Cristina Laborda Martínez
Sábado, 26 de agosto de 2017 | Leída 285 veces
Fem memoria de Torreblanca

A la mar me'n vull anar. Torrenostra

[Img #58990]A un sospir que acabe Agost, i l’estiu del 2017, gaudim junts i juntes uns minuts, fent un exercici d'imaginació per a recrear en la nostra ment a aquells veïns i veïnes que van arribar a finals dels segle XIX, a aquesta zona despoblada i verge, volent crear des del més absolut no-res, un projecte de vida: a ells i elles van dedicades aquestes línies.

En Torrenostra no existeixen clars vestigis de pobladors remots, com sí que ocorre amb poblacions properes com Alcossebre o Torre La Sal, on han aparegut vestigis ibers o romans. Segurament la seua proximitat amb el que actualment és conegut com el Paratge Natural Prat Torreblanca Cabanes, que antany va significar una font important de malalties derivades de les seues aigües pantanoses, i el perill que representava l'imprevist desembarcament de pirates, corsaris i mala gent arribada per mar, van fer poc apetitós el poblament d'aquesta franja de litoral.

Haurem d'arribar al segle XVII per a tenir les primeres notícies d'assentament humà, amb la construcció d'una torre fortificada coneguda com la "Nova Torre" des de la qual donar vigilància a la costa, i protecció a la gent del lloc. (No oblidem que en aquell temps, es patien atacs pirates des del nord d'Àfrica, la fi del qual era saquejar les cases, fer botí i portar-se a la seua gent com a captius, pels quals demanar rescat, o vendre'ls com a esclaus. De fet, en 1397 un grup de pirates va assaltar la població de Torreblanca, portant-se a 108 veïns, quasi la totalitat dels seus pobladors).

És fàcil intuir que en comptar amb aquell resguard, els vilatans anaren per dent la por, acostant-se amb relativa tranquil•litat a aquell tros de costa, descobrint que certament era una zona rica en pesca per la composició de la seua arena, apetitosa perquè els peixos pasturaren fins a prop de la vora.

Aquells primers habitants van deure improvisar barraques de canyes, tan abundants als voltants, recers temporals en els quals protegir-se, tornant com més prompte millor, als seus pobles d'origen. Per aquelles latituds el més proper a la Nova Torre eren Torreblanca, algunes masies, la torre del Marqués, la masia fortificada del Campàs, i un molí de vent.


Hauria de passar prop d'un segle, fins a entrar en 1900, perquè al voltant de la torre, i alineant-se enfront de la mar, anaren assentant-se ja els primers pobladors estables, construint humils i xicotetes cases de planta baixa i a voltes, amb una altura, i terrassa.


Darrere d'aquestes cases solia haver-hi un pati on guardar els aparells de pesca, criar algun conill o gallin a, i conrear xicotetes hortes. Sense oblidar que a pocs metres ja comptaven amb les terres de marjal, amb les quals ampliar aquells cultius. ( aquests patis actualment s'han reconvertit en la 2º línia de cases, c/ Cervantes).


Aquests primers pobladors van arribar tant des de Torreblanca, com d'altres pobles del voltant. Un dels primers edificis oficials que es va construir va ser una casa de carabiners, que més tard passaria a ser de la guàrdia civil. Encara avui està en peu, reconvertida en dispensari sanitari i oficina de turisme, els mesos d'estiu.

Aquests primers pobladors van superar pors i incerteses per a posar-se a la feina i construir amb les seues pròpies mans aquelles rudimentàries barraques i, amb el temps, modestes cases.


