Patrimoni i desenvolupament

El professor Hermosilla de la Universitat de València. resumia aquestos dies algunes conclusions d’un estudi de les universitat públiques valencianes sobre les possibilitats de la posta en valor del patrimoni valencià, com base d’un sector econòmic que pot ser motor d’ocupació. Es tracta, com el citat professor sosté, d’una perspectiva marcada pel desenvolupament econòmic, en base a una sèrie accions innovadores supramunicipals. A hores d’ara disposem efectivament ja d’una tasca prèvia feta als darrers anys, especialment a partir de la Llei Valenciana de Patrimoni Cultural(1998), i que ha donat com resultat una notable ampliació del nombre de bens que ostenten la condició de Bé d’ Interès Cultural(BIC), o també com Bé de Rellevància Local(BRL). He de recordar, però, que tal qualificació sols dona protecció jurídica, evitant accions destructives, com en altres moments no distants es van donar.

                Es destaca com hi ha darrerament una trajectòria d’actuacions que van en la línea esmentada, nos obstant, el professor Hermosilla remarca que son necessàries accions conjuntes i coordinades, en funció de les capacitat dels municipis i  de les seues comarques, la qual cosa implicaria estratègies supramunicipals. D’acord, doncs, en aquesta proposta de la territorialització, centrada en el factor turisme, el problema, però, de la conservació del patrimoni és més ample, puix als bens singulars, que son immobles declarats com BIC, amb un ús cultural o de serveis, caldria afegir la qüestió del abandonament de gran part dels habitatges dels conjunts històrics, aleshores ubicar en  eixos conjunts, com està fent-se en excés, amb hostaleria, bars, o restaurants, no contribueix a regenerar-los amb un ús de vivenda o residència generant-ne contradiccions, allò que s’ha anomenat “turistificació”.   

                Doncs, les propostes que estem comentant impliquen considerar que aquestos bens tenen un potencial econòmic generador d’ocupació, i així pot ser, sempre de forma raonable. Aquesta és un una vessant a tindre en compte, no obstant les experiències son diverses, i en alguns casos manquen criteris a l’hora per exemple d’ equilibrar l’explotació i el manteniment dels valors dels bens culturals amb un ús intensiu de la seua rendibilitat massiva. El perill concret, al meu parer,  és convertir els conjunts històrics en parcs temàtics, de forma que aquestos nuclis es buiden  i resten com façanes , tenen atractiu, i son motiu de fotos, es tracta doncs del turisme del mòbil.

                La problemàtica que ha estat objecte del informe que comentem és més ampla, tal i com he vingut observant,puix, entre per molts factors i darrerament amb la pandèmia, s’ha incentivat el turisme d’interior en prou d’ocasions sense una perspectiva sostenible de futur.