dels seus préstecs, la banca es va enfonsar i va entrar en fallida. La crisi dels Estats Units s’estén per Europa. L’atur es multiplica.
El president Roosevelt va llençar el New Deal, un programa econòmic basat en les teories de Keynes, que consistien en l’aplicació d’un programa mixt entre el lliure mercat capitalista i l’economia planificada del comunisme; l’estat havia d’intervindre en l’economia per a redistribuir la riquesa i activar la creació de llocs de treball mitjançant un programa ambiciós d’inversió pública, el control de la massa monetària dels bancs, l’estímul de la inversió i la fixació del salari mínim.
![[Img #78273]](http://el7set.es/upload/images/04_2020/3203_screenshot_2020-04-07-editar-noticia1.png)
El programa va donar bon resultat, la inversió pública va ser un bon instrument de creació de treball i de dinamització econòmica. Però no a tots va agradar, hi havia un sector de la societat que el veia malament, el d’una oligarquia econòmica que aspirava a guanyar molt més, i ho volien fer acabant amb la redistribució dels beneficis, la gran empresa i els seus accionistes, precisament els causants de la crisi, volien tornar a concentrar en les seues mans la totalitat del benefici i amb el temps van cobrar importància les idees d’una altre economista Milton Friedman i l’escola de Chicago que volien tornar a les teories del “laissez faire” més absolutes, a l’aplicació absoluta de la llei de mercat, de l’oferta i la demanda, sense cap límit ni coacció. Això comportava la desaparició del salari mínim, la privatització de la sanitat, l’educació, correus, inclús les pensions. L’objectiu era acabar amb l’estat del benestar perquè per a mantindre’l era necessària la redistribució de la riquesa mentre que l’objectiu de Friedman i l’escola de Chicago era la concentració dels guanys en unes poques mans.
![[Img #78276]](http://el7set.es/upload/images/04_2020/5325_screenshot_2020-04-07-editar-noticia2.png)
Aquest programa es va aplicar en les dictadures sud-americanes de Brasil, Xile, Argentina o Uruguai amb resultat escandalosos de creació de pobresa i concentració de riquesa en les mans d’uns pocs elegits. Cal dir que el mateix Friedman va assessorar Pinochet i els representants de l’escola de Chicago, van ser els directors de l’economia d’aquestes dictadures. L’única cosa que van aconseguir va ser el domini econòmic dels Estat Units en aquestes nacions. Posteriorment, es va aplicar en els Estats Units amb presidents com Reagan o Bush, i en el Regne Unit amb Margaret Thatcher, encara que no es va dur a terme de manera tan radical com en les dictadures citades. El neoliberalisme es va estenent per Europa, en França, Sarkozy i Merkel a Alemanya són dos del seus nous valedors. Mentrestant anava estenent-se més el concepte de globalització, la concepció de món con un mercat global.
Durant l’època de bonança econòmica, a Espanya, també es van aplicar les teories neoliberals, clarament en els governs del Partit Popular, i un poc més dissimulades amb els del PSOE; el lliure mercat va guanyar terreny amb creixents privatitzacions dels serveis bàsics.
Apareix la crisi del 2007, pareix que el món es cau, el bancs tornen a estar en fallida. I quines mesures es prenen? Es pareixen a les del New Deal o a les de l’escola de Chicago.
Per una part s’intenta dinamitzar l’economia amb programes d’inversió pública amb unes subvencions dirigides als ajuntaments, suposem que en la línia de les idees de Keynes. El resultat va ser decebedor ja que, en no tindre cap orientació, ni es van dirigir a la promoció d’activitat econòmica productiva ni a activitats que comportaren una gran utilització de mà d’obra.
![[Img #78274]](http://el7set.es/upload/images/04_2020/7432_screenshot_2020-04-07-editar-noticia3.png)
Per una altra part es va dedicar una gran quantitat de diners, avui podem parlar de més de 60.000 milions d’euros, al rescat bancari, però sense condicions. O siga que vam donar 60.000 milions als bancs que no podien fer front a les seues obligacions, que no podien cobrar les hipoteques que tant alegrement havien concedit, i ho vam fer sense que ells assumiren l’obligació de no cobrar eixes mateixes hipoteques a les persones que havien perdut el seu lloc de treball, amb la conseqüència de que, amb diners públics, li vam donar vida als bancs per a que pugueren tirar al carrer les persones més desvalgudes.
