Reviure

S’aproxima...

El seu alé, m’envolta les galtes, que s’escalfen amb una tonalitat rosada.

Me’l quede mirant... I m’endinse en un mar de matisos, un mar revolt que s’expressa amb llàgrimes contingudes. La boca s’entreobri. Els llavis tremolen.

Ja estic tan immersa en eixe oceà, que només percep un cercle aquós que em regala una mirada, mescla de desig i d’amor.

Tanque els ulls perquè el cor m’esclatarà, perquè vull només concentrar-me en el contacte de la meua  pell irrigada de sang amb els seus llavis vibrants.

Arriba la comunió, arriba l’instant en el que les emocions es paralitzen, on ens deixem portar pel moviment, arrítmic al principi, però que com un llampec s’ajusta, arribant a l’harmonia.

És un instant que dura una eternitat. La separació és conscient, urgeix, perquè tanta intensitat no pot durar més que un moment, tanta força, tant d’ímpetu em faria explotar... Ha de ser breu.

Sé que només ho viuré una vegada, el primer bes. Però em recree en ell  perquè el record d’aquesta vivència m’encongeix l’ànima quan el torne a projectar. Forma part de la meua vida, i és l’única experiència que torne a resorgir amb la mateixa intensitat d’emocions que aquell dia.