Opinió
"Al Vent" a Andalusia
Els universitaris gaudíem durant el franquisme d´un privilegi, es van inventar les “milícies universitàries”, durant dos estius hi ha havia uns campaments amb lliçons i practiques militars, al final, si tot anava segons allò que estava establert, la majoria eixia d´ alferes provisional, i, a les aleshores, es feien practiques com militar. La gent que no treia bona qualificació es quedava en sergent, excepcionalment, uns poquets es quedaven en cap primer, aquest fou el meu cas.
Era una mena de decisió voluntària, però tothom s´ hi apuntava, ja que no interrompies els estudis. Als valencians ens tocava el campament de Montejaque a Ronda, a l´Andalusia dels senyorets.
Al juny del 62 anàrem a Ronda, hi érem tota la colla de “Diàleg” juntament amb altres amics actius. Al mateix campament acudien andalusos i murcians. Sortirem en tren a finals de març, amb uniforme, teníem la moral un tant tocada, puix, aram de la solidaritat amb els miners d´Astúries, restaven companys a la presó.
Havíem quedat en trobar-nos el primer dissabte a la porta de la cantida per veure com anava la cosa, així ho férem, recorde entre altres a Josep Luís Blasco, l´Eliseu, Ramón Pelegero (Raimón), jo mateix. Els presents teníem un pensament: renunciar a les milícies i tornar. Parlarem una estona , al final decidirem continuar, puix, també, a la "mili" podíem fer país, o alguna cosa mes.
Una idea fou crear el “Petit Paris”, es tractava d´una mena de trobada al vespre al final de la jornada, berenaríem, xerraríem, i cantaríem, de la part musical s’encarregaria el Raimón; per altra banda, arreplegaríem llibres per una biblioteca clandestina, i, amb varis aparells de ràdio escoltaríem per la nit les noticies de l’estranger, passant-les boca a boca.
Al principi érem una dotzena, aviat, però, es van incorporar alguns andalusos que, també, cantaven coples una portava l´estrofa: “si al que tiene dos viñas el tiempo le quita una, que se joda, porque hay quien no tiene ninguna”.
Poc a poc, allò augmentava, venien de totes les companyes, el rogle es feia gran, érem quasi un centenar, això va permetre contactar amb gent d’esquerres del sud, es conspirava, l´ ambient de festa deixava espai a altres consideracions. Els militar es van adonar, prengueren mesures: sancions, vigilància, fins i tot va haver alguna expulsió, la d’ un amic que havia creat un cor que cantava en andalusí “Ar vernt”.
El clima pujava de to, el punt més conflictiu fou al festival final, el qual sempre havia estat un acte inofensiu, amb el típic masclisme dels militars. Cantà a Brassens Pep Sanchis Sinisterra, com que era en francès la cosa no va transcendir. Quan es va armar la Deú fou amb el Raimón, es produí el cisma: “¡en español!”,” ¡separatistas!”, altres aplaudíem, la festa acabà de seguida; després, vinguérem les conseqüències, ni Raimon ni jo seriem mai sergent o alferes, acabaríem la "mili" a una caserna a Paterna.
Els universitaris gaudíem durant el franquisme d´un privilegi, es van inventar les “milícies universitàries”, durant dos estius hi ha havia uns campaments amb lliçons i practiques militars, al final, si tot anava segons allò que estava establert, la majoria eixia d´ alferes provisional, i, a les aleshores, es feien practiques com militar. La gent que no treia bona qualificació es quedava en sergent, excepcionalment, uns poquets es quedaven en cap primer, aquest fou el meu cas.
Era una mena de decisió voluntària, però tothom s´ hi apuntava, ja que no interrompies els estudis. Als valencians ens tocava el campament de Montejaque a Ronda, a l´Andalusia dels senyorets.
Al juny del 62 anàrem a Ronda, hi érem tota la colla de “Diàleg” juntament amb altres amics actius. Al mateix campament acudien andalusos i murcians. Sortirem en tren a finals de març, amb uniforme, teníem la moral un tant tocada, puix, aram de la solidaritat amb els miners d´Astúries, restaven companys a la presó.
Havíem quedat en trobar-nos el primer dissabte a la porta de la cantida per veure com anava la cosa, així ho férem, recorde entre altres a Josep Luís Blasco, l´Eliseu, Ramón Pelegero (Raimón), jo mateix. Els presents teníem un pensament: renunciar a les milícies i tornar. Parlarem una estona , al final decidirem continuar, puix, també, a la "mili" podíem fer país, o alguna cosa mes.
Una idea fou crear el “Petit Paris”, es tractava d´una mena de trobada al vespre al final de la jornada, berenaríem, xerraríem, i cantaríem, de la part musical s’encarregaria el Raimón; per altra banda, arreplegaríem llibres per una biblioteca clandestina, i, amb varis aparells de ràdio escoltaríem per la nit les noticies de l’estranger, passant-les boca a boca.
Al principi érem una dotzena, aviat, però, es van incorporar alguns andalusos que, també, cantaven coples una portava l´estrofa: “si al que tiene dos viñas el tiempo le quita una, que se joda, porque hay quien no tiene ninguna”.
Poc a poc, allò augmentava, venien de totes les companyes, el rogle es feia gran, érem quasi un centenar, això va permetre contactar amb gent d’esquerres del sud, es conspirava, l´ ambient de festa deixava espai a altres consideracions. Els militar es van adonar, prengueren mesures: sancions, vigilància, fins i tot va haver alguna expulsió, la d’ un amic que havia creat un cor que cantava en andalusí “Ar vernt”.
El clima pujava de to, el punt més conflictiu fou al festival final, el qual sempre havia estat un acte inofensiu, amb el típic masclisme dels militars. Cantà a Brassens Pep Sanchis Sinisterra, com que era en francès la cosa no va transcendir. Quan es va armar la Deú fou amb el Raimón, es produí el cisma: “¡en español!”,” ¡separatistas!”, altres aplaudíem, la festa acabà de seguida; després, vinguérem les conseqüències, ni Raimon ni jo seriem mai sergent o alferes, acabaríem la "mili" a una caserna a Paterna.
