RESTAURAR POBLES AMB CRITERIS

A les nostres comarques creix l’ interès per recuperar el patrimoni històric i arquitectònic, una tendència positiva originada per causes diverses, tals com  la segona residència o el turisme cultural, així si observem mirant enrere trobem un increment de les restauracions de cases en molts pobles del nord de País Valencià, o siga el que hui és la província de  Castelló, ja que en  aquesta part del nostre territori, per les seus característiques històriques i orogràfiques s’ anà creant uns conjunts urbans amb una arquitectura tradicional més que peculiar, amb carrerons, places, i racons amb molt d’encant. Podem fer-ne un llistat, sols a títol d’exemple esmente alguns casos com: Adzaneta, Benafigós, Vilafamés, Culla, Catí, Cinctorres, Todolella, Vistabella, Traiguera,Morella,Aares, Peníscola, Llucena,  Cabanes, Vilafranca... Alguns d’aquestos pobles ostenten la declaració com conjunt en tant que bé cultural, o tenen diversos immobles amb tal declaració com BIC. Hi ha doncs un mac jurídic de protecció, un pas que ajuda a la conservació i obliga a les administracions, no obstant a hores d’ara això resulta insuficient..

                Gran part de les tasques de conservació i recuperació estan en mans de les iniciatives dels ciutadans que emprenen reformes d’adaptació a les necessitats modernes , i que a l’hora de projectar no coneixen els criteris a seguir,  guiant-se per modes foranies, per revistes de restauració, o per la propaganda de les ofertes de materials industrials orientades pel mercat immobiliari de les ciutats actuals. Malgrat,  però, de les bones intencions, venim observant com als nostres pobles amb encant, com els que he citat adés, portes, fines, revestiments, colors, façanes completes, fumerals, les quals des podem qualificar com intervencions impròpies, o no relacionades amb allò que podríem considerar la nostra tradició constructiva. Aquest fet desnaturalitza precisament la consideració de ser patrimoni valencià a conservar.  Igualment cal dir com alguns municipis han promogut projectes constructius que no responen al seu entorn popular i tradicional, fins i tot, en tal apartat he vist algunes Cases de la Vila que al meu parer serien impròpies i un mal exemple.

                Camila Mileto y Fernando Vega, formen un equip d’arquitectura, i amb ocasió de la recuperació d’Ademús, publicaren un manual   per la restauració rural, en el qual mostren com l’arquitectura tradicional deuria conservar-se en al mesura de lo  possible,  ja que eixe patrimoni deu ser objecte de protecció, aleshores, per això, la rehabilitació contemporània deu establir un comprovis entre les necessitats actuals de habitabilitat  amb la conservació, cosa que implica la preveure  solucions i l’ús dels materials constructius adients. En l’aspecte que comentem, caldria,doncs, que els ajuntaments portaren  l’ iniciativa , tenint a l’ abast criteris clars, a més amés, d’ assessorar als promotors de les reformes  sobre els materials a emprar, incloent-hi fins i tot on aconseguir-los. Tanmateix la Generalitat, en tant que administració superior amb competències educatives i patrimonials, deuria habilitar la formació de personals especialitzat als oficis corresponents. Doncs, confiem que aviat s’ adopte tot allò que siga necessari, mentrestant, a cada lloc la gent que estima el patrimoni deurem seguir exigint i vigilant.