Rosa Vilaplana, torreblanquina de tota una vida

Rosa Vilaplana, Rosita per als que la coneixem, és una persona dinàmica a la vegada que dinamitzadora de la vida torreblanquina. Tant és així que este 8 de març l’Ajuntament de Torreblanca ha reconegut la seua tasca i la seua implicació en el nostre poble, premiant-la amb el guardó de Torreblanquina de l’Any. Més que de l’any, de tota una vida, diria jo.

Com definiria Rosita? Una persona moderna a la vegada que tradicional. Una dona de pensament avançat, feminista, dada important tenint en compte que va nàixer en plena postguerra, l’any 1945. Una dona que ha fet una gran tasca per tal de recuperar i mantindre les tradicions valencianes. Com a dona tradicional, sempre la recorde al costat del seu marit, Èlio, en totes les activitats que ell desenvolupava. Quan la vaig conèixer, fa més de trenta anys, eren una parella de cunicultors que vivien a una casa al Molló. Allí he vist nàixer conillets, emparellar-los… tot una experiència per a una xiqueta. Jo no vaig conèixer la seua tenda de roba, però ells sempre parlaven de la seua època de botiguers al carrer Sant Antoni, on estava La Caixa Rural, un temps que recordaven amb gran estima.

Per aquella època dels 90 Rosita i Èlio van fundar les “Veus Torreblanquines”, un grup de cantants, en major part dones, encarregades de recuperar les cançons populars tant del nostre poble com d’altres. Èlio feia el treball de recuperació de les cançons. Esta faceta d’ell de recerca de cançons de caràcter popular el va dur a publicar diversos llibres. En les presentacions, Rosita posava la nota cantant els versos recuperats pel seu home amb to picaresc i jocós. I és que la vena artística sempre ha format part d’esta parella, como diria Èlio, de masovers. Segurament molts de vosaltres els haureu vist actuar en alguna obra de teatre de l’Associació de les Mestresses de Casa, associació que ha presidit Rosita durant 25 anys des de 1996 a 2021, on ha aconseguit augmentar el nombre d’associades i associats de 160 a més de 300. Dic associats perquè des de què ella va entrar com a Presidenta els homes també han sigut benvinguts a l’associació, ja que les tasques que desenvolupen no són cosa de dones si no de totes i tots. A més, ha fomentat el col·laboracionisme entre les associacions i la població ja que, allà on hi ha un esdeveniment, sempre estan les Mestresses de Casa amb la seua xocolata i les pastes.

Tornant al teatre, si hem d’identificar Rosita en una representació, eixa és la de Mare de Deu a La Passió de Torreblanca; ja que du 30 anys representant este paper. Este temps li ha donat per a ser Mare de tres Jesús, des de Juan Simó a l’actual Jesús representat per Carlos Casanova, passant per Abel Segura, encara que també feia d’una de les Maries en l’època de Manolo Segura com a Jesucrist.

En el seu desig de recuperar les tradicions del nostre poble, el Teatre de les Mestresses de Casa va representar fins fa tres anys l’obra “Les Temptacions de Sant Antoni”, una divertida obra de teatre representada per a la festivitat en honor al Sant, on Rosita feia del mateix Sant Antoni i jo de Pecat, i com de bé m’ho passava! Esta obra es representava antigament al nostre poble però esta tradició s’havia perdut completament. L’Associació va fer una gran labor de recuperació.

Rosita no només s’ha preocupat de recuperar les tradicions de caràcter immaterial. La col·lecció d’antiguitats de Rosita i Èlio és de gran importància. En ella trobem objectes d’art de totes les èpoques i temàtica, objectes d’ús quotidià, litúrgic i peces d’indumentària de gran valor que a dia de hui formen part de la Col·lecció del Museu d’Etnologia de València. El desig d’Èlio era que esta col·lecció fora per a Torreblanca, però desgraciadament l’Ajuntament no li va donar el valor que el Museu d’Etnologia sí ha sabut donar-li.

Però Rosita no és només art i tradicions, sinó també solidaritat. Recorde que durant dos estius vaig fer amistat amb una xica provinent de Bòsnia que es deia Amina i estava acollida a casa Rosita. Seria cap a l’any 95-96, durant la Guerra dels Balcans.

La seua vessant solidària la va dur a Lourdes en diverses ocasions com a voluntària i també ha sigut acompanyant de pacients oncològics en les seues teràpies a l’Hospital. Durant un llarg període ha preparat el sopar de La Nit de Nadal per a les persones sense recursos econòmics, primer de manera particular i després a través de l’Associació de Les Mestresses de Casa amb coordinació amb En Nuno.

Però si una cosa recorde amb molta nostàlgia i joia, són les festes que es feien cada estiu al Molló, les quals acollien gent provinent de tot el País Valencià. Venien, com diu la cançó, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà. Persones compromeses amb el territori, la nostra llengua i la defensa dels nostres arrels. Unes festes on tot el món gaudia d’allò més on els amfitrions eren Rostia i Èlio i la seua hospitalitat i senzillesa. Casa d’ells, era casa de tots. Una casa que va ser lloc de reunions on un grup de gent anava a conversar sobre política, posant punts en comú, i donant lloc a la primera candidatura nacionalista valenciana a Torreblanca, coneguda com la UPV i després Bloc. Si hui estic on estic, és en gran part gràcies a aquelles reunions de gent valenta que volien canviar el panorama polític torreblanquí i pareix que, després de més de trenta anys, mantenim l’essència d’aquell grup de persones valentes on Rosita i Èlio van sembrar la llavor del que hui en dia és Compromís.

No sé si este xicotet homenatge farà justícia a tot el què significa Rosita, una dona moderna i tradicional que a més de desenvolupar totes estes nombroses activitats ha tingut temps per ser dona, mare, uela i, que no se m’oblide, també Jutgessa de Pau. Només puc afegir que jo, de major, vull ser com Rosa Vilaplana, per a mi, Rosita la d’Èlio.