Esperança Ecofeminista

El 20 de Juliol de 1969 Neil Amstrong es convertia en la primera persona en xafar la Lluna. A dia de hui, els Estats Units, la Xina i també els Emirats Àrabs, competeixen per a vore qui és el primer en trobar vida microbiana a Mart. Al mateix temps, a la Terra, on sí que hi ha vida humana a pesar de la maleïda pandèmia, competim per fugir del virus i tornar a la normalitat sense que la crisi no se’ns emporte per davant.

Dissabte vaig assistir a un esdeveniment molt anhelat per gran part de la població a la vegada que immensament criticat per polítics i mitjans de comunicació. Per primera vegada vaig formar part d’un aquelarre feminista. Un poc estrany he de dir, ja que no hi vaig vore cap marmita on fer conjurs, ni tan sols una granera!

Fins última hora no sabia si podria acudir a la cita, Amat estava malet i havíem tingut una nit difícil; però, finalment, com una mare del “Club de Malasmadres” que no vol renunciar a les seues il·lusions i portant el seu bon fill i el seu bon home a remolc, vaig arribar a l’Olympia. El teatre estava de gom a gom i darrere meu hi havia unes dones, que tindrien aproximadament l’edat de ma mare, tan emocionades com unes xiquetes el dia de fira. Al moment es van seure al costat meu dos xiques jovenetes de Gandia que només posar el cul a la butaca es van abraçar intensament, al·lucinades de què finalment havien pogut entrar.

De repent sonava “Ho tenim tot” de Joan Dausà i començava la funció. A l’escenari Mónica Oltra, Yolanda Garcia, Ada Colau, Mónica García i Fátima Hamed, conduïdes per Carolina Ferre, parlaven sobre polítiques reals, del dia a dia, que es preocupen de donar solució als problemes quotidians de la gent normal. Dones conscients de la situació en què vivim i que creuen, com jo, que la política ha de ser l’instrument de millora de la vida de la gent, sobretot de la d’aquells col·lectius més vulnerables. En un moment on domina la incertesa, el canvi climàtic, l’augment de desigualtats i els discursos polítics agressius, s’agraeix tindre un diàleg polític amable on s’intercanvien opinions i es posen en comú xicotetes accions que de veritat ens importen, i no si el PP vol que en el Senat es prohibeixca la denominació País Valencià. Això sí que importa a la gent, clar que sí!

En els moments difícils, és quan ha d’aflorar l’esperit col·laboracionista, com va passar durant l’Estat d’Alarma, i deixar de banda el “¡sálvese quien pueda!”, prioritzant el benestar comú, que tant el repeteixc com si d’un mantra es tractara. I és que des de què he sigut mare, el meu compromís polític s’ha intensificat. Ara ja no es tracta només de millorar la vida de la gent, si no de fer de Torreblanca un poble on el meu fill tinga l’oportunitat de viure el dia de demà. Ell i les futures generacions mereixen que els deixem el nostre poble almenys en les mateixes condicions ambientals que nosaltres l’hem trobat i per supost amb una economia diversificada que permeta escapar de la pole position del poble més pobre de tota la costa valenciana. Amb treball, s’aconseguirà; i si vos diuen que és impossible, penseu que les grans potències mundials busquen com a boges vida a Mart i, què voleu que vos diga?, a mi personalment m’interessa més la vida dels que xafem la Terra. Planeta B no en tenim i, si el troben, tampoc tindrem diners per a anar. Així que no sé vosaltres, però jo tinc una injecció carregada d’Esperança Ecofeminista que m’impulsa a fer allò que m’agrada; política normal per a la gent normal.