La Dama de Ferro i el lideratge
La mort de la dama de ferro britànica, una dona que va que aconseguir situar-se als nivells dels grans líders mundials, ha provocat comentaris d’ un i altre tipus, sembla,però, que el seu principal mérit fou haver-se comportat com els homes, obrint-se pas entre els seus rivals masculins dins de dretes,i, governant de forma inflexible. Salvant distàncies, i,les diferències entre les nostres societats, una cosa semblant es podria dir de la nostra “dama”, l’alcaldessa de la ciutat de València. Una inicial consideració vull apuntar, la de si aquesta situació sols pot donar-se als espais de dretes, recordem,així, també, altres exemples, com seríen el de Indira Ghandi o de Golda Meir, les dues van ser grans dirigents, respectivament a l’ India i Israel a la segona meitat del segle XX. M’ interrogue: cal situar a les dues en el camp de dreta clàsica?.
El problema de fons, óbviamental al meu parer, no es pot aplicar sols a les dones, fa anys escribia Maria Zambrano com” tota persona convertida en idol molt a pessar seu, viu en estat de frau”. En allò que és habitual a la política, tant la feta des del poder com la feta des de l’oposició, solem crear idols,líders carísmatics, persones que acaben representat el tot i ens oblidem de les idees i de la tasca col.lectiva o d’ equip.Els idols son efímers, fins i tot, en alguns casos cridaners s’ han convertit en tirans. En la gran majoria d’ ocasions solen durar un temps i son substituïbles.
Que la discrimació positiva a favor de les dones, en la confecció de llistes i l’ accés càrrecs, representa una mesura necessària em resulta més que evident, per tant, no es deu objectar que qualsevol dona o home amb capacitat podem asumir les responsabilitats públiques i partidistes en termes d’ igualtat. Allò que no veig clar és la concentració de responsabilitats, ni, tanmatiex, la personalització de les opcions com venim observant. La realitat, de la qual es reflex la premsa, ens mostra com tot sembla concretar-se en noms de persones, de forma que les controvèrsies,les propostes, les opcions en presència, son substuïdes pel nom del o la respectiva líder.
Les notícies polítiques,doncs, venen referides a persones no a propostes, idees o continguts.Tot això, des d’una perspectiva de canvi, en relació a la forma de fer política, pot ser un error, ja que implica augmentar el protagonisme i les aspiracions personals. Lo trivial acaba per esdevenir en fonamental, així, el problema central preelectoral es concentra en qui va de primer o primera a la llista electoral.
Concloent-hi, la meua lógica, quan parlem de renovar els hàbits, objectiu que es planteja per algunes esquerres i opcions alternatives, caldria apostar per l’accés a les responsabilitats, evitant per part dels homes i les dones, el personalisme, i els excesos de lideratge. Jo desitjaria veure més propostes, més alternatives,i, menys protagonisme personal.
Vicent Àlvarez
La mort de la dama de ferro britànica, una dona que va que aconseguir situar-se als nivells dels grans líders mundials, ha provocat comentaris d’ un i altre tipus, sembla,però, que el seu principal mérit fou haver-se comportat com els homes, obrint-se pas entre els seus rivals masculins dins de dretes,i, governant de forma inflexible. Salvant distàncies, i,les diferències entre les nostres societats, una cosa semblant es podria dir de la nostra “dama”, l’alcaldessa de la ciutat de València. Una inicial consideració vull apuntar, la de si aquesta situació sols pot donar-se als espais de dretes, recordem,així, també, altres exemples, com seríen el de Indira Ghandi o de Golda Meir, les dues van ser grans dirigents, respectivament a l’ India i Israel a la segona meitat del segle XX. M’ interrogue: cal situar a les dues en el camp de dreta clàsica?.
El problema de fons, óbviamental al meu parer, no es pot aplicar sols a les dones, fa anys escribia Maria Zambrano com” tota persona convertida en idol molt a pessar seu, viu en estat de frau”. En allò que és habitual a la política, tant la feta des del poder com la feta des de l’oposició, solem crear idols,líders carísmatics, persones que acaben representat el tot i ens oblidem de les idees i de la tasca col.lectiva o d’ equip.Els idols son efímers, fins i tot, en alguns casos cridaners s’ han convertit en tirans. En la gran majoria d’ ocasions solen durar un temps i son substituïbles.
Que la discrimació positiva a favor de les dones, en la confecció de llistes i l’ accés càrrecs, representa una mesura necessària em resulta més que evident, per tant, no es deu objectar que qualsevol dona o home amb capacitat podem asumir les responsabilitats públiques i partidistes en termes d’ igualtat. Allò que no veig clar és la concentració de responsabilitats, ni, tanmatiex, la personalització de les opcions com venim observant. La realitat, de la qual es reflex la premsa, ens mostra com tot sembla concretar-se en noms de persones, de forma que les controvèrsies,les propostes, les opcions en presència, son substuïdes pel nom del o la respectiva líder.
Les notícies polítiques,doncs, venen referides a persones no a propostes, idees o continguts.Tot això, des d’una perspectiva de canvi, en relació a la forma de fer política, pot ser un error, ja que implica augmentar el protagonisme i les aspiracions personals. Lo trivial acaba per esdevenir en fonamental, així, el problema central preelectoral es concentra en qui va de primer o primera a la llista electoral.
Concloent-hi, la meua lógica, quan parlem de renovar els hàbits, objectiu que es planteja per algunes esquerres i opcions alternatives, caldria apostar per l’accés a les responsabilitats, evitant per part dels homes i les dones, el personalisme, i els excesos de lideratge. Jo desitjaria veure més propostes, més alternatives,i, menys protagonisme personal.
Vicent Àlvarez
