Mª Cristina Laborda Martínez
Viernes, 10 de noviembre de 2017 | Leída 187 veces

“El tio fot-li ceba”: història breu dels cines a Torreblanca

Este article va dedicat a tota la gent que ens ha precedit, a tots aquells i aquelles que davant una pantalla, deixaven arrere els durs dies de treball i carestia, per somiar, encara que fora uns instants.

[Img #60301]

Si heu vist la pel·lícula italiana “Cinema Paradiso”, els que sou de certa edat no haureu pogut resistir  traslladar-vos a la vostra infància o joventut, ja que aquesta pel·lícula pareix haver trobat el patró estàndard que calça bé en tots els pobles, siguen italians o espanyols.

Els ulls somniadors i innocents de Totó, el xiquet protagonista de Cinema Paradiso, podrien ser els nostres propis ulls, i els ulls de la resta de xiquets-tes que davant d'una pantalla blanca, encara que fora un llençol penjat a una corda, es quedaven encisats somiant ser uns personatges que mai serien en sa vidal, i viatja'n a llocs impossibles d'aconseguir. Moments ùnics que els agermanava amb la resta de veïnat: tots i totes ploraven, reien, cridaven, s’enamoràvem… al mateix moment, a voltes mentre mastegàvem una ruga de pa, o compartien una paperina de xufes, castanyes, cacaus o tramussos.


Fent un poc d’història caldrà remarcar que el Cinema va ser un connector entre els pobles i les ciutats des de principi del segle passat, en exposar pel·lícules de ficció, però també noticiaris. Tot allò que es passava davant aquells ulls, més ignorants i ingenús que els actuals, feia que el fet d'anar al cinema es convertira en un esdeveniment extraordinari. Res a veure amb el sentiment que ens mou hui en dia, empatxats com estem tots, totes, de tanta imatge colpejant-nos a totes hores, i que ens ha fet perdre cert grau de sensibilitat.
 

Em centraré en el poble de Torreblanca, on vaig nàixer, encara que entenc que pot traslladar-se a qualsevol altre, canviant sols els noms. Comencem:
 

Des dels més remots temps, la gent sempre s'ha ajuntat per a gaudir d'un poc d'espectacle. Abans que el cinematògraf arribaren al poble trobadors, joglars, tirititers, còmics, varietés ... que improvisant un escenari a un lloc de relleu (habitualment la plaça) cridaven l'atenció dels veïns amb cançons, notícies, teatre, música, fires, circs...
 

La primera troballa relativa als cinemes al meu poble, ha estat descobrir al "tío fot-li seba". 

 

Qui dius?!!! Us preguntareu, tal com jo em vaig preguntar en escoltar aquell nom.

 

La veritat és que no tinc massa dades d'aquest personatge, mes que el malnom que se li va ficar al poble. Es tractava d'un dels pocs tècnics, d'origen català, que recorria la geografia amb un carromato carregat amb un projector desmuntable, unes quantes pel·lícules i una espècie de vela blanca que penjava en la plaça del poble, sempre de nit. Estem parlant de principis del segle XX, on fer cine, a banda de ser una professió, també era una espècie d'obra social, per apropar a aquella gent "endarrerida" dels pobles, un poc de màgia i progrés.


Haurem de tirar mà a la imaginació per a traslladar-nos a aquella època, on els veïns-es deixaven la porta de casa oberta, la gent eixia a la fresca fent rogles, davant les tavernes es paraven taules on jugar a cartes, gaudir d'esmorzars, fer sobretaules; els xiquets s'embrutaven pels camps dels voltants, i els carrers principals dels pobles eren carretera nacional sense enquitranar, per la que de tant en tant, passava algun cotxe o camionet despistat, omplint de progrés per un instant, aquell grup de cases.

