Vicent, eixa com fa?

Vicent Obiol es un somriure que sona a música de dolçaina. La seua relació amb aquest instrument musical es fruit de la casualitat, de l’amistat i del seu talent innat per a la música. Un dolçainer autodidacta que molt prompte va perseguir la seua inquietud i l’afany per aconseguir l’excel·lència en tot el que fa, motiu pel qual ha esdevingut en tot un referent cultural al seu poble, Torreblanca, però també en nombrosos pobles dels voltants.

Per damunt de tot, Vicent es un mestre. Per formació, per vocació, per bonhomia, pel plaer de compartir el coneixement, per germanor i es una cosa que transmet nomes començar a parlar amb ell. Ens asseiem al local d’assaig de la colla de dolçaina i tabal El Senill i mentre parlem prepara la seua dolçaina, amb l’habilitat que dona la pràctica, i la deixa als seus peus, amanida per si cal explicar alguna cosa. Ens parla de que la dolçaina es un instrument transpositor, com clarinets i saxofons, de la tècnica que cal per dominar-lo, la respiració, la digitació amb una passió i una pedagogia, pintant amb les mans pentagrames i notes al aire, que acaba per submergir-nos en un mon de escala i mitja, limitat, humil, però veritablement encisador.

Eixe somriure, que en ell es tan característic, obre les portes a la conversa i ens comparteix com va ser que descobrí la dolçaina i com va començar a estimar-la. “Casualitat” es la paraula que mes utilitza per explicar com arribà a la seua vida la primera dolçaina. Era l’any 1995 i la casualitat va voler que Mari Carmen, la dona de Vicent, treballés com a mestra en Benicarló i tots els dies compartia cotxe amb Abel Segura, que també era mestre a la localitat del Baix Maestrat. En una d’eixes converses pel camí Abel va compartir amb Mari Carmen la idea de que ell i Vicent aprengueren a tocar la dolçaina, eixa seria la llavor de alguna cosa mes gran, El Senill, però ells encara no ho podien imaginar.

I es van ajuntar mes amics, Tomàs Moreno, Juan Abel Segura, i van comprar les dolçaines, que ara Vicent descriu fart de riure com “completament desafinades”, al punt que ara es meravella de que “poguérem tocar amb elles”. Però eixe nomes era el primer pas, el següent va ser buscar un mestre, i trobaren a Paco Magnieto. Amb mes atreviment que altra cosa, al gener de 1996 sabien tocar sis cançons i van tocar a les festes de Sant Antoni. Començava a brotar El Senill.

Però la voluntat de Vicent de conèixer millor aquest instrument, de dominar-lo, el portà a l’Escola Municipal de Castelló, on va aprofundir una mica mes en el domini de la tècnica. En tan sols un any, era alumne i mestre al mateix temps, en any i mig completava el curs. I es precisament la seua vessant com a mestre la que acabaria de arrodonir l’historia d’amor entre el músic i el instrument per a unir-los per sempre.

Amb l’atreviment que el caracteritza en totes les seues aventures, Vicent, que tenia la titulació de Magisteri i la Llicenciatura en Geografia com a principals referències com a mestre, a l’hora de presentar-se a la oposició per obtindre una plaça a Torreblanca va optar per fer el “Más difícil todavía” dels espectacles de circ i presentar-se a mestre de música interpretant en l’examen una peça amb la dolçaina, tota una declaració de principis. “No sabia si em deixarien fer l’examen en dolçaina, així que portava el piano per si de cas. Era l’únic entre 250 aspirants que es presentava en la dolçaina. Jo havia preparat varies cançons buscant en mètodes de dolçaina i els examinadors van triar la mes difícil, la Jota de Concert. Però em va anar ve, per la singularitat, per fer una cosa que ningú esperava i vaig quedar dels primers. Tot gracies a la dolçaina”, explica, mentre afegeix “la dolçaina em va canviar la vida i em va donar la meua plaça de mestre de música a Torreblanca”.

Un mestre generós

La dolçaina ha estat un descobriment per fases per al mestre i músic, “en va atraure tant la dolçaina quant la vaig descobrir. Vaig anar a un concert de La Inestable que ho va canviar tot, tot el concepte que tenia del instrument i el que es podia fer amb ell. Tenien una tècnica impressionant que em va fer canviar el chip”. I així, un altre salt per millorar el va portar a estudiar a València a l’any 2000 amb el mestre de mestres, Xavier Richart, i al segon any ja traslladava als alumnes de l’escola de dolçaina de El Senill tot allò que aprenia. De nou, es fan pressents valors com la disciplina, la constància i la dedicació, que ell ha transmès als seus alumnes, i una anècdota, “assajava una hora i mitja tots els dies a ma casa, que estava en front de la Penya del Barça. A la mitja part dels partits em sentien tocar els exercicis, escales amunt i avall o exercicis de respiració molt repetitius i em cridaven des de la finestra ¡Vicent, toca una cançoneta home! I jo acabava tocant una cançó per a ells”, explica amb humor. Tot el treball va representar a la fi una gran evolució, per a ell i per a la colla. “A l’Escola Municipal de Música de València, Xavier Richart va crear tot un pla d’estudis per la dolçaina i jo vaig fer de conillet d’índies. Fins llavors no hi havia cap programa d’estudis oficial que estigués fet per la dolçaina i ara es el que s’aplica als conservatoris de música oficials. Vam ser els primers en estudiar una titulació que es va fer reglada desprès. Vaig estar anant a València cinc anys cada setmana per estudiar el equivalent al Grau Mitjà i Superior, però només tinc les paperetes que em donava Richart amb les notes”. “Dioge serà el primer a la província de Castelló  que obtindrà el Grau Professional i Superior”, afegeix orgullós al parlar de qui va ser alumne seu i ha convertir la dolçaina en la seua carrera professional.