Intentem visualitzar a aquests pioners. Homes joves, i no tan joves, que es van llançar a la mar per a pescar per la nostra costa amb lleugeres barques de vela llatina, tan senzilles que no podien allunyar-se molt, per n o comptar amb braços suficients per a ser impulsades a rem en els moments de calma i escàs vent. Mariners guiats per la intuïció i una tecnologia tradicional lligada a la Naturalesa. Pescant sense apartar-se de l'estreta franja litoral, confiant que aquell anava a ser un bon dia de pesca, angoixant-se si resultava ser tot el contrari, perquè d'ells depenia el sustente de la resta de família. Homes humils de mirada neta que observarien l'horitzó esperant no trobar l'arribada de negres núvols que portaren risc al seu treball, o al contrari, respirarien amb alleujament davant l'arribada d'un dia clar i una mar plana.

Aquests homes pescarien intuint que en tot moment es trobaven sota la mirada vigilant dels seus familiars, i en concret, de mares, filles i esposes, d'aqueixes dones sacrificades i valentes que mentre criaven fills, atenien animals de corral i tasques domèstiques, també treien temps per a ocupar-se del manteniment dels aparells, entre ells l'apedace de les xarxes.


Imaginem-les allí, assegudes front les seues cases o damunt del cudolar de pedres, envoltades de xiquets i vells, esperant als seus homes, comentant les novetats, els infortunis, les il•lusions, i tal vegada, cantant de tant en tant, aquesta cançó tan popular i entranyable del nostre poble:
" A la mar me'n vull anar a veure les marineres, que cusen sense didal i tallen sense tisores".

Dones que en retardar-se l'hora d'arribada de la barca, resarien per una protecció per als seus marits, pares o fills (els xiquets a partir dels 9 anys ja podien embarcar-se). Dones que sabien que la mar era una amant capritxosa, que igual et regalava una xicoteta fortuna, que podia robar-te el que més volies.


A aquelles tasques infinites, a algunes dones també se'ls sumava la venda del peix al detall a Torreblanca. Ho transportaven carregant-lo en cistelles i algun carretó, anunciant-ho pels carrers al crit de "Peix fresquet!.


Una altra tasca era conservar el peix assecant-ho al sol i la brisa mediterrània. O preparar-ho en vinagre o escabetx (peix blau), sense oblidar com les famílies marineres són coneixedores de receptes senzilles i saboroses amb les quals apagar la fam i carregar-se d'energia. (Moltes d'elles amb prou faenes coneixien el sabor de la carn, per basar-se la seua alimentació en productes de la mar, alguna verdura i hortalissa).

Una entrada de diners alternativa i ocasional a la pesca, va ser convertir Torrenostra en punt d'embarque i desembarque de productes com la taronja, garrofa, vi, etc... Encara que es mancara de port, els vaixells mercants solien ancorar a certa profunditat, i les xicotetes i lleugeres barques dels nostres pescadors, anaven i venien, carregant i descarregant aquesta mercaderia.

En les nostres aigües es pescava grans quantitats de peix i marisc de gran qualitat, arribant per aquest reclam, barques des de Peniscola i Benicarló. A l principi les barques anaven en vela, i en parelles, tirant cadascuna d'elles d'una corda, a la qual se li lligava una xarxa, pescant-se d'aqueixa manera a l'arrossegament. Amb el temps les barques es van mecanitzar i també van començar a pescar individualment.

Els pescadors portaven la pesca en caixes de fusta a la subhasta que es feia a "viva veu" en la mateixa població. La venda es produïa diàriament, encara que es cobrava de manera setmanal pagant-se al propietari de la barca, que posteriorment repartia aquells beneficis amb els mariners. Aquest peix era venut a les poblacions veïnes i fins i tot traslladat per tren a unes altres més allunyades, conservant el peix amb picada de gel.

Una vegada acabat el treball del dia, les barques es treien de la mar, diàriament, perquè no es comptava amb escullera ni port on refugiar-se. Es lligava la barca amb una corda i es tirava d'ella, per part de pescadors, familiars i arrimats, fins a diposi tar-la sobre les pedres del cudolar (llavors no hi havia l'arenal actual). De vegades eren ajudats per algun animal (mula, bou).