I una tercera direcció de reformes en la línia de l’aplicació de les doctrines neoliberals, va ser la contenció del deute públic, el contrari del que Keynes deia que calia fer, el que va portar duríssimes retallades en els serveis públics; ho trobem en sanitat, educació i serveis socials de manera molt clara, i en la reforma laboral que disminuïa els drets dels treballadors i l’acció dels sindicats.
Ara ens ha arribat una altra crisi, la del coronavirus, que ha posat a prova, entre altres coses, el funcionament del sistema sanitari; que ha demostrat la necessitat de tindre una sanitat pública, ben preparada, amb molts mitjans humans i materials, el que està en contradicció amb les doctrines neoliberals, que volen reduir al màxim els serveis públics. I això no es soluciona amb paraules sinó amb inversió pública en llits hospitalaris, en UCI, en respiradors, en mascaretes, en sous dignes per a que els professionals sanitaris i els investigadors no se'n vagen a altres llocs, sí, en el sou d’eixos que avui aplaudim des del balcó però i demà?, quan hage passat açò, què? Tornarem a criticar el cost de funcionariat ( tot el personal sanitari del sector públic cobren del pressupost públic). Els aplaudiments estan molt bé, però les persones no solament han de menjar tots el dies, sinó que tenen dret a una vida digna, a un cert nivell de comoditat i satisfacció.
![[Img #78272]](http://el7set.es/upload/images/04_2020/3795_screenshot_2020-04-07-editar-noticia4.png)
A més, pensem que aquesta crisi que, en inici no és econòmica, tindrà grans conseqüències en l’economia. De moment ja sabem que La Seguretat Social ha tancat el mes de març amb un descens de 833.979 afiliats, el major de la història, i que el nombre d'aturats registrats a les oficines dels serveis públics d'ocupació ha estat de 302.365 desocupats al març (+9,3%), el seu major augment en qualsevol mes de tota la sèrie històrica, tornant a situar l’atur per dalt dels 3,5 milions.
Què anem a fer? Es clar que es ficaran diners públics en el mercat, però a les mans de qui hi aniran? Tornarem a fer obres improductives que repercutiran en l’acumulació del benefici en els de sempre o aniran a millorar directament la situació de la gent treballadora, entre ells els xicotets emprenedors que han obert un negoci per a crear-se el seu propi lloc de treball. El poc que conec avui no m’agrada i posaré un exemple: que per a pagar el lloguer hagen de fer un microcrèdit en els bancs és tornar a fer el mateix de sempre. El botiguer que ha tancat la tenda tindrà que suportar les pèrdues, però es veu que el grans propietaris de pisos en lloguer, els fons voltors que tenen gran quantitats de baixos comercials en les grans capitals, eixos han de conservar el benefici diari, eixos seguiran cobrant, encara que això represente un endeutament dels autònoms.
Anem pensant, que es l’únic motiu que té aquest article.
No està de més fer un repàs històric a les teories econòmiques que diuen haver trobat solucions per a eixir de les crisis.
La primera gran crisi del segle XX va ser la de 1929; els feliços anys 20 van acabar amb la gran depressió. La desmesurada especulació en borsa va ser un dels factors que van intervindre en la gestació de la crisi, i el 24 d’octubre, conegut com el dijous negre, la borsa de Nova York es va enfonsar, la gran oferta d’accions combinada amb la nul·la demanda va fer que el valor de les accions de les empreses quedara reduït al no res, en no trobar comprador. La gent es va llançar a retirar el seu crèdit dels bancs al temps que no podien pagar els rebuts dels seus préstecs, la banca es va enfonsar i va entrar en fallida. La crisi dels Estats Units s’estén per Europa. L’atur es multiplica.