 

Aquella rutina es trencava quand el  "tío fot-li seba" arribava al poble amb el cinematògraf.
Quin rebombori!. Imagineu a la xicalla extasiada, revolotejant al seu voltant mentre l'home feia els preparatius, i com les criatures, sense poder contenir l'emoció, corrien cap a casa per avisar que el  "tío fot-li seba"  hi havia arribat, que calia aquell dia sopar un entrepà i portar cadira, o el catre plegable d'anar a missa, si no volies seure a terra. Ah!, important: també portar alguna perra, o alguns ous, una fogassa de pa, un tros de cansalada, un pessic d'arròs… alguna cosa en què pagar l'estona de màgia que aquell home ambulant els anava a regalar.


Les primeres pel·lícules eren de Charlot. El gros i el Prim. Jaimito... I indis i vaquers! Eren pel·lícules d’argument senzill, en blanc i negre, mudes. Per això el tècnic també li tocava fer d'explicador d'escenes i argument, i… d'animador!. Per aquesta última faceta l'home es va guanyar el sobrenom "El tio fot-li seba".  Veureu: quan “El gros”  li soltava una bufetada a “El prim”, quan els vaquers encetaven una brega multitudinària... aquell home no parava de dir:

  • I ara…  li fot seba!;  i una altra seba!; i vinga! Va! fot-li seba!

Amb aquell entusiasme contagiós la gent s'animava encara més, rient davant els colps que rebia El Prim, ficant careta de no saber per on li havia vingut el colp; o animant al vaquer “bo” a  tornar les bufetades que li havia llançat el vaquer “roín”. Tal volta, aquella violència retratada damunt del tendal en blanc, que no feia mal a ningú dels pressents, alliberava als veïns com una vàlvula d’escap, del patiment d'unes vides plenes de  necessitat i enduriment, servint de consol per una bona temporada.


Una nit, en plena batalla cinematogràfica, quan l'home va deixar anar l'expressió tan quotidiana "fot-li seba!!!!", alguns graciosos li van llançar un bon grapat de sebes... però de les de veritat, de les que es cullen al camp. Es veu que a l'home allò no li va fer massa gràcia i a partir de llavors, les seues visites al poble es van distanciar.

I ara, havent descobert qui era el "tío fot-li seba" , passem a parlar dels cines, com a edifici, dels que tinc constancia, on normalment eren ja locals destinats a altres entreteniments. 

Per l'any 1930, al carrer Sant Antoni, existia el cinema “Imperi”, (li ficarien aquell nom per l’artista Imperi Argentina, tant famosa en aquells temps? ) encara que popularment era conegut com Cinema “El Brut” (malnom del propitari) . Se solien passar pel·lícules, i algun espectacle lleuger de roba.


En canvi, a l'estiu se solia anar a la “Pista de Gilet”, carrer Sitjar. Era un antic trinquet, on se  practicava pilota valenciana, amb molta afició per aquells temps. També es solia programar espectacles de varietés i ball popular amenitzat per les orquestes Ritme, Els Cinc i Relampago Jazz, formades per xics del poble.

 

Recorde que les seues parets eren de pedra, pintades amb cal blanca, recobertes d'enredadores de gesmil, galà de nit, i unes flors en forma de campana, blaves i morades; tot allò desprenia una olor molt forta i agradable, que t'envoltava i encara hui, cada volta que veig campanes com aquelles o em venen olors semblants, m'envolten imàtgens d'un cine rebotit de gent veient pel·lícules en blanc i negre, d'aquell pis de terra, de les cadires de fusta moltes d'elles foradades pel cul de palla, d'aquella cantina plena de botelletes de vidre ficades dins de caixonets de fusta, del no parar dels menuts marejant als espectadors als quals no deixàvem veure tranquils aquell divertiment tan esperat en tota la setmana, on els dies es passaven a la intempèrie del camp, treballant de sol a sol, esperant l'arribada del mes de setembre per arreplegar l'amela, l'oliva, anar a veremar a França o collir la taronja. La pista Gilet o també coneguda com a “cine El Sitjar” va estar vigent fins a principis dels 70. Quand es va derrocar, passant a formar part de les noves escoles.

