Un exemple a seguir
Durant el confinament, la societat va mostrar la seua cara més humana; ixíem a aplaudir els sanitaris totes les vesprades des de la finestra, terrat o balcó, els músics tocaven des de casa i ens divertien amb els challenges més enginyosos i els Dj amenitzaven els caps de setmana des dels terrats. Fins i tot hem vist per la televisió, bodes als balcons!
“Esta crisi ens farà millors persones”, dèiem! Però realment ha sigut així? Només alçar el confinament, la gent ha eixit de casa sense cap temor, com si ens hagueren desencaixonat tipus bous cerrils, campant per les terrasses dels bars sense mascareta i sense respectar la distància de seguretat, oblidant-nos ràpidament d’aquells sanitaris que aplaudíem tots els dies a les vuit de la vesprada. I ja no és que ens relaxem i ens ajuntem sense mascareta, fins i tot hi ha qui es diverteix entre la multitud d’una festa, mentre un tio els escupix la beguda, com hem pogut vore en un xiringuito de Màlaga.
Som millors persones, se suposa, però jo quan passege per Torrenostra veig que la gent segueix tirant el fem fora dels contenidors quan estos estan plens. I quan algú es queixa a l’Ajuntament, estos continuen responent que la culpa és de la gent incívica. Així que com diu la dita “unos por otros, la casa sin barrer”, i mai millor dit!
Serem millors persones, però segueixc veent com els veïns i veïnes de Torreblanca ens agarrem com una romiguera en les xarxes, faltant-nos el respecte simplement per tindre opinions diverses cap a un tema. La pandèmia podria haver-nos relaxat en este sentit, però direu que encara ho ha accentuat.
En això que anomenem la nova normalitat, hauríem de repensar-nos un poquet el model econòmic que volem, ja que els països que patiran esta crisi en menor mesura, seran aquells que tenen una economia diversificada front als que basen la seua només en el turisme. I açò val també per al cas de Torreblanca, que hui per hui està apostant-ho tot a una carta molt incerta, la del Golf, en estos moments més utopia que realitat.
I per a rematar, l’ONU ha presentat un informe confirmant la destrucció del planeta si no reduïm de l’emissió del gasos tòxics dràsticament. De veritat ens dóna igual qui ve darrere? Quin planeta volem deixar als nostres fills, nets i als que vinguen?
Però dins de tota esta negativitat i egoisme que veig pel meu voltant, hi ha un raconet de Torreblanca que em dona esperança i em diu que no tot està perdut. Un lloc en la part alta del poble on el seu veïnat no perd la germanor i les ganes d’alegrar-nos la vida. On ben segur encara es conserva el costum d’agranar i arruixar el teu trocet de vorera. Uns veïns i veïnes dignes d’admiració, que any rere any decoren els carrers Bonaire, Abadia i Dau, i no han deixat de fer-ho enguany a pesar de les circumstàncies i d’haver cancel·lat per causa major les nostres Festes d’Agost. Estos carrers són engalanats amb objectes decoratius que fan elles i ells a mà amb material reciclat. Com veeu, són tot un exemple a seguir.
Vull pensar que eixe és l’esperit torreblanquí, on predomine el sentiment col•lectiu front a l’individual, aquell que et dibuixa un somriure en temps baixos i el que t’ajuda a tirar endavant quan creus que no pots més. L’esperit amb què desitge amb tot cor que el meu fill creixca.
Només puc agrair a este veïnat el fet de continuar amb la seua tradició d’engalanar els carrers, de la que fan partícep a tot el poble i meravella als visitants. Sou l’essència de Torreblanca i sense esta tradició, el nostre poble no seria el que és. A vosaltres, el meu agraïment, als torreblanquins i torreblanquines ens demane un pensament sobre allò que volem ser i que perdure en el temps. En les nostres mans està ser un poble respectuós amb la gent, debatint des de la tolerància i el coneixement de l’existència de la diversitat d’opinions. Un poble respectuós amb tots i totes els que cohabitem en estos moments de pandèmia, especialment amb aquells que no han deixat de treballar per a què a la resta no ens falte res i aquells que cuiden de nosaltres. Un poble respectuós amb si mateix, que mostra amb orgull el seu patrimoni i els seus carrers nets. En definitiva, un poble on done gust viure, com ho són els carrers Bonaire, Abadia i Dau.