Afegim aquesta transcripció datada en 1929, data clau on Torrenostra va tenir la seua màxima esplendor, per a entendre com en poc temps, gràcies a l'esforç de la nostra gent, del més absolut no-res, es va crear una població que prometia un futur excel•lent:

Està a 3 km de Torreblanca, sent un poblat de pescadors, la platja està en excel•lents condicions per a prendre el bany i és un punt d'abundant pesca. Compta amb electricitat i platja autoritzada per a embarcament. En la campanya de la taronja arriba un vaixell setmanal per a la seua càrrega. Té alcalde de pedania, dos mestres, un comandant de marina, dues subhastadores de peix, dos cafés, una carnisseria, dos fusters, una casa de menjars, dues tendes de comestibles, un estanc, tres comerços de peix, un ferrer, una paqueteria, una venda de gel i dues tavernes. Un llavador públic i banys públics. Compta amb unes 75 barques, la majoria batejades amb nom de dona: jove Antonia, Teresa, Elena, Lliri..."

Més dades: La carretera que unia Torreblanca amb Torrenostra no tènia el traçat actual, encara que sí bastant semblant, consistint en diversos camins estrets coneguts com “de ferradura”. Finalment sobre 1933 es replantejaria un nou camí, recte, de dos carrils. Però si volem seguir imaginant aquella realitat amb la qual es van trobar els nostres avantpassats, caldrà imaginar-ho marcat per petjades d'espardenya, bicicletes, carretons i algun carro. Camí mancat d'electricitat que il•luminara, sense asfalt, omplint-se de pols a l'estiu, i de tolls i fang a l'hivern. Aquest camí s'interrompia arribant al que ara és el pont pel qual creua la via fèrria, ja que aquest pont es va construir sobre l'any 1956, asfaltant-se, per fi, poc després la carretera. ( En la primera dècada del 2000 la carretera s'ampliaria definitivament, s'afegirien àmplies voreres i carril bici, millorant-se l'asfaltat, les llums i els perillosos encreuaments. El que ha propiciat el trasllat ràpid entre les dues poblacions, fins i tot constants i bonics passejos a peu o amb bicicleta del veïnat d'ambdues poblacions).


La vida en Torrenostra, a principis del segle XX, va atraure una contínua arribada de nous veïns, aconseguint-se prop d'un miler en l'època més àlgida, i unes 80 barques.


Pensem en totes aquestes famílies que, esforç a esforç, il•lusió a il•lusió, van anar modelant la població, sempre amb "grans esperances". Gent que va anar obrint negocis, escola, església... que vivia el dia a dia projectant un futur a llarg termini en aquella franja de costa.

Gent que naixia, creixia, estimava, reia, moria, assaboria les festes populars (Sant Joan, Sant Cristòfol, la Mare de Déu del Carmèn) i suportava les inclemències somiant cada nou clarejar de dia enfront de la nostra mar... aquesta mar que nosaltres seguim mirant i que guarda tots els nostres secrets. Els passats, els presents i els futurs.

Totes aquelles il•lusions es van veure truncades en un tancar i obrir d'ulls. L'infortuni va arribar del 24 al 26 de gener de 1947, i vinguera de mà de la mateixa Natura.


No es va tractar de cap naufragi, sinó d'una retronant tempestat que va assotar Espanya sencera amb intenses pluges, nevades fins al litoral, fred i fort vent. Tant que les aigües es van alçar amb tal fúria que van aconseguir engolir les humils cases, havent de ser evacuats els seus habitants. En poder tornar van trobar destrosses en les embarcacions, però també en els seus habitatges, comerços, i pertinences. Va ser tal la ruïna que molts van començar a intuir que si no les hores, sí els dies estaven comptats per a Torrenostra.

La negativa de les autoritats de construir alguna escullera o port (va haver-hi un seriós projecte on se sit uava aquest port en què és l'actual Prat aprofitant l'entrada d'aigua de la mar a aquest espai) va ser un altre dur revés que van haver de suportar la nostra gent, ja que aquesta justa reivindicació feia diverses dècades que vènia sent reclamada.

