Opinión
Noves generacions
![[Img #91034]](http://el7set.es/upload/images/10_2022/813_thum_3458_thum_1376_vicent-alvarez.jpg)
Hi he participat als actes que a Castelló estan fent-se sota el títol “Converses després 40 anys després de l’Estatut”, es tracta d’una activitat emmarcada en l’aniversari de la vigència de la citada norma autonòmica que ha estat organitzada per la Universitat Jaume I. En aquestes converses, hem estat invitades persones de diversos àmbits i institucions, distribuïts en quatre sessions, cal dir que entre aquestes persones hi eren dos ex presidents de la nostra Generalitat i altres amb algun càrrec vinculat a la nostres institucions. Doncs, en concret la nostra conversa tenia com tema l’estatut i el progrés socioeconòmic, compartint el moment amb la catedràtica jubilada Ana Maria Fuertes, i amb Josep Vicent Boira.
El primer que vaig constatat, i que motiva aquest breu apunt o comentari, és el tipus de públic que tinguérem, la gran majoria no tindria més de 20 anys, acostumat com estic a actes amb auditoris de gent més aviat gran aquesta circumstància, més que grata circumstància, em va sobtar, puix no l’havia previst, aleshores un primer dubte em vingué a la ment: caldria canviar un poc el meu relat? Després de pensar-ho breument l’opció fou mantenir-lo. Al acabar en va arribar el comentari de que aquest acte havia oferir elements crítics i que això havia agradar, puix fins aleshores en general a les altres sessions havia existit poca crítica. Amb això em done per més que satisfet, introduir o presentar avanços, i alhora assignatures pendents, era en gran part allò que al meu parer necessitem, almenys des de de la perspectiva de fer país i una societat més lliure i justa.
Òbviament, entre els assistents hi havia altra gent, majoritàriament, parle de professorat universitari. Certament, els estudiants universitaris vindran al seu moment a ocupar un lloc a la societat, llavors cal que valoren i coneguen fets i opinions sobre la nostra autonomia, i tanmateix la seua rellevància com un pas cap la recuperació del nostre autogovern, la qual cosa implicar “progrés” envers una situació anterior: la d’una dictadura amb tot allò que implica de manca de llibertats i drets i alhora d’ un centralisme extrem amb l’opressió de territoris com és el País Valencià. Això, em sembla que pot servir per a que les noves generacions no obliden i valoren els valors de la democràcia i l’autogovern. Igualment, evidenciar les mancances, les intencions que hi figuren al text estatutari, en matèries d’ habitatge, ordenació el territori, justícia social, igualtat, i tantes altres matèries, es altra cosa que es deuria fer sovint, puix, abunda més l’autosatisfacció i la brega política a les altures que la perspectiva de concretar fites qualitatives i de lluita per superar les limitacions i entrebancs del continuisme espanyolista.
Com he dit, una certa satisfacció, tanmateix, voldria que l’aniversari del nostre estatut, el que tenim degut a aquelles circumstàncies decebedores que van concórrer a la transició, i ens portaren a una via autonòmica de segona, servis per anar més enllà.
Hi he participat als actes que a Castelló estan fent-se sota el títol “Converses després 40 anys després de l’Estatut”, es tracta d’una activitat emmarcada en l’aniversari de la vigència de la citada norma autonòmica que ha estat organitzada per la Universitat Jaume I. En aquestes converses, hem estat invitades persones de diversos àmbits i institucions, distribuïts en quatre sessions, cal dir que entre aquestes persones hi eren dos ex presidents de la nostra Generalitat i altres amb algun càrrec vinculat a la nostres institucions. Doncs, en concret la nostra conversa tenia com tema l’estatut i el progrés socioeconòmic, compartint el moment amb la catedràtica jubilada Ana Maria Fuertes, i amb Josep Vicent Boira.
El primer que vaig constatat, i que motiva aquest breu apunt o comentari, és el tipus de públic que tinguérem, la gran majoria no tindria més de 20 anys, acostumat com estic a actes amb auditoris de gent més aviat gran aquesta circumstància, més que grata circumstància, em va sobtar, puix no l’havia previst, aleshores un primer dubte em vingué a la ment: caldria canviar un poc el meu relat? Després de pensar-ho breument l’opció fou mantenir-lo. Al acabar en va arribar el comentari de que aquest acte havia oferir elements crítics i que això havia agradar, puix fins aleshores en general a les altres sessions havia existit poca crítica. Amb això em done per més que satisfet, introduir o presentar avanços, i alhora assignatures pendents, era en gran part allò que al meu parer necessitem, almenys des de de la perspectiva de fer país i una societat més lliure i justa.
Òbviament, entre els assistents hi havia altra gent, majoritàriament, parle de professorat universitari. Certament, els estudiants universitaris vindran al seu moment a ocupar un lloc a la societat, llavors cal que valoren i coneguen fets i opinions sobre la nostra autonomia, i tanmateix la seua rellevància com un pas cap la recuperació del nostre autogovern, la qual cosa implicar “progrés” envers una situació anterior: la d’una dictadura amb tot allò que implica de manca de llibertats i drets i alhora d’ un centralisme extrem amb l’opressió de territoris com és el País Valencià. Això, em sembla que pot servir per a que les noves generacions no obliden i valoren els valors de la democràcia i l’autogovern. Igualment, evidenciar les mancances, les intencions que hi figuren al text estatutari, en matèries d’ habitatge, ordenació el territori, justícia social, igualtat, i tantes altres matèries, es altra cosa que es deuria fer sovint, puix, abunda més l’autosatisfacció i la brega política a les altures que la perspectiva de concretar fites qualitatives i de lluita per superar les limitacions i entrebancs del continuisme espanyolista.
Com he dit, una certa satisfacció, tanmateix, voldria que l’aniversari del nostre estatut, el que tenim degut a aquelles circumstàncies decebedores que van concórrer a la transició, i ens portaren a una via autonòmica de segona, servis per anar més enllà.