Durant el confinament, la societat va mostrar la seua cara més humana; ixíem a aplaudir els sanitaris totes les vesprades des de la finestra, terrat o balcó, els músics tocaven des de casa i ens divertien amb els challenges més enginyosos i els Dj amenitzaven els caps de setmana des dels terrats. Fins i tot hem vist per la televisió, bodes als balcons!
“Esta crisi ens farà millors persones”, dèiem! Però realment ha sigut així? Només alçar el confinament, la gent ha eixit de casa sense cap temor, com si ens hagueren desencaixonat tipus bous cerrils, campant per les terrasses dels bars sense mascareta i sense respectar la distància de seguretat, oblidant-nos ràpidament d’aquells sanitaris que aplaudíem tots els dies a les vuit de la vesprada. I ja no és que ens relaxem i ens ajuntem sense mascareta, fins i tot hi ha qui es diverteix entre la multitud d’una festa, mentre un tio els escupix la beguda, com hem pogut vore en un xiringuito de Màlaga.
Som millors persones, se suposa, però jo quan passege per Torrenostra veig que la gent segueix tirant el fem fora dels contenidors quan estos estan plens. I quan algú es queixa a l’Ajuntament, estos continuen responent que la culpa és de la gent incívica. Així que com diu la dita “unos por otros, la casa sin barrer”, i mai millor dit!
Serem millors persones, però segueixc veent com els veïns i veïnes de Torreblanca ens agarrem com una romiguera en les xarxes, faltant-nos el respecte simplement per tindre opinions diverses cap a un tema. La pandèmia podria haver-nos relaxat en este sentit, però direu que encara ho ha accentuat.
En això que anomenem la nova normalitat, hauríem de repensar-nos un poquet el model econòmic que volem, ja que els països que patiran esta crisi en menor mesura, seran aquells que tenen una economia diversificada front als que basen la seua només en el turisme. I açò val també per al cas de Torreblanca, que hui per hui està apostant-ho tot a una carta molt incerta, la del Golf, en estos moments més utopia que realitat.
I per a rematar, l’ONU ha presentat un informe confirmant la destrucció del planeta si no reduïm de l’emissió del gasos tòxics dràsticament. De veritat ens dóna igual qui ve darrere? Quin planeta volem deixar als nostres fills, nets i als que vinguen?
Però dins de tota esta negativitat i egoisme que veig pel meu voltant, hi ha un raconet de Torreblanca que em dona esperança i em diu que no tot està perdut. Un lloc en la part alta del poble on el seu veïnat no perd la germanor i les ganes d’alegrar-nos la vida. On ben segur encara es conserva el costum d’agranar i arruixar el teu trocet de vorera. Uns veïns i veïnes dignes d’admiració, que any rere any decoren els carrers Bonaire, Abadia i Dau, i no han deixat de fer-ho enguany a pesar de les circumstàncies i d’haver cancel·lat per causa major les nostres Festes d’Agost. Estos carrers són engalanats amb objectes decoratius que fan elles i ells a mà amb material reciclat. Com veeu, són tot un exemple a seguir.
Vull pensar que eixe és l’esperit torreblanquí, on predomine el sentiment col•lectiu front a l’individual, aquell que et dibuixa un somriure en temps baixos i el que t’ajuda a tirar endavant quan creus que no pots més. L’esperit amb què desitge amb tot cor que el meu fill creixca.
Només puc agrair a este veïnat el fet de continuar amb la seua tradició d’engalanar els carrers, de la que fan partícep a tot el poble i meravella als visitants. Sou l’essència de Torreblanca i sense esta tradició, el nostre poble no seria el que és. A vosaltres, el meu agraïment, als torreblanquins i torreblanquines ens demane un pensament sobre allò que volem ser i que perdure en el temps. En les nostres mans està ser un poble respectuós amb la gent, debatint des de la tolerància i el coneixement de l’existència de la diversitat d’opinions. Un poble respectuós amb tots i totes els que cohabitem en estos moments de pandèmia, especialment amb aquells que no han deixat de treballar per a què a la resta no ens falte res i aquells que cuiden de nosaltres. Un poble respectuós amb si mateix, que mostra amb orgull el seu patrimoni i els seus carrers nets. En definitiva, un poble on done gust viure, com ho són els carrers Bonaire, Abadia i Dau.