Paisatge en perill

Allà pels anys seixanta a una pregunta meua el Professor Murillo, un andalús que aleshores impartia docència a la nostra Universitat, em donà una resposta plena de contingut, puix com que li havia interrogat sobre com veia l’ idea de País Valencià, em llança altre interrogant: “¿Dice usted país o paisaje?” Doncs, paisatge i país. Eren aquelles moments de desficaci urbanístic, les ciutats creixíem amb barris sense dotacions i previsions de futur, al Cap i Casal vivíem el Plà Sur, que significa la destrucció de molta zona del Horta, i es veia la perspectiva de convertir el Saler en una espai de torres i blocs de ciment ...A tot arreu del país el model d’expansió urbana i el negoci de convertir tot en ciutat-dormitori era el motor del “progrés”, més tard vindria el model d’ocupació de les zones costeres basat en els apartaments. Tot això en ha deixat un país amb un paisatge en perill. Ara tenim un nou debat obert, el “progrés” ens porta la Línea de Molt Alta Tensió, (MAT) i alhora esta el tema de les macro plantes fotovoltaiques...

                Per altra banda, el despoblament i la manca de gent disposada a continuar el conreu dels camps a moltes comarques, constitueix altre factor que juga en contra dels nostres paisatges i els seus arbres( oliveres, garroferes, armillers...)Tenim, però, unes llei de protecció, com son la de Patrimoni Arbori, i la de Ordenació del Territori i Protecció el Paisatge. Ai les lleis! Les lleis estan per ser complides, això, però, comporta mitjans, i vetllar per la seua viabilitat.  També,però, hi ha altres lleis que poden entrar en contracció amb les previsions de conservació, especialment, amb determinades mesures que puguen implicar limitar el dret a la “sacrosanta propietat privada”, o en tot cas, d’una aplicació abusiva d’ eixe dret del propietari sobre els seus camps i arbres. Al final, quan les coses entren en conflicte i arriben als tribunals el resultat no sempre solen ser favorable al paisatge.

                L’equilibri entre allò que ens resta del nostre  paisatge i els projectes que tenen una gran afecció medi ambiental deuria ser la regla, doncs, les nostres institucions deurien poder actuar, sempre sobre la base criteris rigorosos, amb plena capacitat de decisió. El geògraf Joan Nogué ens plantejava el següent dilema: “Es pot transformar un paisatge sense destruir-lo? Vet aquí un dels reptes més apressats de les societats modernes. Es tracta d’un desafiament que exigeix un resposta del conjunt de la societat i no sols de l’administració...”(Paisatge, territori i societat civil, 2010).Doncs, hi ha preocupació, un moviment que es manifesta, per la seua banda, el Govern València ha abordat el tema del despoblament. Fem país i paisatge, els projectes de canvis al territori no deuen destruir el nostre patrimoni paisagístic.