Un altre cinema era el conegut pel “Novedades”, estava obert tot l'any, situat al carrer Jose Antonio 41, avui carrer La Mar. Aquella sala era també utilitzada per fer teatre, varietés i ball. Tant El Novedades, com La Pista Sitjar, estaven regentats per dones, Les germanes Hostaleres, fet inusual per a l'època, on inclòs estava prou mal vist que les dones anaren a aquelles diverticions. 

 

I ara passem als més recents i de major prestigi.

[Img #60300]El cine Lux ( conegut per “El Senyoret”, malnom del propietari ) era un cinema tancat, situat en el que actualment és el supermercat Spar, carrer Galícia. El seu interior era de fusta: sol, llotges, taquilles, escenari, butaques, cadires... Recorde encara l'atronament dels nostres peus damunt d'aquell pis de fusta, mentre corretejàvem a l’hora del descans entre les dues pel.licules, o colpejant a terra acompanyant imatges de la pantalla, com per exemple l’arribada d’un grup de cavalls d’indis o vaquers. Tambè em ve al cap aquells cartells enormes de les pel·lícules, pegades a les parets, cartells de colors vius i imàtgens impressionants, de temes bíblics, artistes famoses-os, o superproduccions com “Lo que el viento se llevo”. Es passaven pel·lícules, però també espectacles de varietés, teatre, balls populars i la festa de cap  d'any, conegut com “el ball del raïm”.

 

En realitat eren dos locals, un tancat per hivern i l’altre obert per estiu (La pista Lux). Els dos eren enormes i molt famosos,  tant que arribava gent de les localitats veïnes. El cine va tancar les portes per la dècada dels 80, en canvi La Pista va arribar fins a principis del 2000, com a sala de ball. La pista era tota d'obra: pista, taquilles, escenaris, llotges, taulells... rivetada de grans arbres, tanques de ciprers, i plantes aromàtiques. En la part alta de la pista, les llotges, en fer ball es col·locaven taules i cadires, però si parlem de cinema, sols es ficaven cadires, ocupades la majoria de voltes per la gent més major, destinant-se la part central, o pista de ball, per jóvens i xiquets als quals ens costava quedar-nos quiets a la cadira. Com anècdota direm que abans de la inauguració, el propietari del cine va oferir un premi en metàl·lic a qui endevinés el nom que portaría. Ningú va encertar. Com sabeu li van posar LUX, pero desconeixeu la raó: era la marca del projector del cine que va comprar. La mateixa pel·lícula solia passar-se de dijous a diumenge, i el maquinista del cinema era conegut pel Tio Zacaries.

El cine Metropol es va construir en la década dels 50, fou el cinema per excel·lència, de planta baixa i dues altures; molt modern per a l'època. Comptava amb sala principal en planta baixa, llotges al primer pis i "galliner" en el segon, banys en el soterrani i primer pis, cantina en planta baixa i sala de descans en la primera planta. Després d'uns anys de tancament i deteriore, fa uns anys es va comprar per l'ajuntament , sent restaurat i utilitzant-se com a cinema, lloc de conferències, teatre, concerts, i exhibicions.


Abans de continuar imagineu-vos El Metropol ple de gent amb l'entrada a una mà i el saquet amb el berenar en l'altra, perquè aleshores feien dues pel.lícules! i a la mitja part la gent treia els entrepans de llonganisses amb tomata, de truita amb pataca..., s'encetaven les borses de cacaus, tramussos, botelles d'aigua, algun refresc, inclús la bota de vi. Per als més jóvens heu de tindre clar que anar al cine no era rès paregut al que coneixeu ara, on imperi l'absolut silenci i on és millor dissimular qualsevol mostra d'emoció.  En aquells temps, entre el descans i les dues pel.licules et passaves tota la vesprada. Ai mare!... qui tornara a veure dues pel.lícules, a cridar, riure, plorar, menjar, a tirar-se crostes de cacaus d'uns a altres... sense manies ni guardar formes, ja que aleshores, quan anaves al cine, a part de veure la pel.lícula.... anaves a socialitzar-te amb el veí del costat!!. Tal volta és moment de parar per reflexionar cap a on anem com a societat. Una societat més ben comunicada, però que fica distància entre la gent.


