Es parla del transport ferroviari

Ha estat una catàstrofe que ens ha commocionat pel seu alt cost humà. El tema, com era previsible, s’ha situat en el marc de la polarització, o siga, de la confrontació que supera els mínims d’allò que seria raonable, i en comentaris també per part del personal del carrer. Altres esdeveniments, que tenen a veure amb les deficiències del transport ferroviari, s’han afegit a les polèmiques, com és el cas de la situació de les rodalies, no sols a Catalunya sinó a tot arreu, i el nostre cas no n’és l’excepció. Hi ha confusió, desconfiança i també exigències per part dels consumidors, en part justes, i, com no podia deixar de passar, escoltem la paraula “dimissió”.

Com hem experimentat en altres situacions similars, apareix la vulnerabilitat de la ciutadania en “dependre uns dels altres”, com apuntava la filòsofa Victoria Camps no fa gaire després de la crisi de la COVID. Cal saber què dictaminen els experts, com també apuntava en aquell cas el filòsof Daniel Innerarity. De moment, però, es parla de caos, del retard dels trens d’alta velocitat, de les mancances en rodalies, de com això ha portat a buscar solucions provisionals o alternatives, amb l’augment del tràfic per carretera... Doncs, els experts feia temps que venien aportant propostes per millorar el transport de persones i mercaderies. El nostre sistema ha introduït millores; semblava que la panacea era l’alta velocitat, almenys en allò que afectava poder anar a Madrid i algun altre lloc en poc temps.

Seria ara moment d’entrar a fons: una xarxa basada en la centralitat entorn de la capital de l’estat; un transport públic basat en la carretera amb milers de camions i accidents; la necessitat de corredors, com seria el mediterrani; tenim una amplària de via seguint allò de “Spain is different”; uns carrils insuficients en alguns casos, o tal vegada amb deficiències... Pare d’enunciar. Al fons del problema, en tant que ciutadà i no expert, apuntaria a una consideració simple: què és allò que importa, des del punt de mira de la racionalitat, la velocitat o la seguretat? La resposta és ben simple: la ciutadania que fins ara he escoltat, la que surt als mitjans de comunicació, insisteix en els retards, malgrat que puguen ser necessaris en ares de la seguretat; és cert que en alguns casos les queixes poden estar justificades, com és el cas de les persones que empren el tren per anar al treball.

Tenim un problema, del qual cal parlar, doncs, clar que sí, i més encara estudiar, escoltar els experts, deliberar i no confrontar sense escoltar els altres. Tot això, sense oblidar les víctimes d’una catàstrofe que ignorem si era evitable o pal·liable en els seus efectes.