El maig del 1962
L´ any 1962 va marcar un punt d´ inflexió en la vida social i política tant a nivell d´ estat com del País Valencià, una generació, nascuda immediatament després de la victòria de Franco al 1939, va encetar la seua presa consciencia en molts diversos camps: la cultura, el treball, o l´ universitat.
Aquesta nova generació va nàixer sota la dictadura, i va anar covant els desig de més llibertat: intel•lectuals, cineastes, poetes, obrers, estudiants...cadascú feu el seu camí, alguns visquérem les noves experiències al voltant de la ciutat de València: obres de teatre com “El concierto de San Ovidio” de Buero Vallejo, què es representà al desaparegut Teatre Eslava, els llibres que circulaven, de vegades prohibits a Espanya, el sentiment de les injustes condicions de vida a barris, o la precària situació als centres de treball, descobrir que teníem un país amb una llengua, assabentar-nos de que era el marxisme, doncs, un conjunt de coses que apuntaven en un a mateixa direcció, la del sentiment d´ opressió.
D´ altres parts de l’estat rebíem noticies, malgrat la censura, que ens feien veure que altra gent estava igual que nosaltres “descobrint la pólvora”. La propaganda oficial atribuïa tot el malestar, tot signe de protesta, als comunistes, i la veritat és que hi havia alguns comunistes, poquets, la gran majoria de la gent preocupada no tenia carnet, ni afiliació...érem els “progres”. Ara, amb motiu de l´ aniversari de llibre “Nosaltres els Valencians” s’ha parlat una mica de tot açò, el llibre, però, es una part d´ eixe context.
El maig el 62 va estar moment clau que va fer emergir tota eixa voluntat de canvi, de llibertats a tot arreu, el detonant sorgiria amb motiu de les vagues dels miners asturians al mes de maig, a tot arreu es ve generar un moviment de solidaritat, que es va expressar de múltiples formes, a València, ajuntant-nos per primera vegada, el valencianistes esquerrosos, comunistes, independents o els felipes, a los “Tres cerditos”, un Café que després s` anomenaria “ Malvarrosa”, on planificarem una cantada a la Universitat. El PCE anà pel seu compte, van haver-hi detencions d´ amics i companys nacionalistes.
Alguns de nosaltres a juny tinguérem que anar a fer les milícies universitàries, a Ronda, trobaríem a gent d’altres zones que sentíem el mateix, ens van assabentar d´ allò del “ contubernio de Munich”, es tractava d´ una reunió de demòcrates europeus a la qual assistí Vicent Ventura amb altra gent de l’interior. El regim va fer tota una campanya contra allò del” contubernio”, i , castigà als assistents. Els fets, però, van evidenciar que sorgia una nova consciencia, i que una part de les noves generacions trencàva amb la dictadura.
No esta de més recordar aquesta mena de coses, cinquanta anys després, en un nou context, el de Rajoy i companyia, amb una democràcia que no acaba de consolidar-se com una eina de llibertats,i, en la qual un cert desencís lastra el futur. A les noves generacions lis pertoca fer-ne el relleu, recuperant el desig de més democràcia, lo qual no implica inhibició dels majors, ni ignorar les experiències acumulades.
L´ any 1962 va marcar un punt d´ inflexió en la vida social i política tant a nivell d´ estat com del País Valencià, una generació, nascuda immediatament després de la victòria de Franco al 1939, va encetar la seua presa consciencia en molts diversos camps: la cultura, el treball, o l´ universitat.
Aquesta nova generació va nàixer sota la dictadura, i va anar covant els desig de més llibertat: intel•lectuals, cineastes, poetes, obrers, estudiants...cadascú feu el seu camí, alguns visquérem les noves experiències al voltant de la ciutat de València: obres de teatre com “El concierto de San Ovidio” de Buero Vallejo, què es representà al desaparegut Teatre Eslava, els llibres que circulaven, de vegades prohibits a Espanya, el sentiment de les injustes condicions de vida a barris, o la precària situació als centres de treball, descobrir que teníem un país amb una llengua, assabentar-nos de que era el marxisme, doncs, un conjunt de coses que apuntaven en un a mateixa direcció, la del sentiment d´ opressió.
D´ altres parts de l’estat rebíem noticies, malgrat la censura, que ens feien veure que altra gent estava igual que nosaltres “descobrint la pólvora”. La propaganda oficial atribuïa tot el malestar, tot signe de protesta, als comunistes, i la veritat és que hi havia alguns comunistes, poquets, la gran majoria de la gent preocupada no tenia carnet, ni afiliació...érem els “progres”. Ara, amb motiu de l´ aniversari de llibre “Nosaltres els Valencians” s’ha parlat una mica de tot açò, el llibre, però, es una part d´ eixe context.
El maig el 62 va estar moment clau que va fer emergir tota eixa voluntat de canvi, de llibertats a tot arreu, el detonant sorgiria amb motiu de les vagues dels miners asturians al mes de maig, a tot arreu es ve generar un moviment de solidaritat, que es va expressar de múltiples formes, a València, ajuntant-nos per primera vegada, el valencianistes esquerrosos, comunistes, independents o els felipes, a los “Tres cerditos”, un Café que després s` anomenaria “ Malvarrosa”, on planificarem una cantada a la Universitat. El PCE anà pel seu compte, van haver-hi detencions d´ amics i companys nacionalistes.
Alguns de nosaltres a juny tinguérem que anar a fer les milícies universitàries, a Ronda, trobaríem a gent d’altres zones que sentíem el mateix, ens van assabentar d´ allò del “ contubernio de Munich”, es tractava d´ una reunió de demòcrates europeus a la qual assistí Vicent Ventura amb altra gent de l’interior. El regim va fer tota una campanya contra allò del” contubernio”, i , castigà als assistents. Els fets, però, van evidenciar que sorgia una nova consciencia, i que una part de les noves generacions trencàva amb la dictadura.
No esta de més recordar aquesta mena de coses, cinquanta anys després, en un nou context, el de Rajoy i companyia, amb una democràcia que no acaba de consolidar-se com una eina de llibertats,i, en la qual un cert desencís lastra el futur. A les noves generacions lis pertoca fer-ne el relleu, recuperant el desig de més democràcia, lo qual no implica inhibició dels majors, ni ignorar les experiències acumulades.