Eixos coneixements que obtenia amb tant sacrifici, els transmetia al companys de la colla, “va canviar la manera de tocar de tots”, diu amb un somriure satisfet, que diu a les clares que lo del ego no va amb Vicent, tot gira al voltant de la colla, del creixement col·lectiu, del projecte comú, la germanor de una colla que ha anat creixent amb il·lusió i treball. Així van poder començar a oferir concerts, ja que el repertori i el nivell de dificultat de les cançons no deixava de créixer. El secret?, treballar cançons que puguen tocar tots els de la colla i que tots puguen divertir-se i gaudir.

Carmensin en Alacant

Amb eixe creixement comença la faceta de Vicent com a compositor i arranjador. Fins ara son quasi 30 les obres que ha composat i ja en el vint aniversari els membres de la colla els van recopilar com a regal. Ara, de cara als trenta anys de El Senill, Vicent treballa en un llibre en el que plasmar totes les seues obres, revisades, amb partitura de percussió i una breu historia sobre com va nàixer cadascuna de les cançons i les curiositats que les envolten.

Una de les anècdotes que més han sorprès a Vicent al llarg de la seua carrera com a music i compositor va ser escoltar la seua cançó “Carmensin”, dedicada a la seua dona Mari Carmen, quan van participar en una trobada de dolçainers a Sant Joan d’Alacant i la colla local havia enregistrat un CD en el que la cançó formava part. Sorprès, Vicent es va dirigir a ells i els va preguntar si coneixien al autor i es va presentar, sorprenent als membres de la colla, als que després els va ensenyar a interpretar correctament l’obra. Mestre en tota situació. Geni i figura.

Les seues cançons s’han estes per tot el territori i Vicent creu que ha donat en el motiu de que tinguen tant d’èxit entre les colles de dolçaina, “les escric pensant en que es puguen tocar, son cançons fàcils que es poden tocar al carrer de memòria, perquè son fàcils de recordar, sense una gran dificultat tècnica”, explica.

El futur de la dolçaina

Vicent va deixant la seua empremta allà on va, des de Torreblanca a Castelló, passant per Alcalà de Xivert, Benicàssim, La Torre de Endomenech, Les Coves de Vinromà i Orpesa. També a col·laborat amb colles i bandes de música arreu de la província de Castelló, Vicent sempre acudeix a la crida de qui el puga necessitar i sempre està ben acompanyat, perquè en El Senill mai falten mans, ni ganes, ni comboi.

Per a Vicent, el futur de la dolçaina i la música tradicional valenciana es molt positiu, “hi ha un auge de la dolçaina, molts dolçainers, molts mestres, moltes colles, moltes obres. Per sort, ara hi ha molt de nivell i una ensenyança oficial”. Encara que Vicent no ve de una família de músics, ell ha començat una nissaga de músics amb el seu fill Vicent i la seua filla Rosell, que han seguit el seu exemple i estudiant carreres musicals, “el dia de demà seran mestres de música”, explica.

El Senill

També augura un bon futur per la colla de dolçaina i tabal El Senill, que s’ha convertit en una família per a ell, “El Senill ha funcionat tots estos anys perquè es una amistat quasi familiar, perquè podem passar-ho be i gaudir de eixa amistat quant anem a tocar. Tenim una tradició que sempre fem, es ajuntar-nos a fer un cafè o un refresc abans de tocar. Es molt l’esforç que es fa per vindre als assajos totes les setmanes i també tenim que xarrar i riure junts. No som sols una associació musical, som amics, tenim molts anys de convivència i continuem perquè m’agrada i estic molt a gust amb la gent que som”. Eixes vivencies compartides han portat a la colla El Senill a tocar per tot el País Valencià, el sud de Catalunya i fins i tot a EuroDisney, on van participar en la desfilada.

La continuïtat està garantida, però encara falta que la dolçaina estiga mes integrada en les bandes de música i les escoles, una circumstància que  potser tardarà uns anys en consolidar-se.

De moment, podem gaudir de un músic excepcional com Vicent Obiol i del seu treball per molts anys,  el que representa tot un privilegi per al poble de Torreblanca i la seua cultura.