Salvem la Sanitat Pública

Portem quasi un any de pandèmia i durant este temps hem volgut salvar les Falles, la Magdalena, Pasqua, el pont de desembre, Nadal... però ens hem oblidat de tindre cura d’aquella que ens ha de salvar a nosaltres, la Sanitat Pública.

L’altre dia, mentre anava al treball, vaig escoltar per la ràdio el testimoni d’una infermera que deia que els moments més difícils són aquells previs a la sedació d’un pacient, quan este demana acomiadar-se dels seus, ja que no sap si tornarà a despertar. Recorde com explicava que abans anava a córrer i podia desconnectar, però ara era impossible evadir-se. La setmana passada vaig rebre la notícia que una amiga sanitària ha caigut malalta per contagi de COVID i fa uns dies, parlant amb una altra amiga infermera, em va comentar com de saturades arriben a estar psicològicament, i és que estan vivint una situació al límit, on els nous malalts esperen que s’allibere un llit per poder ingressar. Els cotxes de les funeràries s’amuntonen darrere l’hospital, així que imagineu com s’alliberen els llits...

Pareix que hem normalitzat esta situació i l’hem adaptada a les nostres vides, pensant que a nosaltres no ens pot tocar. Doncs a mi m’ha tocat. Estic escrivint estes línies confinada a casa per haver estat en contacte amb una persona positiva. Jo, que pràcticament vaig de casa al treball i del treball a casa i, com a molt, a comprar. Jo que me n’he cuidat tant, alguna cosa no he fet bé i ara visc amb por; no de què jo o els meus puguem estar contagiats, sinó amb la por de caure malalts i no poder ser atesos.

Veiem les xifres de les defuncions i els contagis i no són més que això, xifres. A Torreblanca havíem estat molt tranquils fins ara, però les últimes dades mostren 58 positius i una incidència de més 1.000 casos per 100.000 habitants. En el nostre poble ens coneixem pràcticament tots, per tant, eixos números han passat a tindre noms i cognoms, com també els tenen aquelles persones que desgraciadament ens han deixat.

Este ha sigut el resultat de “salvar el Nadal”, UCIS saturades i personal sanitari que cau malalt per COVID, a més de psicològicament tocat, gràcies a deixar-ho tot en mans de la responsabilitat individual. I ara, “corre que te pillo” arriben les mesures, en una setmana on han mort quasi 100 persones al dia. Igual Mónica Oltra no estava tan flipada quan demanava més restriccions...

Corren mals temps, sobretot per a aquells que depenem dels negocis com l’hostaleria, allotjament, la promoció cultural… però, sense salut com podrem treballar? Lluny de voler donar cap lliçó de moral, sí que m’agradaria convidar a la reflexió; pensem que el personal sanitari és aquell que ens salva la vida però també el que ens la dóna, ajudant-nos a portar els nostres fills i filles al món. Pensem un poquet més amb elles i ells i recordem que sense salut, no hi ha economia; per tant, allò que cal salvar urgentment és la Sanitat Pública.