Opinió
El somni d'un amic socialdemòcrata
Amadeu Cuito, advocat economista, vell activista, ha publicat unes memòries, que son el relat del seu somni: la de crear a Espanya durant el franquisme, una opció socialdemòcrata de caràcter federal, diferenciada, tant d´ allò que aleshores era el PSOE, unes segles poc arrelades a l´ interior, de caràcter espanyolista, com del comunisme. Amadeu es va exiliar amb la família després de la derrota republicana, estudia i es forma a França, a la Sorbonne de Paris, acabats els estudis, aviat va trobar feina en una multinacional, cosa que li va permetre viatjar.
Sota la direcció de Josep Pallach, i, altres exiliats socialistes catalans, assajaria crear a tot l’estat una xarxa que connectés els emergents grups socialistes que proliferaven - ja que el PSOE de l´ exili vegetava-, i que reflectira la realitat nacional plural de l’estat. Amadeu, era una persona molt hàbil, culta, d´ un tracte molt agradable, i que va aconseguir arribar a alguns dirigents europeus i americans que van donar suport al projecte.
El llibre que comentem, titulat “Memòries d’un somni”, dedica a un espai al País Valencià. I parla d´ algunes persones i noms claus d’aquell moment, com Vicent Ventura, situat entre Ridruejo, falangista que es passà a la democràcia amb honestat, i, les propostes fusterianes, la qual cosa el va aproximar al que despr és seria el Partit Socialista Valencià(PSV). De Fuster, entre altres consideracions, sosté que els seus plantejaments “enardien” i que ” en un panorama tan fosc com ell que pintava li fes pensar, que malgrat tot, el país tenia remei, i que el seu llibre fos una crida a l’acció, era ala vegada sorprenent i engrescador”.
Compta l’autor les seus visites al País Valencia, pels anys 62 a 66, on contactà amb nosaltres, el grup originari del PSV, aleshores l’ Acció Socialista Valenciana, citant-nos a les dues persones que teníem la responsabilitat de dirigir el grup, Eliseu Climent, a qui qualifica de “conspirador i entremaliat”, radical defensor dels PPCC,i i jo mateix, qualificant-me de “xicot angelical procedent del cristianisme social però, també, d’un valencianisme catalanitzant”. No manca l´ obligat esment a Raimón dient que “ tronava al cel”.
De les moltes altres coses que he llegit a les memòries, jo remarcaria algunes que avui en dia encara son temes de confrontació, Cuito sosté: que volia fer política, i que es va dedicar amb passió, però, sempre sense viure de ella; que el socialisme clàssic espanyol sempre es resistiria a admetre un socialisme català, amb identitat pròpia, i que el debat sobre les relacions amb als comunistes va estar una constant font de trencaments i visionis diferents de la tàctica a seguir. Finalment, que la socialdemocràcia tenia que ser federalista pel que fa a continguts i estructura.
Jo vaig col•laborar en el projecte, vaig creure, juntament amb Amadeu Cuito i altra gent, que calia fer-lo viable, tant al País Valencià, com en altres territoris. Els problemes de fons d´ aleshores, alguns, encara de són ben actuals, no ho feren possible. Tot plegat, expliquen el final del PSV i del projecte.
Lectura, doncs, més que recomanable, malgrat opinions que jo no compartiria, i, sobre tot, un testimoni pels historiadors.
VICENT ÀLVAREZ, membre del Valencians pel Canvi.
Amadeu Cuito, advocat economista, vell activista, ha publicat unes memòries, que son el relat del seu somni: la de crear a Espanya durant el franquisme, una opció socialdemòcrata de caràcter federal, diferenciada, tant d´ allò que aleshores era el PSOE, unes segles poc arrelades a l´ interior, de caràcter espanyolista, com del comunisme. Amadeu es va exiliar amb la família després de la derrota republicana, estudia i es forma a França, a la Sorbonne de Paris, acabats els estudis, aviat va trobar feina en una multinacional, cosa que li va permetre viatjar.
Sota la direcció de Josep Pallach, i, altres exiliats socialistes catalans, assajaria crear a tot l’estat una xarxa que connectés els emergents grups socialistes que proliferaven - ja que el PSOE de l´ exili vegetava-, i que reflectira la realitat nacional plural de l’estat. Amadeu, era una persona molt hàbil, culta, d´ un tracte molt agradable, i que va aconseguir arribar a alguns dirigents europeus i americans que van donar suport al projecte.
El llibre que comentem, titulat “Memòries d’un somni”, dedica a un espai al País Valencià. I parla d´ algunes persones i noms claus d’aquell moment, com Vicent Ventura, situat entre Ridruejo, falangista que es passà a la democràcia amb honestat, i, les propostes fusterianes, la qual cosa el va aproximar al que despr és seria el Partit Socialista Valencià(PSV). De Fuster, entre altres consideracions, sosté que els seus plantejaments “enardien” i que ” en un panorama tan fosc com ell que pintava li fes pensar, que malgrat tot, el país tenia remei, i que el seu llibre fos una crida a l’acció, era ala vegada sorprenent i engrescador”.
Compta l’autor les seus visites al País Valencia, pels anys 62 a 66, on contactà amb nosaltres, el grup originari del PSV, aleshores l’ Acció Socialista Valenciana, citant-nos a les dues persones que teníem la responsabilitat de dirigir el grup, Eliseu Climent, a qui qualifica de “conspirador i entremaliat”, radical defensor dels PPCC,i i jo mateix, qualificant-me de “xicot angelical procedent del cristianisme social però, també, d’un valencianisme catalanitzant”. No manca l´ obligat esment a Raimón dient que “ tronava al cel”.
De les moltes altres coses que he llegit a les memòries, jo remarcaria algunes que avui en dia encara son temes de confrontació, Cuito sosté: que volia fer política, i que es va dedicar amb passió, però, sempre sense viure de ella; que el socialisme clàssic espanyol sempre es resistiria a admetre un socialisme català, amb identitat pròpia, i que el debat sobre les relacions amb als comunistes va estar una constant font de trencaments i visionis diferents de la tàctica a seguir. Finalment, que la socialdemocràcia tenia que ser federalista pel que fa a continguts i estructura.
Jo vaig col•laborar en el projecte, vaig creure, juntament amb Amadeu Cuito i altra gent, que calia fer-lo viable, tant al País Valencià, com en altres territoris. Els problemes de fons d´ aleshores, alguns, encara de són ben actuals, no ho feren possible. Tot plegat, expliquen el final del PSV i del projecte.
Lectura, doncs, més que recomanable, malgrat opinions que jo no compartiria, i, sobre tot, un testimoni pels historiadors.
VICENT ÀLVAREZ, membre del Valencians pel Canvi.