El desanim va anar impregnant-se en la població, com un verí lent i mortífer. No podien prevenir una nova urpada de la Natura, ni arriscar la seua sort als capritxos d'ella.


Així es va iniciar una progressiva emigració cap a Castelló, Vinaròs i altres pobles pesquers amb millors condicions, on se'ls va donar una excel•lent benvinguda, en constatar en els seus homes les millors arts de pesca i domini de vela, i en les dones, les excel•lents mans com apedaçadores de xarxes, art que exercien amb singular mestratge.

La sagnia lenta, dolorosa i imparable es va intentar detenir en 1955, construint-se un mur d'un metre i mig aproximadament d'alt, entre la mar i les cases, però va ser insuficient per a parar l'èxode d'aquest poble mariner, en el qual amb prou faenes quedaven ja un centenar de veïns-es.

Imaginem a aquestes últimes famílies que es van resistir a abandonar les seues arrels, els seus projectes, veient com poc a pocs els seus veïns s'acomiadaven amb el dolor de saber-se injustament tractats per la Natura però també per les autoritats. Homes i dones que van anar rendint-se davant l'evidència i la crua realitat, que els obligava a prendre aquella dolorosa decisió.


D'aquesta manera, en 6 dècades, Torrenostra quedaria de nou abandonada.

[Img #58991]Si el projecte pesquer havia sigut arraconat, un nou projecte va començar a arrelar dins d'alguns veïns i veïnes. Havia arribat el boom turístic dels anys 70.


Aquella paraula, turisme, va anar incorporant-se a poc a poc al nostre vocabulari, fins a transformar-se en vareta màgica que despertara a la nostra bella dorment: Torrenostra.


Una de les primeres decisions fou derrocar el mur i amb les seues pedres i unes altres que es van portar, construir diversos espigons, que amb el temps crearien els extensos arenals que avui coneixem. També es van obrir berenadors i es va construir una sèrie de bungalows per a lloguer a estiuejants, al mateix temps alguns veïns del poble van començar a triar la platja per a adquirir habitatges a bon preu, començant a reformar-se velles cases, i a derrocar-se unes altres, construint noves de diverses altures. A la fi del segle XX els berenadors i bungalows van ser derrocats, es va crear un ampli passeig, es va millorar llums, calçada i voreres. I els primers blocs d'apartaments es van alçar.

Torrenostra, és coneguda per la seua gent com La Bella Desconeguda, ja que tots els pobles de la vora han anat creixent i transformant-se sovint a ritme vertiginós, i en canvi ella ha quedat com adormida. El seu creixement ha sigut lent però equilibrat. En la memòria d'alguns queden projectes singulars en els quals el n om de Torrenostra es va mostrar com a candidata (com la construcció en la dècada dels 80 de la ciutat de Walt Disney, que finalment va guanyar París: DisneyLand Paris) o l'encara en actiu, però adormit, Projecte de Donya Blanca Golf.


Actualment la població centra la seua activitat econòmica en un tranquil i mesurat turisme d'estiu, en mancar d'hotels i discoteques, però en comptar amb platges de gran qualitat, bons accessos de comunicació, ampli passeig marítim, instal•lacions esportives, xicotet embarcament, servei de socorrista a l'estiu, jardins, jocs infantils, terrasses i restaurants a pocs metres del mar, farmàcia, comerços... sense oblidar-nos de les seues aigües tranquil•les i cristal•lines, i la bellesa singular del Parc Natural del Prat Cabanes/Torreblanca pel qual recórrer camins de gran bellesa paisatgista. La seua qualitat ambiental i instal•lacions l'han fet guanyadora de la bandera blava, que va arribar fa anys, per a no anar-se. :-) E n definitiva, és un lloc bonic, tranquil i acollidor on perdre's durant tot l'any. Que no ha perdut la seua essència de poble, i que té el seu futur encara per escriure.

EL7SET • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2017 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress