Opinió
Turisme, excessos i perspectiva
S’ ens ha anat de les mans, els excessos turístics han generat el fenomen contrari: la fòbia envers el turisme. La tendència general ha estat, com ha succeït en altres processos, buscar l’augment de turistes, sense preveure,però, els efectes negatius o no desitjats, i això ha passat amb independència del color polític dels governs, tanmateix, és cert, que la dreta, la nostra dreta especialment, continua amb la seu visió que es concreta en l’objectiu de la quantitat i que els negocis immobiliaris i hostalers s’ en aprofiten.
Els defectes son visibles, tant a les grans ciutat, cas del cap i casal, com a les zones costaneres i a l’ interior. Hi ha nivells diferents, òbviament. Durant l’anterior legislatura, amb un govern de coalició de l’esquerra i el valencianisme, es parlà de la taxa turística, la dreta es va oposar. Es tracta d’una tímida mesura, que ve existint des de fa temps a tot el nostre entorn europeu, la qual tracta de ser una petita contribució al cost ciutadà, que sol provocar l’activitat turística. Necessària mesura, però, més que insuficient.
Doncs, cal parlar de límits, de planificació, de mesures correctores, i també de continguts, de reordenar la promoció i la mentalitat del personal. Quelcom resta d’aquella propaganda de sol i platja amb el lema “Spain is diferent”. Viatjar ha estat des de segles una activitat enriquidora, puix significa conèixer cultures, formes de vida, gaudir de paisatges, de monuments, de noves experiències. Altra cosa prou diferent és viatjar per viatjar, doncs, els ciutadans tenim que pensar quan viatgem, o fem turisme, que deguem mantenir una conducta respectuosa amb moltes coses, i sobre tot, ser conscients dels efectes del consum i de l’ abús dels recursos naturals i medi ambientals.
Als noticiaris i tot arreu es parla de “bones perspectives” pensant en increment del nombre d’usuaris d’aeroports, carreteres i altres serveis. Cal canviar de perspectiva, el nombre, com estem observant, no equival a allò que es raonable, l’espectacle de la lluita per ocupar els espais a les platges ha fet evident la necessitat de reglar i fixar normes, complint-les.
Les institucions, locals i les superiors, tenen el deure de preveure, i quan els problemes s’han concretat en excessos, aleshores no es poden limitar sols a dictar normes, puix les normes estar per ser aplicades. A les grans ciutats, el cas que més conec és el dels conjunts històrics, la desnaturalització dels barris demana planificació i intervenció, no paraules. L’exemple dels grans vaixells amb milers de persones que de sobte son portades als centres històrics, sens cap criteri, fa patent un excés que cal evitar.
Podríem seguir parlant dels apartaments turístics incontrolats, dels fons voltors, dels desnonaments de veïns i veïnes dels barris tradicionals. Confondre llibertat i dret a abusar és allò que existeix. Cal limitar per garantir drets, per conservar un equilibri amb la natura i el litoral, la continuïtat de la vida urbana tradicional, la cultura, fins ni tot, la llengua pròpia. Seria massa demanar tot això?
S’ ens ha anat de les mans, els excessos turístics han generat el fenomen contrari: la fòbia envers el turisme. La tendència general ha estat, com ha succeït en altres processos, buscar l’augment de turistes, sense preveure,però, els efectes negatius o no desitjats, i això ha passat amb independència del color polític dels governs, tanmateix, és cert, que la dreta, la nostra dreta especialment, continua amb la seu visió que es concreta en l’objectiu de la quantitat i que els negocis immobiliaris i hostalers s’ en aprofiten.
Els defectes son visibles, tant a les grans ciutat, cas del cap i casal, com a les zones costaneres i a l’ interior. Hi ha nivells diferents, òbviament. Durant l’anterior legislatura, amb un govern de coalició de l’esquerra i el valencianisme, es parlà de la taxa turística, la dreta es va oposar. Es tracta d’una tímida mesura, que ve existint des de fa temps a tot el nostre entorn europeu, la qual tracta de ser una petita contribució al cost ciutadà, que sol provocar l’activitat turística. Necessària mesura, però, més que insuficient.
Doncs, cal parlar de límits, de planificació, de mesures correctores, i també de continguts, de reordenar la promoció i la mentalitat del personal. Quelcom resta d’aquella propaganda de sol i platja amb el lema “Spain is diferent”. Viatjar ha estat des de segles una activitat enriquidora, puix significa conèixer cultures, formes de vida, gaudir de paisatges, de monuments, de noves experiències. Altra cosa prou diferent és viatjar per viatjar, doncs, els ciutadans tenim que pensar quan viatgem, o fem turisme, que deguem mantenir una conducta respectuosa amb moltes coses, i sobre tot, ser conscients dels efectes del consum i de l’ abús dels recursos naturals i medi ambientals.
Als noticiaris i tot arreu es parla de “bones perspectives” pensant en increment del nombre d’usuaris d’aeroports, carreteres i altres serveis. Cal canviar de perspectiva, el nombre, com estem observant, no equival a allò que es raonable, l’espectacle de la lluita per ocupar els espais a les platges ha fet evident la necessitat de reglar i fixar normes, complint-les.
Les institucions, locals i les superiors, tenen el deure de preveure, i quan els problemes s’han concretat en excessos, aleshores no es poden limitar sols a dictar normes, puix les normes estar per ser aplicades. A les grans ciutats, el cas que més conec és el dels conjunts històrics, la desnaturalització dels barris demana planificació i intervenció, no paraules. L’exemple dels grans vaixells amb milers de persones que de sobte son portades als centres històrics, sens cap criteri, fa patent un excés que cal evitar.
Podríem seguir parlant dels apartaments turístics incontrolats, dels fons voltors, dels desnonaments de veïns i veïnes dels barris tradicionals. Confondre llibertat i dret a abusar és allò que existeix. Cal limitar per garantir drets, per conservar un equilibri amb la natura i el litoral, la continuïtat de la vida urbana tradicional, la cultura, fins ni tot, la llengua pròpia. Seria massa demanar tot això?
