Profecía: la terra dels nostres fills

Des que la rao em domina/ sé que no podré tindre fills/
siga gran la riquessa o la roïna/mai no seré pare per ningú,
no per no voler o no podre ser viril,
sino per que l'anima que em creua dins/
no vol vore'ls sofrír.

Si la gent no es valenta per ser gent/ i sols governa sense pensament.
morirán els arbres, morirà l'herva, se n' anirà l'aigua, es moriran els peixos, es morirà el temps i es perdrà el vent./ I quan sols quedo la pols inquieta, ningú viurà amb pastís d'arena calenta, es morirà el gat, el gos i després tú. Després morirás tú /perqué no et vodràs d' aigua pudenta.

I els teus fills, si encà són vius, no ploraran per faltar teua presència, ploraran de pena per ella mateixa, pel mon que sense essència/ deixà seu pare en mala
herència. I amb dolor seguirán la seua vida/ amb ràbia, odi als caiguts i llàgrima viva,
molta llàgrima viva.

I després tot será igual, cadascú el seu camí/ però amb la granera torçuda cap a la casa que els va parir; rises somnis i amor per tornar a volar. Així será la Terra dels nostres fills.

Fi de la transmisió