El programa va donar bon resultat, la inversió pública va ser un bon instrument de creació de treball i de dinamització econòmica. Però no a tots va agradar, hi havia un sector de la societat que el veia malament, el d’una oligarquia econòmica que aspirava a guanyar molt més, i ho volien fer acabant amb la redistribució dels beneficis, la gran empresa i els seus accionistes, precisament els causants de la crisi, volien tornar a concentrar en les seues mans la totalitat del benefici i amb el temps van cobrar importància les idees d’una altre economista Milton Friedman i l’escola de Chicago que volien tornar a les teories del “laissez faire” més absolutes, a l’aplicació absoluta de la llei de mercat, de l’oferta i la demanda, sense cap límit ni coacció. Això comportava la desaparició del salari mínim, la privatització de la sanitat, l’educació, correus, inclús les pensions. L’objectiu era acabar amb l’estat del benestar perquè per a mantindre’l era necessària la redistribució de la riquesa mentre que l’objectiu de Friedman i l’escola de Chicago era la concentració dels guanys en unes poques mans.
Aquest programa es va aplicar en les dictadures sud-americanes de Brasil, Xile, Argentina o Uruguai amb resultat escandalosos de creació de pobresa i concentració de riquesa en les mans d’uns pocs elegits. Cal dir que el mateix Friedman va assessorar Pinochet i els representants de l’escola de Chicago, van ser els directors de l’economia d’aquestes dictadures. L’única cosa que van aconseguir va ser el domini econòmic dels Estat Units en aquestes nacions. Posteriorment, es va aplicar en els Estats Units amb presidents com Reagan o Bush, i en el Regne Unit amb Margaret Thatcher, encara que no es va dur a terme de manera tan radical com en les dictadures citades. El neoliberalisme es va estenent per Europa, en França, Sarkozy i Merkel a Alemanya són dos del seus nous valedors. Mentrestant anava estenent-se més el concepte de globalització, la concepció de món con un mercat global.
Apareix la crisi del 2007, pareix que el món es cau, el bancs tornen a estar en fallida. I quines mesures es prenen? Es pareixen a les del New Deal o a les de l’escola de Chicago.
Per una altra part es va dedicar una gran quantitat de diners, avui podem parlar de més de 60.000 milions d’euros, al rescat bancari, però sense condicions. O siga que vam donar 60.000 milions als bancs que no podien fer front a les seues obligacions, que no podien cobrar les hipoteques que tant alegrement havien concedit, i ho vam fer sense que ells assumiren l’obligació de no cobrar eixes mateixes hipoteques a les persones que havien perdut el seu lloc de treball, amb la conseqüència de que, amb diners públics, li vam donar vida als bancs per a que pugueren tirar al carrer les persones més desvalgudes.
Ara ens ha arribat una altra crisi, la del coronavirus, que ha posat a prova, entre altres coses, el funcionament del sistema sanitari; que ha demostrat la necessitat de tindre una sanitat pública, ben preparada, amb molts mitjans humans i materials, el que està en contradicció amb les doctrines neoliberals, que volen reduir al màxim els serveis públics. I això no es soluciona amb paraules sinó amb inversió pública en llits hospitalaris, en UCI, en respiradors, en mascaretes, en sous dignes per a que els professionals sanitaris i els investigadors no se'n vagen a altres llocs, sí, en el sou d’eixos que avui aplaudim des del balcó però i demà?, quan hage passat açò, què? Tornarem a criticar el cost de funcionariat ( tot el personal sanitari del sector públic cobren del pressupost públic). Els aplaudiments estan molt bé, però les persones no solament han de menjar tots el dies, sinó que tenen dret a una vida digna, a un cert nivell de comoditat i satisfacció.
A més, pensem que aquesta crisi que, en inici no és econòmica, tindrà grans conseqüències en l’economia. De moment ja sabem que La Seguretat Social ha tancat el mes de març amb un descens de 833.979 afiliats, el major de la història, i que el nombre d'aturats registrats a les oficines dels serveis públics d'ocupació ha estat de 302.365 desocupats al març (+9,3%), el seu major augment en qualsevol mes de tota la sèrie històrica, tornant a situar l’atur per dalt dels 3,5 milions.
