El CVC presenta una antologia trilingüe de Francisco Brines

El Consell Valencià de  Cultura continua editant antologies de poetes valencians i de la resta del  Mediterrani en versions trilingües. Després de Kavafis, March i Ibn Khafaja,  hui ha presentat A la niebla/Para a névoa/Cap a la boira, una antologia del  llibre La última costa, l’últim poemari de Francisco Brines publicat en vida.

L’edició recull trenta-tres poemes d’este llibre, traduïts al portugués per  Saturnino Valladares i al valencià per Josep Piera, editat amb la col·laboració  de l’Ajuntament de València, la Mostra Viva del Mediterrani i la Fundación  Francisco Brines.

Després d’unes paraules de benvinguda del president Santiago Grisolía,  Vicent Garcés, president d’honor de Mostra Viva del Mediterrani, ha lloat la  continuïtat d’este projecte editorial. Ha explicat que esta és una antologia  pensada abans de la mort de Brines, i ha dit que la vindicació del  Mediterrani, de la terra i de la casa han sigut motors de la seua poesia.

Àngels Gregori, presidenta de la Fundación Brines, ha explicat la curiositat  que tenia el poeta per estes versions en valencià i portugués, i ha definit Cap  a la boira com un viatge final des d’una mar que ja no és una mar  tranquil·la, sinó una de més propera a la mort, més grisa i atlàntica. Gregori  ha comentat la tendència de Brines d’ajuntar els contraris, i ha posat un  exemple en este sentit entre el seu primer llibre, Las brasas, de 1959, amb el
pòstum de La última costa.

Saturnino Valladares ha dit que l’última poesia de Brines té sabor de comiat,  però que tota la seua obra té una funció salvadora, plena de reflexions sobre  el pas del temps (el propi i el de la naturalesa), amb una consciència de la  pèrdua. Una poesia del coneixement escrita des d’una perspectiva estoica i meditativa: una extensa elegia escrita des d’un profund amor a la vida des  de l’entorn de l’Elca, sa casa d’Oliva, lloc de retorn i de fidelitat.

Josep Piera ha exposat la seua idea sobre la traducció poètica: la fusió de  dues veus en una, amb una música distinta final, en una interpretació  personal i emocional. Ha recordat que les seues lectures de Brines es  remunten al final de la dècada dels seixanta del segle passat i han continuat  fins a hui. Amb ell, ha dit, ha compartit un paisatge comú, el de la Safor. Més  concretament, el de l’Elca, la casa de Brines, i el de la Drova, on viu ell. I
s’ha preguntat: m’hauria atrevit a traduir-lo mai sense la sort de la proposta  d’esta antologia?

Al final de l’acte, Rosana Pastor, membre del CVC, Saturnino Valladares i  Josep Piera han llegit l’últim poema del llibre, titulat precisament La última  costa, en castellà, portugués i valencià.