El cine Danys es va construir en la dècada dels 80, era una sala molt moderna, que formava part d'un complex d'oci, ja que en la part subterrània estava la discoteca Danys, molt famosa i amb disseny avantguardista per l'època, i ser un poble. Va ser el furor de la dècada dels 80-90, i no tènia gens a envejar a cap complex d’oci de grans capitals. Desafortunadament es va tancar, i amb el buum de la construcció va ser derrocat per a  reutilitzar el solar amb alguna nova construcció, encara pendent.

 

Excepte el Metropol, la resta de cines han desaparegut i les noves generacions, amb prou feines saben que alguna vegada, va haver-hi altres edificis dins els quals es van guardar sentiments, secrets, vivències, dels seus avantpassats. Que tal volta va ser allí on els seus avis van poder donar-se un petó abans de casar-se, entre la foscor de la sala, cosa impensable en una època tan repressiva.  



Per acabar he deixat aquest altre cinema una mica especial... que vam conéixer sols el veïnat del meu carrer: Sant Antoni. Veureu: en aquest carrer hi havia el quiosc de Carmeta. A més de quiosc era habitatge, al que solien acudir tots els estius, uns parents coneguts pel sobrenom "Els madrilenys". A més d'aquella categoría ( perquè per aquells temps ho era: ser de Madrid) tenien l'afició de fer pel·lícules casolanes dels seus viatges per tot arreu. Per a nosaltres, gent senzilla que no havia eixit del poble si no era per a anar a Castelló al metge, en els casos més greus, o per arreglar algún “paper”, els viatges d'aquells forasters a ciutats molt més llunyanes ens pareixien tota una aventura extraordinària.

 

Als anys setanta ja s'havia tret la carretera nacional per fora del poble, contant-se amb els dits d’una mà els cotxes que podien circular, per tal raó els veïns en fer-se les 9 de la vesprada, asaltàvem el carrer traient les cadires de casa i disposant-les en files davant el quiosc de Carmeta. Molts de nosaltres anàvem preparats amb entrepans si encara no havíem sopat. Aleshores els madrilenys traïen una pantalleta que obrien i plantaven davant la façana de Carmeta, muntaven “l'aparato de fer pel·lícules” i… començava la funció!.

 

Si eren viatges a llocs que no es coneixien, la gent callava mentre mirava admirada i silenciosa aquells llocs desconeguts, sentint-se un poc envejosa d'aquells madrilenys que podíem permetre's tindre “un 600”, viatjar per tot arreu, i fer vacances! fets impensables en la vida d’un llaurador.

 

En canvi, si els films eren sobre fets del poble, processons, festes, etc… el silenci es trastornava en guirigay!. La gent es reia sense parar, mirant amb ulls oberts com a plats,  al temps que alçaven la veu exclamant: Mireu , eixa és la tia Mercedes, i eixe el tio José… uiii, però si eixa sóc jo!!!.

 

En aquelles cintes dels madrilenys, la gent senzilla del meu poble reconeixia a tots els “artistes” i escenaris, incrèduls i meravellats en sentir com  la màgia de la pantalla els transformava com una vareta màgica,  canviant-los d’esser anònims a protagonistes… Per uns instants podien sentir que la rutina desapareixia, per regalar-los una vida de pel.licula!

 

Si he començat aquest escrit dedicant-lo als meus veïns i veines, acabe agraïnt a tots-es els professionals i aficionats a l’art del cinema i fotografía: sense ells, elles, molta de la memòria històrica dels nostres pobles, no existiría. Gràcies!

EL7SET • Términos de usoPolítica de PrivacidadMapa del sitio
© 2017 • Todos los derechos reservados
Powered by FolioePress